Ens queixem molt que a ciutat no es viu prou bé, que ens falta espai, que hi ha massa soroll i massa cotxes. La pandèmia i el mal que va fer el confinament a totes aquelles persones que no tenien un espai vital per sortir a respirar una mica ha agreujat aquesta sensació. Però va ser precisament el juny del 2020 que Oriol Nel·lo explicava a Josep M. Muñoz a L’Avenç que la densitat a les ciutats no era intrínsecament negativa, que era també la condició de possibilitat de la universalització de serveis, sempre que, esclar, es tinguin en compte la resta de variables. “En realitat, depèn de com, una reducció de la densitat podria tenir uns efectes catastròfics perquè implicaria un gran impacte territorial. Però és que, a més, simplement modificant les formes i deixant inalterada la distribució de la riquesa i la manera com ens relacionem amb la natura, no avançarem pas. Les formes condicionen, medien, alteren els processos, però els processos són més fonamentals que les formes”. Hi penso sovint, en aquestes reflexions, perquè van contra el simplisme de la demonització de la ciutat i argumenten a favor del planejament urbanístic i territorial, la rehabilitació dels barris i l’horitzó de l’equitat.

Crec que estarem d’acord que, exercicis comptables a banda, la frontissa del calendari és més la del curs que la de l’any. La represa del setembre va més carregada de bons propòsits que el Cap d’Any si hom ha tingut la sort de tenir uns dies de vacances que li hagin permès descansar i allò que en diem “desconnectar”. I aquí vaig.

Als anys 80, quan vaig començar a sortir sola de nit, tenia, a banda de la limitació horària, un costum i una norma: l’un era baixar de l’autobús amb les claus de casa a la mà per evitar la microaturada rebuscant al fons de la bossa davant del portal, i l’altra era que si s’havia fet tard i agafava un taxi sola, havia de demanar a algú de la colla que s’anotés el número de la matrícula per si em passava res. ¿Quina por hi havia instal·lada en les mares (sobretot elles) de l’època perquè circulessin amb normalitat consells com aquests? Que ens perdoni el col·lectiu de taxistes, mai no em va passar res, era fruit d’una por inveterada, secular, que voldríem més erradicada del que ho està en realitat. “La por guarda la vinya”, deien a casa meva. Per què aquesta por? A què, aquesta por? És una por a la por, a tanta com n’hem passada les dones històricament, i és una por que avui en dia m’horroritza que continuem passant. La por guarda la vinya i també és una poderosíssima estratègia per a l’autocensura.

Jo també em vaig enganxar a Eufòria i vaig seguir la gala final com un més dels 473.000 espectadors. Durant les últimes setmanes del concurs vaig estar pendent de qui quedava eliminat, de com s’instal·lava el fenomen en la conversa pública, de com els nens i nenes del país jugaven a Eufòria al pati de l’escola o amb els seus ninos a casa. Amb l’anunci del primer concert al Sant Jordi vaig aixecar la cella. Vaig començar a pensar sobre l'èxit de programes com Eufòria, o prèviament El llop. Indubtablement, fan una aportació positiva perquè introdueixen continguts de cultura a la televisió, això per descomptat, i l'espai que ocupen ells no l’ocupen les tertúlies de cridòria, esports, pel·lícules d'ínfima qualitat o el sensacionalisme de Crims, però aturem-nos un moment a pensar-hi, no fos cas que l’eufòria fos efímera, i obrim el focus de l’oferta i la demanda.

Quan d’algú es diu que té “el do de l’oportunitat” acostuma a fer-se en clau d’ironia per dir exactament el contrari. La mateixa ironia que s’utilitza per dir “Ha perdut una gran oportunitat per callar”. L’etimologia d’oportunitat ens situa davant un port, una sortida, o sigui en el moment just abans d’un moviment proactiu. Sembla lògic. Aprofito, doncs, jo també, per trenar quatre reflexions a propòsit del terme.

Escriure a mà afavoreix la circulació del pensament des del cervell fins a la punta dels dits, hi ha una transmissió física que es toca, que tradueix el que ens passa pel cap als signes que dibuixem. Recentment he sentit a dos escriptors de generacions diferents, Cristina Masanés i Narcís Comadira, explicar que escriuen a mà i he entès per què sovint em resulta més fàcil jerarquitzar, entrellaçar, destacar conceptes si escric a mà que si ho faig directament a l'ordinador. Prenent notes, dibuixant esquemes sobre paper... soc jo que disposo les lletres sobre l'espai, i no la màquina que decideix per mi. Potser cadascú tenim les nostres rutines que ens ajuden a mantenir un cert ordre en un món tan accelerat com el que ens hem construït. Ja ho he dit altres vegades, la velocitat a la qual fem anar les màquines no s'adequa a la nostra capacitat de digerir el que transmeten, i el que se suposava que ens havia d'ajudar és sovint una gran trampa.

Sembla que en aquest món nostre sempre haguem d’estar parlant de preguerra, guerra o postguerra. Sempre tenim milions de desplaçats d'un lloc a l'altre de la terra; soldats que van a ocupar/defensar territoris lluny de casa; cases, pobles i ciutats destruïts i en reconstrucció. Conflictes que s'encadenen els uns amb els altres, que en són causa i conseqüència. Un cercle de mort que aquest final d'estiu se'ns està fent ben present.

Ara que hem recuperat la possibilitat d'anar desemmascarats pel carrer podríem aprofitar la metàfora per desemmascarar-nos d'algunes mentides que ens diem a la cara. És ben curiós com dissabte passat no va ser el dia en què ens vam veure les cares al carrer, perquè malgrat que no calia dur mascareta obligatòriament a l'exterior i amb distància, encara se’n veuen moltes. Hem sortit d'un cicle de prohibicions, recomanacions i obligatorietats que ni enteníem del tot ni obeíem del tot. Ara que es relaxen les condicions en què cal portar-la també surten els metges recordant que no és obligatori treure-se-la i les autoritats matisen que no cal dur-la "posada" però sí "a mà". N'hi hauria d'haver prou amb el sentit comú per entendre que enmig de la muntanya potser no cal però enmig de la plaça major del teu poble potser sí. A vegades semblem ben rucs.

Després de tants mesos de teletreball i amb la vacunació generalitzant-se estem veient un retorn a la presencialitat que probablement culminarà al setembre amb l'inici de curs. Hem estat molts anys sacralitzant la presencialitat, llegint entre admirats i escèptics com el teletreball avançava en alguns països occidentals, mentre nosaltres seguíem aferrats a les nostres jornades laborals partides i incompatibles amb la conciliació familiar i la possibilitat de fer altres activitats d'oci i comunitàries dins uns horaris raonables. De sobte, tots cap a casa. L'estat d'alarma donava cobertura legal al confinament i comminava al teletreball per la restricció de la mobilitat. Despatxos improvisats a casa, aprenentatges exprés de videoconferències i eines d'organització al núvol i, en el cas de moltes famílies, amb la teleeducació com a estrès afegit. La por que ha desvetllat el covid-19 en tants àmbits de les nostres vides, a poc a poc deixa pas a les ganes de tornar dels que tenim la sort de poder fer-ho. Tornar on? A què?

Art i poder era el títol d'una mítica exposició del CCCB de 1996. S'hi evocava la relació perversa entre les dictadures europees dels anys 30 i la instrumentalització de l'art, i és un títol al qual recorro sovint com un exemple de com et pot canviar la perspectiva de les coses una proposta expositiva que et presenta una lectura del passat amb les necessàries claus d'interpretació des del present i la combinació de diferents llenguatges.

Ens acostem al doble combo de final d'any i final de legislatura, i quin any i quina legislatura. Els ciutadans també estem una mica al final de les nostres forces, enrabiats cap endins i enrabiats cap enfora, en una olla a pressió sense vàlvula d'escapament. Si fa unes setmanes reflexionava sobre el que podem fer com a ciutadans, avui ho faig a la inversa, sobre el que no podem fer, particularment des de l'administració, i en aquestes circumstàncies.

Vivim temps de prohibicions. Enmig de tantes incerteses, i encara amb el neguit per la pandèmia del covid-19, les pautes que es donen des de les administracions es basen més en el que no podem fer que en el que podem fer. Independentment de les qüestions sobre la confiança, el respecte i l'obediència que se'n deriva, i que en part són hereves d'una manera de fer política que fa anys que arrossega problemes de credibilitat, penso que com a ciutadans tenim tant l'obligació de respectar les prohibicions com la d'invertir els termes i ser propositius i corresponsables respecte del que sí que podem fer. El que puguem fer ho hem de fer per nosaltres i pels altres. I hi ha un munt de decisions que podem prendre cada dia i que no s’exclouen les unes a les altres.

Pensar en la cultura de l’endemà des d’un avui tan complicat i venint d’un ahir que no permetia gaire alegries és un exercici meritori per a les 150 veus de la cultura catalana que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha recollit al seu web en els últims tres mesos. Des del mig de l'huracà, altres diaris generalistes i especialitzats i mitjans d'associacions professionals s'han esforçat en donar espai per a la reflexió sobre un present i un futur incerts. En aquest recull del CoNCA s'han encarregat opinions de disciplines i generacions diverses del món de l’associacionisme, les arts escèniques, la música, l’audiovisual, el patrimoni, la llengua, l’edició, les arts visuals, la gestió cultural, el videojoc i les polítiques culturals. I d'aquí la riquesa que resulta de la combinació de veus en actiu que parlen dels seus sectors i també fan lectures globals sobre el paper de la cultura en el moment actual.

Sembla que el lema d'aquesta no fase de llarga durada és "Distància, mans, mascareta". No sé si és una picada d'ullet entranyable al Bicicleta, cullera, poma precisament perquè fem un exercici continuat de memòria de les mesures bàsiques de protecció contra el virus. Aquests tres mesos de confinament ens han ajudat a filtrar el que és important enmig de tant de soroll com som capaços de crear. Hem vist el millor de nosaltres mateixos com a persones i com a societat. Si hi ha responsabilitats polítiques i col·lectives en allò que no hem fet prou bé intentem valorar-ho amb la mesura i distància necessàries per evitar cometre els mateixos errors quan calgui actuar de nou. En el que sí que vull fixar-me ara és en una nova tríada, que ha estat clau en el que hem viscut i ho ha de ser en qualsevol societat que es pretengui justa i avançada: sanitat, educació i cultura.

Enmig d'aquest desastre de conseqüències imprevisibles per al sector cultural que està sent la crisi del covid-19 faig un intent de veure el got mig ple per dir que em sembla que hem demostrat per la via dels fets que la cultura no és un fet contingent sinó necessari de la nostra existència, una dimensió de sentit més enllà de la supervivència física.