M'haig de fer la maleta. La roba continua estesa i no s'eixuga. La rentadora és una cosa que va lligada a la meva vida professional quasi per contracte. Tones de roba bruta cada dia. Sempre em dic que la deixaré feta abans de sopar (la maleta). És una petita mentida que ja em sé però que no deixo d'explicar-me.

Anem massa ràpid. “Apaga el mobiline y abandónate y déjate y déjate ”, cantava un grup de quan el reggaeton no existia. Perquè justament això no és el que proclamen avui els caps de sèrie de la indústria musical. El que ven és l’ara potenciat a mil milions. Però l’ara reflectit en un mirall. Com l’endevinalla que em proposa cada setmana la pissarra del forn de pa quan travesso el Pont de Pedra: tots hi som a dintre però no hi podem entrar. Un mirall.

Jo sé que a la vida hi ha coses més importants. I també sé que és impossible ser perfecte. Tant individualment com col·lectivament. O almenys ser-ho sempre. És com el concepte de felicitat. És efímer i et llisca entre els dits. Jo el tinc associat a instants. A cops que t’assalten de sobte i el cos t’endinya una ració extra de calor. Són moments fàcilment reconeixibles. Tens aquella certesa que alguna cosa està passant, ho palpes. A mi em passa moltes vegades en relació amb la naturalesa. Per exemple: una posta de sol, pujar un tros de muntanya majestuosa, arribar a un lloc que sento que fa temps que ningú trepitja o conduir la meva furgoneta sense rumb fixe.

Comença l’any i sembla que sento el soroll d’un embolcall trencant-se. Com els maleïts plàstics dels cedés impossibles d’arrencar de la capseta. I la frase d'“Any nou, vida nova” ressona dins l’imaginari col.lectiu com un mantra. Com si cada dia no fos una nova oportunitat per canviar les coses que no ens agraden! Però resulta que l'1 de gener és el dia de posar el comptador a zero. En la meva vida, en què compto els anys per temporades, no per dies, el Cap d’Any és el zenit. Normalment acabem de començar la segona volta de les competicions que tenim entre mans i encara ens queden per davant uns mesos fins que no arribin les finals. Són mesos de dura travessia en els quals transportem el cansament acumulat de la primera volta i albirem l’oasi dels títols allà en la distància. A vegades em sembla que en lloc de córrer vaig sobre un camell parsimoniós.

Hi ha unes estovalles blanques com la neu i una llar de foc encesa, encara que el canvi climàtic no ens ho faci del tot indispensable. Hi ha tots els plats esperant torn per ser omplerts de l’escudella miraculosa. També hi ha les ganes de retrobar-se al voltant de la taula. Sigui o no una tradició religiosa, no hi ha res més mediterrani que reunir-se per menjar.

He baixat a Barcelona. Aquesta ciutat és on jo vaig néixer i créixer, però també és cert que després de no viure-hi els darrers quinze anys m’hi sento com mig turista sempre que hi poso un peu. I potser és la relació idonia que haig d’establir amb ella (Barcelona és femenina, per si no ho sabíeu). Com l’amant ideal que t’ofereix les meravelles de la cova d'Alí Babà però amb qui mantens la distància justa per no haver de patir un ritme imposat.

Tornem a ser en un aeroport. Agafem un avió després d’haver passat per un viatge amb bus i previ a un trajecte amb furgoneta. En molts dies de tedi quilometrístic m'imagino que som una banda de rock and roll en plena gira i així, exceptuant l’apartat de les bronques i borratxeres nocturnes, confereixo una mica més de glamur a aquest transportar-se que no té fi.

Això ho deia el meu avi enganxat a la televisió i al partit de futbol que toqués de la tarda. I no és extrapolable al bàsquet perquè seria expulsió directa (ell encara no sabia que tindria una neta que es dedicaria a això). Però a mi em va quedar el missatge que amaga. Vol dir que s’ha de jugar al límit. Perquè hi ha dies que no entren. Hi ha dies que no brilla el sol. Hi ha dies que les cames no tenen la plasticitat que toca. Hi ha dies que estàs malalt. Hi ha dies que t’han trencat el cor. Hi ha dies que el cansament és com una manta de plom que t’embolcalla el cos i l’esperit. Hi ha dies que no saps en quin aeroport internacional ets, però sí contra qui jugaràs. I hi ha dies que saps que només amb el talent no en tindràs prou. Per a tots aquests tipus de dies, joc ras i patada al ventre.

M’agrada anar arran de tot. M’agraden els límits. Acostar-me a les fronteres. Explorar els territoris. Travessar-los o no ja ho decidirem més tard. Tinc un amic que sempre que anava a trobar-lo amb un dubte existencial laberíntic (com ho són tots, si no, ¿com hauria proliferat la filosofia?) em contestava: “ No cruzaremos el río hasta que lleguemos al puente ”. Ras i curt. Pas a pas. El mític partit a partit. Les coses (els equips) es construeixen a poc a poc, encara que avui sembli que tot sigui fàcil, accessible en un clic, directe, lluminós, clarificador, amb decisions tan simples com un like.