En el tema de les religions, l’Europa del segle XXI és l’excepció, no la regla. Ho dic pensant en el conjunt del planeta, no tan sols en Europa, on viuen una mica menys del 10% dels vuit mil milions d’éssers humans. La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l’opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada.

La vigília de la festa de Sant Francesc, el dissabte 3 d’octubre, el papa Francesc va triar Assís per signar l’encíclica Fratelli tutti, el primer document papal de la pandèmia. No és casual que un papa que se sent a prop de Francesc d’Assís esculli com a títol dues paraules –"Germans tots"– que són un programa de futur. De fet, encara que el tema de la pandèmia sigui tractat directament tan sols en el capítol primer, tota l’encíclica esdevé una resposta al flagell que ens colpeix de manera reiterada i desestabilitzadora. El Papa remarca que el covid-19 "va deixar al descobert les nostres falses seguretats" (7), per exemple, les que es deriven de la paradoxa d’estar hiperconnectats i de viure immersos en una fragmentació que incapacita d’actuar conjuntament. No hi ha una governança mundial sòlida de cara al covid-19 sinó més aviat interessos creuats –es dirimeix el sorpasso de la Xina als Estats Units–, i sovint la pandèmia es fa servir per a una de los coses que més fascinen els humans: aconseguir o mantenir o augmentar el poder. En una paraula, "ens hem empatxat de connexions i hem perdut el gust de la fraternitat" (33).

Recentment, l’ARA reprenia una informació del diari Segre sobre el Centre Geriàtric Lleida, una residència d’avis d’aquesta ciutat. Els seus cuidadors han decidit que una part de la plantilla, 24 persones, es tanqui amb els 90 ancians de la residència per passar junts la crisi del coronavirus. L’altra part de la plantilla, 20 persones, es queda a casa per garantir-ne el relleu, si la situació ho requereix. La residència de Lleida s’ha convertit així en un lloc segur contra el flagell, amb les màximes garanties d’isolament i una atenció exquisida a les persones vulnerables. Cal admirar una decisió com aquesta, que respon a un alt voltatge en humanitat.