Ara que s’alenteix el creixement econòmic mundial, molts tenen l’esperança que la innovació tecnològica sigui una possible solució. Per exemple, l’últim World Economic Outlook del Fons Monetari Internacional destaca el potencial de la intel·ligència artificial per fomentar la productivitat i el PIB. Però l’informe també adverteix que, donada la incertesa sobre l’abast que tindrà l’impacte de la IA, aquestes previsions s’han d’agafar amb una bona dosi de precaució. Tot i que la IA podria obrir la porta a una era de prosperitat, aquesta possibilitat depèn de l’evolució d’aquestes tecnologies emergents.

Tot i la ràpida proliferació de xatbots d’intel·ligència artificial i assistents virtuals, trobar la resposta a una pregunta per a la qual no està programat el programari d’una empresa pot arribar a ser molt frustrant. També pot ser esgotador buscar entre les innombrables opcions dels comparadors de preus la millor pòlissa d’assegurances o el millor bitllet d’avió. Així i tot, acostumem a considerar aquest impost del temps com el cost que s’ha de pagar per fer negocis en l’actual economia global digitalitzada.

Un dels reptes econòmics determinants del nostre temps és trobar la manera de distribuir el valor generat per les tecnologies pioneres, com ara la intel·ligència artificial generativa i les innovacions recents en biomedicina i producció industrial, que es basen en una gran potència informàtica. Perquè serveixin per millorar el nivell de vida, els beneficis de les tecnologies transformadores s’han de compartir de manera generalitzada. Fins ara, però, aquests beneficis els han monopolitzat un petit cercle de multimilionaris de les companyies tecnològiques.

A mesura que les democràcies occidentals es polaritzen cada cop més, els votants de les zones rurals i les ciutats petites s’enfronten regularment als seus homòlegs dels centres urbans més grans. Tot i que no és un fenomen nou, i certament no és l’únic factor que afecta els patrons de votació, la fractura entre el medi rural i l’urbà és un motor important de les guerres culturals actuals. Aquesta dinàmica, que l’economista Andrés Rodríguez-Pose ha descrit de manera evocadora com la “venjança dels llocs que no importen”, indica que l’augment populista actual reflecteix de manera clara les disparitats geogràfiques.

La intel·ligència artificial està expandint-se ràpidament. La gent està utilitzant IA generativa i models de llenguatge gran (LLM, en anglès) per crear nous serveis i dur a terme tasques existents, i la tecnologia subjacent avança ràpidament. Tal com observa l'economista i premi Nobel Michael Spence, aquesta onada d'implementació podria produir guanys de productivitat significatius, després de gairebé dues dècades de creixement poc brillant. Cada dia es publiquen notícies com el recent anunci de Google que la seva IA ha ajudat American Airlines a reduir els deixants de condensació (els rastres que deixen els avions al seu pas) en un 54%, i reduir així la petjada climàtica de cada vol.

Des que l’any passat OpenAI va llançar el seu chatbot ChatGPT, cada vegada són més els analistes que pronostiquen que la intel·ligència artificial generativa deixarà sense feina milions de treballadors i provocarà un cataclisme econòmic generalitzat. Però quins efectes tindrà exactament la IA generativa sobre l’economia mundial?

El ChatGPT, el nou chatbot (o sistema de conversa) d’intel·ligència artificial desenvolupat pel laboratori de recerca OpenAI de San Francisco, fa furor a tot el món. Aclamada ja com una fita en l’evolució dels anomenats grans models de llenguatge (LLM per les seves sigles en anglès), la IA generativa més famosa del món suscita importants interrogants sobre qui controla aquest mercat naixent i si aquestes potents tecnologies estan al servei de l’interès públic.

Fins enguany, la inflació a les economies avançades com els Estats Units i el Regne Unit havia registrat durant tant de temps nivells tan baixos que calia estar ben entrat en la maduresa per recordar com era tirar endavant amb les dràstiques pujades de preus de finals dels 70. Era dur. El 1980, la inflació anual dels preus de consum als Estats Units va tocar sostre amb un 13,5%. Al Regne Unit, va assolir el 24,2% el 1975 i, després d’una davallada, va tornar a enfilar-se fins al 18% el 1980.

Des dels anys 80 del segle passat, la producció transnacional va possibilitar l’expansió del comerç a nivell mundial i els baixos preus de les mercaderies, que van contribuir de manera significativa al creixement econòmic. Tanmateix, l’impacte de la pandèmia del coronavirus i de la guerra d’Ucraïna ha mostrat a les empreses que les millores de l’eficiència derivades de la divisió mundial del treball –i de la producció just a temps– tenen un preu: la resiliència. Davant de les escasses probabilitats que els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament mundials es resolguin a curt termini, les empreses han passat a concentrar els seus esforços en la repatriació o almenys en una relocalització cap a països amics, a la recerca d’una combinació de més proximitat geogràfica i tranquil·litat geopolítica.

Com hem de quantificar l'èxit econòmic? Des de fa anys, si no dècades, proliferen les crítiques als indicadors convencionals, sobretot al producte interior brut. Els ecologistes insisteixen des de fa temps que el PIB no té en compte la sobreexplotació dels recursos naturals, ni factors externs negatius, com l'escalfament global. Una altra de les omissions flagrants ve de la seva incapacitat per reflectir el treball domèstic, sens dubte valuós tot i no ser remunerat. Però potser s’acosten alternatives millors.

Durant el període previ a la crisi mundial del 2008, unes quantes veus profètiques ens van advertir d’una inestabilitat sistèmica que podria arribar a ser catastròfica. En un famós discurs del 2005, Raghuram G. Rajan va avisar explícitament que, tot i que els canvis estructurals i tecnològics apuntaven que, en teoria, el sistema financer diversificava els riscos més que mai, a la pràctica potser els estava concentrant. Aleshores es van riure de Rajan; Larry Summers, exsecretari del Tresor dels Estats Units, no va ser l'únic que el va qualificar de luddita (per les bandes d'obrers anglesos que, al principi del segle XIX, volien impedir, mitjançant la violència, la introducció de màquines en la indústria).

A El món d'ahir, les elegíaques memòries escrites a l’exili després de fugir dels nazis, l'escriptor austríac Stefan Zweig afirma que la majoria de la gent és incapaç d’entendre que es poden produir canvis catastròfics en la seva situació a la vida. Les coses van empitjorant progressivament durant molt de temps sense desencadenar cap reacció. I quan arriba la catàstrofe, ja és massa tard.

Aquest ha sigut un any brutal en què la pandèmia del covid-19 ha obligat els governs de tot el món a restringir molts aspectes de la vida quotidiana normal i alhora donar suport als treballadors i les empreses amb mesures d’emergència extraordinàries. I sens dubte la crisi encara no s’ha acabat. Però amb el nou any i la perspectiva dels plans de vacunació contra el covid-19, els responsables polítics i els líders empresarials haurien de canviar de marxa i passar de reaccionar als esdeveniments a fixar una estratègia per al futur. Actualment, “reconstruir millor” s’ha convertit en un lema popular, precisament perquè la majoria de la gent vol intentar crear un futur més brillant en lloc de tornar a fer les coses com abans. Què caldrà, doncs, per restablir durant el 2021 un sentit de progrés en les famílies desconsolades, les comunitats escanyades i les economies fracturades?

Les grans tecnològiques tornen a estar en el punt de mira, i no pas per motius positius. A finals del mes passat, els consellers delegats d'Amazon, Apple, Google i Facebook van haver de respondre, durant més de cinc hores, a dures preguntes sobre el seu domini aclaparador del mercat davant d'una comissió del Congrés dels EUA contra les pràctiques monopolistes. ¿S’acosta el final d’una era?

Aristòtil tenia raó. Els humans no han sigut mai individus atomitzats, sinó més aviat éssers socials que amb cada decisió que prenen afecten altres persones. I ara la pandèmia del covid-19 evidencia aquesta qüestió fonamental: cadascun de nosaltres som moralment responsables dels riscos d’infecció que suposem per als altres en funció del nostre comportament. De fet, aquesta pandèmia és només un dels molts problemes d’acció col·lectiva que ha d’afrontar la humanitat, incloent-hi el canvi climàtic, la catastròfica pèrdua de biodiversitat, la resistència als antimicrobians, les tensions nuclears alimentades per la incertesa geopolítica creixent i, fins i tot, amenaces potencials com la col·lisió amb un asteroide.

Durant la dècada del 2020 la idea que es pot deixar que el mercat solucioni per si sol els problemes econòmics quedarà definitivament bandejada, després d’uns 40 anys en què aquesta creença ha causat danys incalculables a la societat i al medi ambient.