L’atac salvatge i gairebé fatal perpetrat a ganivetades contra Salman Rushdie el 12 d’agost en una zona tranquil·la de l’estat de Nova York ha colpit molta gent. Els fets han tingut una gran repercussió, no només entre els escriptors de tot el món. Quan l’autor estava a punt de parlar, la violència més descarnada va irrompre en un acte literari. Es va colar brutalment en el món de les paraules, el pensament i l’expressió imaginativa, espais normalment dedicats a la reflexió en què la violència s’analitza, es qüestiona, tal vegada se'n fa mofa, s’eludeix, s’entén.

Les fotos de la primera pàgina dels diaris de dissabte al Regne Unit ho deien tot. Un ninot inflable del primer ministre, d’uns tres metres d’alçada i amb el polze aixecat en un característic gest d’optimisme, s’elevava sobre un somrient Johnson a la ciutat de Hartlepool, ara conservadora, a tocar d’una costa nord-est on temps enrere la indústria naval havia prosperat i on el Partit Laborista havia regnat folgadament des del 1964.

Just abans del tombant del mil·lenni, la ment de la meva mare es va omplir de tantes llacunes i fantasies que ens vam adonar que ja no podia fer una vida independent. I, a causa de la nostra situació familiar i laboral, nosaltres tampoc ens en podíem cuidar. Vam tenir sort: li vam trobar una residència acollidora aquí al Regne Unit, a prop d’on vivíem, i a l’abast de les nostres possibilitats econòmiques. Quan encara li faltava bastant per morir, uns tres anys després d’ingressar-hi, ja no ens reconeixia, ni a mi ni als seus estimats nets. Ja no es podia vestir sola ni pintar-se els llavis, una cosa importantíssima per a les dones de la seva generació. La dona independent i activa que havia sigut, que odiava la vida gregària, s’hauria horroritzat del seu estat.

Representa que els escriptors ho fem bé, això de confinar-nos. Al cap i a la fi, sempre busquem l’aïllament: enmig de la voràgine de la vida familiar, laboral i social, intentem trobar unes hores per estar sols i concentrar-nos totalment en la pàgina en blanc. Però vet aquí que, paradoxalment, el primer dia de confinament pel coronavirus, només volia tenir algú amb qui parlar, algú assegut al costat i a qui pogués abraçar. Em vaig mirar el que havia escrit i aviat ho vaig relegar a la carpeta de “feines descartades”. Les paraules no tenien sentit i havien perdut impacte. Potser els llibres necessiten la idea d’un futur possible que vagi més enllà dels respiradors de sales d’hospital desbordades i estadístiques sobre morts que no paren de pujar.

Durant unes quantes setmanes després de les eleccions, el temps a la Gran Bretanya va mantenir la calma pròpia de l'esgotament. Buscàvem algun esclat de llum, un narcís primerenc, senyals que la sortida de la UE seria amigable. Els humans necessitem optimisme. Segur que ara Boris Johnson no actuaria com un little Englander (xovinista anglès), sinó com el polític liberal i inclusiu que coneixíem de la seva època com a alcalde de Londres, oi? Segur que no hi hauria entrebancs en la competició pel lideratge laborista i de seguida recuperaríem una oposició plena d’energia, oi? Per desgràcia, el mal temps ha tornat massa aviat a aquestes illes tan castigades, acompanyat de vents tempestuosos i branques arrencades.