La qüestió de si les democràcies s’han de defensar de la subversió i amb quins mitjans torna a ser un tema candent. A Alemanya cada vegada més veus exigeixen que es prenguin mesures legals que potser comportarien la prohibició del partit d’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD). L’Oficina Federal per a la Protecció de la Constitució –un organisme dels serveis d’intel·ligència– ja ha qualificat el partit d’organització extremista, i això vol dir que és inconstitucional.

Les recents eleccions als Estats Units marquen el que els alemanys anomenen un Zeitenwende: un punt d'inflexió. Els votants estan assenyalant clarament que volen un canvi, i que prefereixen una segona administració de Donald Trump a un altre govern provisional que presideixi un règim que rebutgen.

Davant l'elecció entre la veritat i el poder, Hamlet de Shakespeare planteja la seva famosa pregunta existencial: “Ser o no ser?” La recerca d'una resposta posarà herois i dolents igual davant la perspectiva de la mort o la desesperació. Igual que la tragèdia de Shakespeare, les batalles per la infraestructura que tots fem servir per fer cerques a internet també estan plenes d'intriga i abús de poder. El malvat és Google, que no només és un motor de cerca, una empresa i una marca, sinó també un verb. Avui "buscar és googlejar", va dir un testimoni en el recent cas d'antimonopoli contra Google presentat pel govern dels Estats Units i 38 procuradors estatals.

A les grans empreses nord-americanes no els fa res carregar-se la democràcia, o això sembla. Stephen Schwarzman, de Blackstone, el conglomerat d'inversió immobiliària i capital privat, és tan sols l'últim líder empresarial a donar suport a la candidatura de Donald Trump a la presidència. Els CEO de les principals empreses petrolieres han fet el mateix, i Jamie Dimon, president i CEO de JPMorgan Chase, va comentar no fa gaire que les opinions de Trump sobre l'OTAN, la immigració i moltes altres qüestions crucials són “força encertades”.

Als governants sempre els ha costat acceptar els límits al poder. Quan el Parlament francès va impugnar els edictes de Lluís XIV el 1655, es diu que el rei de França i Navarra va respondre: “L'état, c’est moi” [L'estat soc jo]. L'era de l'absolutisme que va venir després a França va durar fins a la Revolució Francesa, el 1789.

El capital, que ja venia d'una llarga ratxa guanyadora, acaba d'anotar-se una altra gran victòria, en un conflicte per l'ètica de la intel·ligència artificial. La minicrisi pel sobtat acomiadament del director executiu d'OpenAI, Sam Altman, i la seva posterior recontractació ens mostra una empresa sense ànim de lucre que es va plantejar la missió de prioritzar la seguretat de la IA sobre els guanys però ha estat incapaç de controlar una filial lucrativa.

Tres mesos després que Rússia llancés la seva segona guerra contra Ucraïna en una dècada, l’excanceller alemany Gerhard Schröder finalment ha renunciat al seu càrrec de president de la junta directiva de Rosneft, el conglomerat petrolier de l’estat rus. No obstant, tot i que que ocupava aquest càrrec des del 2017, Schröder va estar involucrat en el lucratiu sector energètic rus des de molt abans i d’una manera que causa encara més consternació.

Ara que els tancs russos combaten a Ucraïna per ordre d'un president autoritari, val la pena assenyalar que els ucraïnesos no són els únics que anhelen la democràcia. Els russos també han sortit al carrer –assumint un gran risc personal– per protestar contra l’indignant acte d’agressió perpetrat per Vladímir Putin. Però lliuren una batalla molt dura en un país que mai ha tingut l'oportunitat de convertir-se en una democràcia.

Les onades de calor, les inundacions, les sequeres i els incendis forestals estan devastant comunitats arreu del món, i esdevindran més intensos. Si bé els negacionistes del canvi climàtic continuen sent poderosos, la necessitat d'una acció urgent avui es reconeix molt més enllà dels cercles activistes. Els governs, les organitzacions internacionals i fins i tot les empreses i les finances estan canviant d'actitud davant el que és inevitable –o almenys això sembla.

El juny del 2019 Facebook va fer un anunci agosarat: en un any llançaria una nova moneda global, la libra. La idea era oferir una alternativa a les monedes nacionals en transaccions transfrontereres i oferir una xarxa de pagament per a milers de milions de persones no bancaritzades. La libra, una peça estrictament digital, seria emesa per una associació a Suïssa i tindria el suport d'un cistell de monedes nacionals, la qual cosa implicava que els seus creadors buscaven independència dels poders sobirans.

Quan els insurgents van envair el Capitoli el 6 de gener, la majoria de sectors i empreses van mirar cap a una altra banda. Cal reconèixer que l'Associació Nacional de Manufactures (NAM), que dona suport al president Trump des de fa molt, va respondre-hi amb una declaració aspra que condemnava la violència i sol·licitava als líders polítics i les forces de l'ordre que posessin fi als desordres. "Això no és la llei i l'ordre, és el caos -deia-. És el govern de la multitud i és perillós". Una resposta certament millor que la dels congressistes republicans, que van fomentar les mentides de Trump sobre les eleccions fins i tot després de la insurrecció. Però la declaració de la NAM, en última instància, també es queda curta. En la crisi política actual no només estan en joc "la llei i l'ordre" sinó el mateix constitucionalisme democràtic.

El comportament que ha tingut Trump durant els recomptes electorals es podria considerar una enrabiada, i el dels líders republicans, una cínica manera de seguir el corrent a un narcisista adorat pels votants del seu partit. Però aquestes intrigues de Trump i la complicitat dels líders republicans no s'han de deixar de banda tan fàcilment. Més aviat justifiquen una profunda ansietat, perquè l'amenaça política no deriva del mal comportament d'una única persona o dels seus sequaços, sinó de comprendre que fins i tot una democràcia ben establerta està indefensa davant del nihilisme.

Tot i que el paper que ha de tenir el govern dins la societat és un tema de debat recurrent, pocs qüestionarien que l'aplicació de la llei és una tasca que pertany a l'òrbita de l'estat. No obstant, cada vegada més veiem com els governs fan els ulls grossos davant l'aplicació de les lleis contra els delictes més lucratius del món: el frau, la malversació de fons, l'evasió impositiva, els suborns i el blanqueig de diners, comesos per gent ben posicionada socialment.

El 5 de maig, el Tribunal Constitucional alemany va dictaminar que el govern i el Parlament del país van infringir la Constitució perquè no van controlar amb prou rigor el Banc Central Europeu i, en concret, el seu programa de compra de bons públics (el PSPP). La sentència és tan recargolada com sembla: un tret "per l’esquena que va als ulls passant pel pit", com afirma la dita alemanya. I aquest precisament és el problema.