Més enllà d'imputar càrrecs per narcotràfic a Maduro, Trump, que té l’avantatge de la claredat, ha dit que busca “recuperar el seu petroli”. Per a Stephen Miller, subcap de gabinet de la Casa Blanca, la nacionalització veneçolana de la indústria petroliera del 1976 va suposar “el més gran robatori registrat de riquesa i propietat estatunidenques”.

“En una Catalunya islàmica hi hauria violacions en grup, mutilacions genitals, matrimonis forçats”. La frase és de Sílvia Orriols, però podria ser de qualsevol altre líder de la dreta radical europea. Representar l'islam com a fonamentalista i retrògrad –com el gran “altre” de la identitat europea– és una de les principals línies discursives que comparteixen aquestes formacions. Per construir aquesta imatge s'instrumentalitzen els drets de les dones i les preocupacions feministes, una estratègia que Sara Farris anomena “feminacionalisme”. Marine Le Pen a França, Alice Weidel a Alemanya o Giorgia Meloni a Itàlia han perfeccionat aquesta tècnica a la cerca d’un augment del vot femení i de fer coincidir el seu racisme amb consensos socials igualitaristes: una vaporosa defensa de les dones i de les persones LGTBIQ que després no compareix en altres votacions parlamentàries.

Aquest ha estat un estiu calent, amb múltiples incendis racistes. Les protestes —o fins i tot agressions— contra centres de menors i migrants s'han multiplicat arreu de l'estat espanyol. El que més va transcendir va ser l'ocorregut a Torre Pacheco, però també s'han produït atacs contra centres de menors a Vallirana —amb còctels Molotov— i a Marcilla (Navarra), disturbis a Piera —on al maig també es van llançar artefactes incendiaris—, a Alcalá de Henares (Madrid) i a Sabadell, i persecucions a Hernani (Guipúscoa). A Sant Sebastià s'han organitzat "caceres" de persones magrebines i africanes a través d'un grup de Telegram. Aquests són només alguns dels casos. Ens situem així en la línia d'Europa, que fa temps que està immersa en una crisi de vigilantisme i on l'augment de la violència contra els migrants, i sobretot contra els menors magrebins, sembla imparable.

Fa poc ha estat rebutjada la moció d'Aliança Catalana, presentada amb el suport de Vox, que intentava prohibir les diferents formes del vel islàmic en espais públics o institucions com escoles i instituts. Es provava de ressuscitar així un vell debat que a Catalunya es va obrir el 2010. Avui, al voltant de vint municipis catalans encara conserven ordenances amb algun tipus de prohibició.

¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

La ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha anunciat aquesta setmana que finalment les treballadores de la llar seran equiparades amb la resta de treballadors, en virtut de ll'aprovació recent d'una norma per a la prevenció de riscos laborals. Ja estem acostumades que la grandiloqüència dels enunciats de la ministra topi amb la realitat. Aquest cas tampoc no serà excepcional. Però més enllà de les diferències en drets, que encara continuen existint, les característiques d'aquestes feines continuaran posant en risc moltes treballadores. Llevat que es busqui una solució no privada per a la cura dels grans dependents.

La legislatura avança per corbes tancades amb un punt de vertigen per al PSOE, i en cada corba Sánchez segueix apostant a la batalla cultural per apuntalar-la. Aquesta vegada ha tocat l'abolició de la prostitució. Tot i això, ja sabem, a la llum de polítiques similars aplicades a Suècia i en altres països, que no s'acaba amb una activitat que permet sobreviure milers de dones pobres a cop de Codi Penal, només se la clandestinitza més.

El resultat de les eleccions no deixa cap dubte: el panorama institucional està virant cap a la dreta i les primeres enquestes ja pronostiquen la propera victòria del PP a les generals del juliol. És cert que el PSOE aguanta –només ha perdut quatre-cents mil vots–, però per repetir al govern no només hauria de millorar resultats: també depèn del que passi amb els partits a la seva esquerra. Sumar, la nova confluència d'actors, encara és una completa incògnita i s'enfronta a l'acceleració sobtada dels temps electorals. A més, Podem s'ha desplomat.

Després del 2008 va esclatar una veritat coneguda a mitges: que els materials amb què s'havia construït l'accés a l'habitatge a Espanya eren molt febles. La sortida de la crisi va implicar un augment de les persones que viuen de lloguer i també va consolidar la consideració de l'habitatge com a bé d'inversió premiat per l'Estat amb tota mena de prebendes fiscals i prerrogatives per als propietaris. La llei que està a punt d'aprovar-se s'ha venut com un intent de solucionar el gravíssim problema d'accés a l'habitatge –recordem, un dret constitucional–, però ha acabat sent més declarativa que una eina que estigui a l'altura del problema. No només no aborda les grans pujades de les hipoteques aquest últim any, sinó que tampoc farà baixar els preus del lloguer en un moment en què estem assistint als primers signes d'una agudització de la crisi d'habitatge permanent en què vivim.

La setmana que ve sembla que es votarà la reforma de la llei mordassa i no hi ha expectatives que s'aprovi. Les negociacions han fracassat i el govern no està disposat a acceptar les propostes dels seus socis –ERC, Junts i Bildu–. Els punts conflictius són la prohibició de les pilotes de goma, a més de les devolucions en calent, que es volen deixar per a “més endavant”. Els altres elements que bloquegen les negociacions són “les faltes de respecte” als agents i “la desobediència”, dues eines clau que augmenten desproporcionadament el poder de la policia. Molts ciutadans han estat sancionats simplement per interrogar els agents quan aquests realitzen identificacions per perfil racial. No volen que ningú controli els controladors.

Aquests dies molts mitjans i polítics de dretes s'han dedicat a construir un nou terror sexual: “S'està excarcerant violadors!”, “La seguretat de les dones està compromesa!”. Els partits del govern hi han respost amb campanyes de comunicació en què el que importa és salvar vots o barallar-se entre ells per marcar diferències davant de les imminents eleccions. Si aquest cas evidencia alguna cosa, és un tret de la política contemporània: que la veritat no importa, sinó que es construeix a cop d'argumentari. Sembla que el resultat serà un nou enduriment penal en un país que té una de les poblacions carceràries més nombroses de tot Europa mentre manté índexs de criminalitat molt baixos.

Fa anys que les extremes dretes occidentals, d'Europa als Estats Units, proclamen l'apocalipsi: l'arribada de l'hivern demogràfic. Aquest marc inclou alguns elements objectius com ara que en molts d'aquests països les taxes de fertilitat són molt baixes i no s'assoleix la taxa de reemplaçament poblacional. Espanya n'és un exemple: hi ha més morts que naixements, de manera que el nombre d'habitants hauria de disminuir. Malgrat això, la població continua creixent, i seguirà sent així en els pròxims cinquanta anys –segons projeccions de l'INE– gràcies a l'arribada d'immigrants. També gràcies a ells es mitigarà una mica l'envelliment poblacional, un problema molt real al qual ens enfrontem. Aleshores, on és el proclamat fred hivernal?

La nova llei d'habitatge no s'aprovarà al Congrés aquest any, però quan s'aprovi, tal com està redactada, tampoc no solucionarà el problema de l'habitatge a Espanya ni contindrà els preus inflats dels lloguers. Se sol assenyalar els fons d'inversió com a culpables, però darrere del lobi immobiliari no només s'hi amaguen els poders financers, sinó també àmplies capes de la població que tenen actius immobiliaris com a mitjà fonamental d'estalvi, inversió i obtenció de rendes. Aquesta és una de les tesis centrals del recent llibre de Pablo Carmona La democracia de propietarios: Fondos de inversión, rentismo popular y luchas por la vivienda (Traficantes de Sueños, 2022).

La proposta d'eliminar els requisits mèdics per reconèixer la identitat de les persones trans va ser un projecte que el mateix PSOE va presentar la legislatura passada amb un contingut bàsicament idèntic. Aquesta llei que no es va arribar a aprovar va comptar amb el suport de tot el partit, també d'algunes socialistes que avui se li oposen ferament, i fins i tot va comptar amb l'aval del PP. De fet, hi ha normes semblants en onze comunitats autònomes de tot signe polític. Avui, tot i això, l'aprovació de la llei trans que impulsa el ministeri d'Igualtat està en perill. Què ha passat?

Aquests dies ens assalten imatges de cossos amuntegats, de cossos que potser continuaven morint mentre eren colpejats per agents marroquins. Imatges de les devolucions en calent i de les fosses comunes en què van ser enterrats. La primera resposta del president del govern va ser que “l'operació” –la matança– va estar “ben resolta”. Fins i tot l'ONU demana una investigació.

La nova llei de l’avortament que ha arribat al consell de ministres conté avenços indubtables, sobretot pel que fa a l’exercici d’aquest dret. A més, inclou una altra sèrie d’elements que no tenen a veure amb l’avortament, com facilitar la baixa per a regles doloroses. Sembla un avenç, no? Però davant d’una nova llei cal preguntar-se com afectarà les més precàries. Perquè sovint, quan se celebra una victòria de les dones ens oblidem de les que ho tenen més difícil. Moltes vegades queden excloses del que se’ns ven com a grans avenços del feminisme.

Ha hagut de ser la premsa la que posi en evidència la inacció de l'Església catòlica espanyola davant les acusacions d'abusos sexuals perpetrats pels seus membres durant dècades. De fet, l'estat espanyol és un dels escassos països occidentals –juntament amb Itàlia– on encara no s'han fet investigacions exhaustives i processos de reparació de les víctimes. Avui, forçades per la premsa –El Periódico, l'ARA, El País–, s'han llançat diverses iniciatives que les associacions de víctimes consideren insuficients. La comissió parlamentària liderada pel Defensor del Poble n'és una: serà a porta tancada i aparentment sense poder coercitiu per obligar el clergat a col·laborar. Sembla que el poder de l'Església encara és capaç de subjectar bona part de la classe política. Ressona en aquest cas, com en altres de recents, el pacte de “no-agressió” amb el PSOE per poder tirar endavant una legislatura tranquil·la per aquest flanc.