Permetin-me constatar una obvietat. Un museu és una institució de caràcter acadèmic destinada a col·leccionar el millor i més significant dels camps d'estudi i investigació que expliquen el que som, com ens comportem, com ens organitzem o en què creiem, tant en el pla religiós i espiritual com en l'ideològic i polític. Ras i curt, tot el que tingui a veure amb el que ens fa humans. Un museu és, abans que res, la seva col·lecció; sense ella no hi ha museu. I aquest patrimoni es conserva, es restaura, s'estudia, es mostra i s'explica a la ciutadania, que és, en el cas d'un museu de titularitat pública (la majoria al nostre país), la propietària del patrimoni esmentat. Per tant, la seva missió és social d'entrada i és part essencial de la seva naturalesa. Un museu és una idea, un concepte com la democràcia, per posar un exemple en perill, al qual se li poden injectar diferents continguts que es poden gestionar de diferents maneres. Aquests continguts i maneres d'explicar-los canvien amb el temps, són saludablement analitzables, criticables i canviables ad infinitum, però si es qüestiona el concepte mateix que els emmarca i la seva funció primordial, sigui la democràcia o sigui el museu, adeu democràcia i adeu museu. Tampoc no és aconsellable que per confusió mental es pretengui que un dispositiu cultural, històric, narratiu i patrimonial sigui una cosa diferent d'allò per al qual va ser creat. No s'ha pretès mai que un hospital assumeixi funcions, diguem-ne, del ministeri d'Hisenda. És una qüestió de pur sentit comú i, no obstant això, ara, a Catalunya, es pretén que el museu d'art assumeixi funcions del ministeri de Justícia, del d'Igualtat Social, incloent-hi els departaments d'Urbanisme i Habitatge, mitjançant l'adopció d'un model museístic “habitable” que ningú no sap del cert què dimoni vol dir. Tot això gràcies a Manolo Borja-Villel, indiscutit gran professional de la museografia fins que es va començar a creure la seva pròpia premsa, “recuperat” per a Catalunya en el paper de tsar dels seus museus d'art (va sortir a la premsa, no m'ho invento) per reorientar-los, sense consulta prèvia amb els directors de les institucions esmentades que han guanyat els seus llocs en concurs públic amb el mèrit de les seves propostes. Era evident que aquesta idea de Jordi Martí (secretari d'estat de Cultura del govern espanyol) estava condemnada a crear problemes, com ha passat. Això també cau dins del territori del sentit comú.

Acabo de complir 77 anys i estic plantejant-me amb la meva dona, nadiua de Brooklyn, deixar definitivament els Estats Units, on vaig arribar el 1972, fa 53 anys. Ja hi havia hagut un primer enlairament el 1967 a París, on vaig passar dos anys. Però allò d'Amèrica va ser una altra cosa: es tractava d'una qüestió de supervivència personal. No pensava enterrar-me en vida en un país, Espanya, que era literalment el cul d'Europa controlat per una dictadura feixista a la qual no se li veia el final ni tan sols amb la mort de Franco, algun dia. Me’n vaig anar perquè vaig voler, no em perseguien la policia social ni el TOP. No vaig haver de passar els Pirineus l’hivern del 1939 amb les tropes franquistes trepitjant-me els talons, ni de bon tros. Me’n vaig anar en avió, però amb el que duia posat i sense intenció de tornar. I després va passar una vida. 

Acabem d’entrar en un període de cinc anys al final del qual tindrem dos museus expandits, MNAC i MACBA, i un de nova planta a Barcelona. Voldria elaborar sobre el fet consolidat que el museu d'art modern o contemporani hagi deixat de ser únicament una capsa receptora de sediment històric que estudia, preserva, explica i mostra l'art a final de trajecte –tradicionalment arribaves al museu quan ja havies passat per tots els filtres previs, no al revés– per transformar-se de mica en mica a partir de la primera meitat de la dècada dels setanta del segle passat en un productor actiu d'art encara sense testar que ha fet que els artistes, no tots, però una part molt significativa, vagin abans que res al museu a treballar, a “fabricar” allò que exposen. Això implica d'alguna manera que l'espai del museu sigui, de facto, l'estudi d'aquests artistes abans de transformar-se en el seu espai d'exhibició. És el que caracteritza l'art basat en producció tal com s'ha entès des de sempre a les arts escèniques, al cinema o, fins i tot, a les arts musicals. De quina manera va passar tot això fa gairebé mig segle és una història fascinant que encara està increïblement per escriure i representa el canvi més radical que s'ha produït dins del museu d'art des que va emergir la seva versió moderna al segle XVIII. El que comentaré en aquest article són les conseqüències i les mancances que aquesta situació ara ja implícitament acceptada ha generat, però sense ser abordades ni debatudes, sorprenentment, d'una manera tècnicament seriosa.

El prestigiós setmanari The New Yorker va publicar el 24 de juliol un article de Patrick Radden Keefe sobre el marxant d'art Larry Gagosian que posa els pèls de punta a més d'un mortal dedicat a l'art en qualsevol de les seves facetes professionals. M'ha costat, sent artista, però després de llegir l’article de l’autor de No diguis res i L’imperi del dolor, al final m'he decidit a escriure sobre el tema.

Homi Bhabha parla d’un concepte que sempre m’ha interessat moltíssim: l’autoritat cultural, allò que fa que la producció cultural d’un determinat país, ciutat o grup social sigui rellevant per principi i sense discussió. Si utilitzem les ciutats com a exemple, de seguida ens ve al cap Nova York a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, o el París d’entreguerres, al segle XX, per no furgar més en el temps. Llocs en els quals una sèrie de circumstàncies històriques, polítiques i econòmiques fan que tot el que hi succeeixi no sigui només inqüestionablement interessant, sinó imprescindible per acotar, identificar i definir el Zeitgeist, l’esperit d’una època, fins al punt que la resta no pugui fer res més que adoptar un paper secundari i acceptar voluntàriament un grau de colonització cultural relatiu en detriment de la cultura pròpia. Aquesta autoritat cultural de la qual parla Bhabha no existeix sense un equivalent en els plans polític i econòmic. Dit d’una manera brutalment compactada i referint-nos als Estats Units, no es poden separar l’expressionisme abstracte de Pollock, la poesia de Frank O’Hara, la pelvis d’Elvis, les cuixes de Marilyn Monroe i els texans Levi’s de la bomba atòmica ni del fet d’haver guanyat el més gran conflicte bèl·lic de la història de la humanitat, i sortir-ne com el productor del 45% del PIB mundial. Aquesta conjunció de factors és el retrat robot geopolític dels últims setanta-sis anys, que ha permès, entre altres coses, que la bandera dels Estats Units pintada en encàustica per Jasper Jones sigui una fita de l’art d’avantguarda de la segona meitat de segle passat. ¿Es poden imaginar el mateix amb l’espanyola?