Contràriament al corrent que defensa que els boscos són intocables, hi ha una realitat històrica obtusament ignorada: el seu aprofitament s'ha produït sempre. Es pot afirmar que al país no hi ha boscos madurs intactes, i això és objectivament demostrable. Les úniques masses forestals que poden mostrar un nivell baix d'activitat extractiva són algunes de l’alta muntanya més inaccessible; tot i així se n'ha fet carbó.

Estem vivint uns dies de calor intensa, sense humitat ambiental, i la resposta dels paisatges és l’aparició de focs en molts indrets del territori, fet que provoca una intensa preocupació social. Som en un context de crisi climàtica i socioambiental molt gran, resultant de dinàmiques històriques diverses rigorosament científiques, i tot i així encara hi ha incrèduls, hi ha amplis sectors de la societat que no han fet seva aquesta realitat contrastada des de les ciències del clima. Un dels principals problemes per a la seva comprensió és que la font principal de la crisi climàtica és l’alteració atmosfèrica, climàtica, ambiental, sens dubte la més perniciosa a hores d’ara, provocada per les emissions dels gasos d’efecte hivernacle –molt principalment el diòxid de carboni, l’impacte del qual és l’imparable augment de temperatura.

És una evidència que la cultura digital actual propicia canvis de manera generalitzada al llarg i ample de la societat. I el món de la natura no s’escapa d’aquesta realitat. Algunes variables de la natura es manifesten en certes formes de la relació que hi manté la societat, com seria el cas del bolets. Una nova via d’identificació dels bolets des de dins del bosc és enviant-ne una imatge en directe.

Les proclames sobre els riscos derivats de les formes de relació dels humans amb l’entorn són remotes. Sobre el tema s’ha analitzat i escrit molt, per posar un exemple antic: Plini el Vell, en la seva Història natural (primer compendi de biodiversitat), apunta la proposta de primera sanció per "delicte ecològic": "Aquell qui mati una cigonya ha de ser condemnat a mort, atesa la importància d’aquesta au per al control de la fauna negativa, com és el cas de les rates". Es tracta d’una proposta severa per extrema, però el savi autor, en un context precientífic, va ser dels primers observadors a comprendre les relacions en xarxa tròfica dels organismes vius.

Si veus aquest contingut des d'una aplicació mòbil clica aquí per veure el vídeo

La inesperada celebració de la COP25 a Madrid s'ha produït a correcuita, després de la renúncia a darrera hora del govern de Xile, que es va comprometre a organitzar la cimera a Santiago de Xile quan al Brasil, que havia de ser el primer amfitrió, el president Bolsonaro hi va renunciar de manera sorprenent i intencionada.

Fa unes setmanes vam tornar del Líban, on vam estar visitant dues zones: la Reserva de la Biosfera de la muntanya de Jabal Moussa, a la base de la qual transcorre el mitològic riu Adonis -es diu que és un lloc habitat pels déus-, i la Reserva de la Biosfera de Xuf, on hi ha els magnífics boscos de cedres del Líban. A la primera s’hi pot observar un exemple de riquesa històrica i d’una natura esforçada, suportada per unes roques calcàries que sustenten una vegetació adaptada a l’escassesa d’aigua. Una bellesa aspra en la qual els humans han deixat empremta des de temps immemorials: des de l’Edat del Bronze fins a les empremtes bizantines associades a la via romana Mchété, on una estela enigmàtica fa referència al mite d’Adonis i la deessa Afrodita. En aquests paisatges agrestos, plens de senyals humans, hi ha els que es consideren els primers textos històrics que fan al·lusió a l’ús prudent i a la conservació de les masses forestals. Es tracta d’uns textos gravats a la roca amb una grafia gran, perfectament conservats, escampats en diferents indrets de la muntanya. Textos signats per l’emperador romà Adrià August, a manera d’un decret perpetuat sobre el rocam, que delimita els boscos i preserva determinades espècies d’arbres.

Primera asseveració: el bosc no està quiet, és expansiu. Catalunya és un país de boscos, podem afegir que sense saber-ho. Sembla haver-hi un percepció dominant en la cultura urbana: que el bosc “és allà” i no que el bosc el “tenim aquí” i forma part de la naturalesa del país. Per més metropolità que sembli, no és separable. Potencialment el bosc té una tendència natural a l’expansió. Dit d’una altra manera, si a Catalunya deixéssim que actuessin solament les anomenades forces de la natura, el 90% del territori seria bosc, tot el que és no-bosc és un constructe humà.