Catalunya té una virtut indiscutible: sap analitzar-se. Disposem d’informes, comissions, estudis, think tanks i debats de gran nivell. Però aquesta fortalesa també pot convertir-se en un llast quan el diagnòstic substitueix l’acció. Som un país sobrediagnosticat. I ha arribat l’hora de sobreexecutar.

Em vaig educar, successivament, en un col·legi de monges, en un de capellans i en un de l’Opus Dei. És a dir, em van educar en els principis de la religió catòlica. El resultat de tants anys d’educació catòlica va ser un ateisme desimbolt que es va revelar en mi quan encara compartia pupitre al col·legi de l’“obra de Déu”. I així segueixo més de 50 anys després.

Al tercer dia és quan descobreixes que, en realitat, el treball des de casa és tan rutinari com a l’oficina. I que tampoc tenies tantes coses originals pendents de fer. Més o menys, fas el mateix de sempre. Esclar que si tens fills petits, la cosa canvia. Però jo ja no els hi tinc i cap vailet entremaliat m’interromp l’enèsima videoconferència del dia, i puc anar avançant entre els minuts i les hores amb suavitat i sense pauses, fins que el rellotge em demostra que potser he treballat més hores de les que feia a l’oficina. Les notícies de l’actualitat rabiosa, el sopar i les tertúlies amb la família (presencials) i els amics (virtuals) acaben per consumir aquells minuts que havies previst per tants llibres pendents. Descobreixes, doncs, que la frase “quan treballi des de casa...” no va gairebé mai seguida de “tindré mes temps per llegir els llibres endarrerits”, sinó més aviat d'“acabaré amb les mateixes ganes de no fer res que els dies d’abans de l’epidèmia”.