10 Entenc que uns i altres estan pel que estan. No és la primera vegada que em sento en minoria i, encara que no és agradable, ja hi estic acostumat. Escric en asturià, una llengua rara, que molt pocs llegeixen. I des que ho faig, fa quaranta anys, se m’ha desaconsellat fer-ho -fins i tot per la força-. Vaig anar trobant còmplices, altres que com jo escrivien en aquesta llengua meva tan balba, i en altres que gaudien de més bona salut, i aquí segueixo recitant-me a les nits de decepció aquell vers de Poe: “Tot el que vaig estimar, ho vaig estimar sol”. No entenc els moviments majoritaris, els que avancen cap al seu destí reduint la realitat a veritats simples, a eslògans, a reductes de sentit incontestables.

]]> Soc un escriptor rar que escriu en una llengua estranya. Tot i que el mandat constitucional diu que les llengües d'Espanya han de ser totes oficials, la meva, l'asturiana, no ho és. Tampoc és oficial el gallec-portuguès a Astúries, que també es parla a l'extrem occidental del meu país, i que com tothom sap és oficial a Galícia i, amb una altra ortografia, a la República Portuguesa. A la resta d'Hispània, la Terra és rodona i gira al voltant del sol i a Astúries, com a Aragó, el planeta per llei és pla i està ancorat en el mite. Els asturians, parlin asturià, gallec o castellà, amb una vocació d'espanyolitat indubtable, som en aquest sentit menys espanyols que gallecs, bascos, catalans, castellans o andalusos. Totes aquestes comunitats (menys les que tenen l'espanyol com a llengua de la seva Castella) recullen en els seus estatuts d'autonomia, amb mà més llarga o més curta, el mandat constitucional que les seves llengües pròpies són oficials al costat del castellà.

]]> Soc hispà, iberista sentimental i res que passi a Catalunya em resulta aliè. Els llibres de Josep Pla, els poemes de Blai Bonet i aquest volcà de realitats que va ser Joan Fuster m'acompanyen des de l'adolescència. La veu de Salvador Espriu va ser determinant en un temps de formació. Vaig conèixer abans Barcelona que Madrid quan, amb 18 anys complerts, la Crida ens va convidar a alguns membres de la Xunta pola Defensa de la Llingua Asturiana. Des d'Uviéu a Catalunya, travessant l'hivern del nostre desconsol, hi vam anar en un escarabat Volkswagen sense calefacció amb l'esperança de trobar ajuda. Ben entrada la nit vam aparcar al costat de les llums apagades de la Llibreria Laie. A l'aparador hi havia dos volums que ambicionava tenir, i que des de llavors m'han acompanyat en tots els trasllats: els poemes de Cesare Pavese, traduïts per Josep M. Muñoz i Pujol, i els de Kavafis, traduïts per Carles Riba.

]]>