Em preocupa veure la desocupació dels joves a Espanya i les seves dificultats per adquirir un habitatge digne. Ara, després de llegir l'excel·lent informe de la fundació Afi Emilio Ontiveros Finances de les llars 2000-2022, passo de la preocupació a la tristesa, amb el sentiment d'haver decebut o potser traït les esperances dels nostres fills. Recordo el sentiment d'orgull en obtenir la meva primera feina i en comprar el meu primer habitatge, i m'afligeix veure que la majoria dels nostres joves no poden considerar res similar abans dels trenta anys.

31.12: Aquestá és l'anotació que haurien de tenir a l'agenda els que planifiquen una jubilació correcta emprant avantatges fiscals. La reducció dels incentius per estalviar a llarg termini ha estat dràstica, passant de 8.000 a 1.500 euros: sens dubte, en els temps la recaptació fiscal ha estat més important que la preocupació per complementar les pensions dels ciutadans. No obstant això, si estàvem estalviant 8.000 euros durant els últims anys i acumulem un capital proper als 100.000 euros, paga la pena examinar detingudament si el nostre pla de pensions s'adapta als nostres objectius de rendibilitat i risc. I això implica fer-se tres preguntes.

Fa poc més d'un any, amb tipus d'interès al 0%, la millor forma d'inversió per als nostres estalvis a curt termini eren els dipòsits bancaris. La cosa ha canviat, i amb els tipus al 4,5% he de deixar de veure la meva sèrie preferida per cercar una remuneració millor que el 0%. Em truca el banc. Em proposen un 2,25% (menys si descomptem l'IRPF que en pagaré) en un dipòsit a un any que es converteix en un 0,5% si el cancel·lo abans del venciment.

No m'agrada ser un nou profeta de l'apocalipsi, però tampoc vull participar en la negació col·lectiva del problema de la inflació. ¿Per què l'espiral inflacionista no constitueix la principal preocupació econòmica d'aquests dies? Em crispa l'entusiasme de la nostra ministra d'Economia, Nadia Calviño, a l'observar una reducció de la inflació prevista. La inflació a l'Eurozona es va disparar a conseqüència de l'increment del preu de l'energia i va assolir el màxim del 10,6% l'octubre passat. Al març s'hauria de situar, segons les projeccions, en el 6,9%. Sens dubte, és una bona notícia.

El 1970 Richard Nixon va posar al capdavant de la Reserva Federal Arthur Burns, un amic i lleial al seu partit. Gràcies a això, dos anys més tard va aconseguir ser reelegit després de manipular la política monetària i generar un creixement més gran en el moment adequat. Les conseqüències en termes d'inflació van ser desastroses. Calviño no és Richard Nixon, i designar com a consellera del Banc d'Espanya la seva excap de gabinet no canviarà la inflació futura.

A principis del 2023 desapareixerà la subvenció de 20 cèntims per litre de gasolina o gasoil. Ja era hora. Es tracta d'una mesura desafortunada que hauria hagut de ser suprimida al juny, tal com estava inicialment previst. Tot i que en omplir el dipòsit tinguem el plaer de veure la factura reduïda, el subsidi al carburant constitueix un perjudici per a la societat per cinc raons.

L'eurozona ha assolit un nou rècord d'inflació amb un increment anual dels preus del consum del 10,7%. Corregir aquesta deriva inflacionista amb una política monetària restrictiva és tant urgent com necessari. Per entendre com fer-ho, la referència és el precedent històric dels Estats Units dels anys 80 amb la política monetària antiinflacionista implementada per Paul Volcker. La deriva inflacionista anava en augment, i va passar d'un 6,7% el 1977 a un 13,3% el 1979. L'origen de la inflació en aquell moment, com ara, era l'increment del preu del petroli, primer amb la creació de l'OPEP (el 1973), i després amb un segon shock arran de la revolució iraniana (1979).

Des que el segle XIX David Ricardo va exposar el principi d’avantatge comparatiu, els economistes subscriuen la teoria del lliurecanvisme: quan un país s’especialitza en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu i els intercanvia amb els altres, tots hi guanyen. Així, amb la globalització podem tenir unes vambes produïdes a Tailàndia. Amb tot, el món descrit per Ricardo era purament econòmic. Des de llavors hem descobert la importància de les estratègies geopolítiques i de la dependència econòmica. Amb la guerra d’Ucraïna, tots, o gairebé tots, hi perden.

De cop i volta el bitcoin gaudeix d'una aurèola de respectabilitat. Al Chicago Mercantile Exchange es cotitzen futurs sobre aquesta criptomoneda. Al maig la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) admetia les inversions en criptomonedes. Al setembre el Salvador adoptava el bitcoin com a moneda de curs legal. El 19 d'octubre l'organisme regulador nord-americà, la Security Exchange Comission (SEC), va autoritzar el primer fons cotitzat de bitcoins i alguns vehicles d'inversió han començat a invertir en aquest actiu. Pel que sembla, el bitcoin –amb el seu creixement espectacular i malgrat la volatilitat– ha arribat a una fase de maduresa. Aleshores, si volem diversificar hem d'invertir-hi?

El preu majorista de l'electricitat ha assolit un nivell rècord de 152,32 €/MKw segons l'OMIE (Operador del Mercat Ibèric de l'Energia), i tots els meus amics es mostren unànimes en la condemna del seu preu excessiu, de l'escàndol dels embassaments i del poder de les companyies elèctriques. Alguns fins i tot advoquen per la creació d'una companyia elèctrica pública. És una preocupació legítima, però que contrasta amb la concepció econòmica de mercat i de preu. El preu just que defensava sant Tomàs d'Aquino ja no serveix.

"La meva nevera és A+, el meu cotxe és B i, quant al meu pla de pensions, no sé què és”. Com se sap, cap partit està disposat a perdre les eleccions per la reforma del sistema de pensions. Mentre esperem que la Unió Europea ens obligui a fer el pas necessari, podem millorar el funcionament dels plans de pensions privats que complementen les pensions públiques.

Què tenen en comú els genolls dels repartidors de Glovo, el canvi climàtic, el coltan i les eleccions a la Comunitat de Madrid? Que cada un amaga una catàstrofe a llarg termini.

Al Museu de la Ciència de Londres és possible admirar la màquina construïda per Bill Phillips, l’enginyer neozelandès que va donar nom a la famosa corba de Phillips. Amb els seus cilindres adequadament lubricats, el moviment que hi podem veure (fent servir una maneta, si no ho recordo malament) és el del circuit econòmic amb els fluxos monetaris. Una metàfora excel·lent per entendre els reptes que afrontem avui: ¿falta liquiditat per reiniciar el moviment o necessitem canviar algunes peces?

Sabíem que Espanya era el país d’Europa més afectat pel covid-19, però esperàvem que l’economia pogués recuperar-se ràpidament. Una expectativa frustrada: el Fons Monetari Internacional ha retallat la seva estimació de creixement d’Espanya al 5,9% per al 2021, quan l’estimació anterior se situava en el 7,2%. De moment, el govern encara manté la seva previsió d’un creixement del 9,8%, i el Banc d’Espanya considera tres escenaris que depenen de l’evolució dels contagis i la disponibilitat de les vacunes, amb un creixement que se situaria en el 8,6%, el 6,8% o el 4,2%. L’FMI estima també que la caiguda del PIB el 2020 va ser de l’11,1%, pitjor que a Itàlia (-9,2%), que ha patit unes condicions similars.

El 18 de juny, Ernst and Young, l’auditor de Wirecard (la companyia de serveis financers i de pagaments) durant l’última dècada, va declarar que no trobava 1.900 milions d’euros que en teoria havien de ser en un dipòsit garantit a les Filipines. Com a bon amant del cinema de Woody Allen, recordo una frase seva sublim: “Crec que el crim val la pena: els horaris són bons i viatges molt”. Malgrat això, inversors i clients han vist evaporar-se els seus diners i que cap dels mecanismes de seguretat ha sigut efectiu. Com pot passar una cosa així? L’escàndol s’assembla a tots els anteriors.

Una crisi sense precedents exigeix mesures sense precedents, i ahir es van concretar. L’emissió d’eurobons solidaris o coronabons havia quedat descartada pels països més rigorosos en la gestió del seu deute públic: Àustria, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia. Argumentaven, amb raó, que corresponia a una subvenció oculta als països de més risc sobirà, com Grècia o Itàlia. No obstant això, la crisi actual requereix una reestructuració completa i permanent de les economies.