Vivim temps imperatius, és a dir, de necessitat. Ja ens ho va fer veure Almodóvar amb el títol d'aquella pel·lícula, ¡Átame! Hem engarjolat entre exclamacions el que volem. Avui no podem dir res que no sembli indefugible. Els somnis del cinema són premonitoris, però; no ens parlen, com en Freud, de les nostres pors o del que vam fer el dia abans. Al cinema, els somnis tenen més a veure amb la màgia. Per aquesta raó, perquè sobretot es tracta d'un sortilegi, el nou i imperatiu còmic d'Andrea Ganuza, Atraviésame (imprès a Nova Era, Barcelona, 2023), a més de portar gràficament una contínua invocació a la màgia, està articulat de manera també màgica. Cada capítol del llibre obeeix a la lectura, a la interpretació amb imatges (i textos lírics), de les ratlles de la mà.

Encara que va pel davant, l'avantguarda és a la nostra esquena. Per això no la veiem mai. S'amaga on ningú mira. Avui, no hi ha terreny cultural més innovador, viu, independent, creatiu, efervescent, lliure, provocador i avantguardista que el dels creadors i creadores gràfiques, és a dir, els dibuixants. Ni a la literatura, ni a la música, ni al cinema hi ha la imaginació i l'atreviment, ni s'assoleix el que arriben a fer aquests nous i noves dibuixants. En aquesta revolució les dones estan exercint un paper determinant.

Totes les històries de vampirs són històries d'amor. Això és perquè l'amor està fet de sang viva i mai no mor, encara que a algú li trenquin el cor amb una estaca. Perquè, en tal cas, tot i que sembla que finalment s'ha mort, resulta que al cap de quatre dies s'estrena una altra pel·lícula del mateix. Amb la novel·la de la novaiorquesa Sara Gran Acércate (La Biblioteca de Carfax, 2023) descobrim que les històries de possessions demoníaques també estan dominades per l'amor.

Les memòries del dibuixant J.L. Martín (Desmemorias de una revista satírica, Libros Cúpula, 2023) expliquen tota la història del mític setmanari (ara mensual) El Jueves. Això, que no és poca cosa, es converteix en molt més encara: la història d'una Barcelona que avui sembla desapareguda i que, potser, sempre hi torna.

Fins fa no res, les dones que s'han dedicat a la historieta, a la vinyeta, és a dir, que han sigut ninotaires, s'han trobat ben soles. Se'ls diu pioneres i la seva reivindicació, a més d'un acte tardà de justícia, és imprescindible per construir de forma veritable la història cultural d'una societat o d'un país.

Des de Walt Disney i Lovecraft fins a Berlusconi (la seva televisió), en la cultura popular hi ha un camí a la dreta. Es veu a la novel·la de Richard A. Lupoff, El libro de Lovecraft (Valdemar, 2015), on es mostra, com un cop de tralla, la flagrant coincidència entre el que van escriure pels mateixos dies (es portaven un any de diferència d'edat) els joves H. P. Lovecraft (a la seva correspondència) i Adolf Hitler (a Mein Kampf). Parlen de les seves respectives visites a les metròpolis de Nova York i de Viena, i del sentiment d'horror que els va agafar en trobar-se als carrers amb persones pertanyents a grups exclosos socialment (com els jueus, els negres, els pobres...), als quals ells reprovaven de manera xenòfoba. I es veu, també, com la seva repugnància la van justificar amb l'exaltació del passat arquitectònic de l'antiga Nova Anglaterra i de la vella Àustria, fent nostàlgia d'un món d'ahir idealitzat.

L'altre dia, un tauró va devorar un jove a les platges del mar Roig, a Egipte. I no fa encara un mes que vam assabentar-nos que les orques han començat a atacar organitzadament els vaixells de pesca a l'estret de Gibraltar. El National Geographic es demanava si ho feien per venjança. Als clàssics, com el Lazarillo, la qüestió sembla més clara, les coses es fan, sobretot, per gana. Si els humans hem buidat els mars de peixos (amb una pesca insostenible i amb la contaminació), es pot entendre que els animals que hi viuen hagin de cercar el seu menjar allà on el vegin.

La història de Muelle és com la del Mur de Berlín, marca un abans i un després d'un món. Als anys vuitanta, Muelle va ser el grafiter més popular, més vist i més admirat de Madrid. Era del barri de Campamento i havia omplert mitja ciutat amb el seu anonimat. Aleshores, ningú sabia que es deia Juan Carlos Argüello. La seva signatura era una espiral acabada en una fletxa, amb la paraula muelle escrita a dalt. Avui, crec que només en queda una d'original, al cèntric carrer de la Montera. D'alguna manera, aquella molla tenia la forma de les concertines que s'instal·len al damunt de tants murs. Muelle significava la frontera entre el misteri i allò que salta als ulls, entre el que està permès i el que la gent vol fer i, sobretot, entre un món que s'havia acabat i el nou món, al qual ja tothom volia pertànyer.

Fa unes setmanes es va celebrar el Gutter Fest a Can Batlló, a Barcelona, que és el Woodstock de l'autoedició. També hi va haver fang i pluja, els quals són el poder i la glòria de tot esdeveniment independent. L'autoedició és com el budisme beatnik o el sufisme de Franco Battiato, una via d'autoconeixement per a moderns. En un festival tan gran, i davant d'una allau d'autoedicions, on es pot dir que no n'hi ha cap ni una d'exempta d'interès, tothom es troba tota l'estona una mica perdut i atabalat.

És molt fàcil decretar des de dalt un dia de reflexió per a tothom i, a continuació, quedar-se tan tranquil sense dir a ningú com es fa això. És cert que, com que acostumen a caure en dissabte, els dies de reflexió tenen una mica de sàbat. També els dies de reflexió electorals comporten un descans obligatori (de l'activitat política) i una santificació de la festa (de la democràcia).

Van ser les dones, i no els homes, les primeres a enregistrar el blues. I amb els seus discs de pissarra, són les dones les qui van crear aquest mercat musical. També tocaven elles els instruments (el piano, la guitarra, el banjo, la corneta, el trombó, la percussió...), i així mateix van formar part de les primeres orquestres de jazz. Algunes reeixien com a artistes, i moltes d'altres mantenien les seves famílies fent de minyones. Les dones eren les transmissores familiars de les cançons, dels balls, de les tradicions i de tot el que ara anomenem blues. Si avui, però, demanem a algú que digui noms d'intèrprets de blues, només sentirem esmentar homes.

Hi ha molta gent que demana pizza la nit de les eleccions perquè els resultats es mostren amb forma de pizza. La ment humana és molt matemàtica. Ara s'ha posat de moda llegir el neurocientífic cognitiu Anil Seth, que és a Steven Pinker allò que el favor de les masses és a Ciutadans. Així mateix, es podrien acompanyar els resultats electorals amb una capsa de formatgets, però com que totes les porcions tenen la mateixa mida no fa tanta gràcia.

La culpa la tenen els americans, concretament John Fitzgerald Kennedy i Richard Nixon. Ja no hi són, però els debats electorals televisats no tan sols es mantenen, sinó que cada any n'hi ha més. I amb més participants. Són corals, però no polifònics. Ara per ara, no hi ha cap cadena de televisió que no vulgui emetre el seu debat amb candidats. La rellevància que tenen varia en funció de la importància de la cadena. La democràcia també té el seu classisme.

Tan important com el personatge del xèrif al Far West és la figura de l'alcalde en les democràcies mediterrànies. La persona sola davant de la ciutat, per al bo i per al dolent. A totes les ciutats trobarem, almenys, un carrer amb el nom d'un alcalde. Barcelona té, fins i tot, carrers amb noms de subtinents. ¿És un subtinent l'equivalent armat d'un alcalde? Mai de la vida! Com el seu propi nom diu, un subtinent correspon a un tinent d'alcalde. La qüestió, però, no és sub, sinó tenir. O no tenir. Això ja ho va dir Hemingway. ¿Quina cosa tenen els subtinents en general? El mateix que el visir Iznogud, que aspirava a ser califa en lloc del califa. Però, al nostre país, és més fàcil que un tinent d'alcalde acabi, no de califa, sinó de conseller de la Generalitat amb qualsevol partit, sempre que no sigui el seu. Ningú no és profeta a les procel·loses terres dels consells municipals.

Abans que es tornessin famosos, amb Manel Fontdevila i Albert Monteys em passava com amb Rull i Turull, que mai no sabia qui era cadascú. Tot i que Fontdevila i Monteys no s'assemblen en res, els amalgama històricament una màgia, una intenció, un propòsit artístic (a la vegada, molt personal en tots dos). Potser per aquesta raó o, més aviat, perquè eren els cadells de la redacció, els van encomanar a la revista El Jueves que dibuixessin a quatre mans la sèrie Para ti, que eres joven, la qual duraria moltíssim (des de 1997 fins a 2014). En un no res, va ser una secció mítica. Ara, ha sortit una excel·lent antologia titulada, amb aflicció, Para ti, que eras joven (¡Caramba!/Astiberri, 2023). Inclou noves pàgines on els autors reflexionen sobre com ha canviat, cap a millor (aclareixen), el seu sentit de l'humor.

L'altre dia anava pel carrer València i vaig veure Xavier Trias. Era una banderola, però. I ja no hi havia cap més propaganda durant una bona estona. Més tard, en un pirulí, vaig trobar Jaume Collboni. I Ada Colau en un desplegament aeri per la Meridiana. Ernest Maragall se'm va aparèixer més escampat, com quan feien Colombo de tant en tant. Per Nadal passa el mateix amb les llums. Són empreses alienes les que s'encarreguen de col·locar la propaganda. La gent no hi pinta res. Sembla de ciència-ficció. Així era el món a Farenheit 451, o a La cabina. Aleshores la gent somiava en sortir de les cabines telefòniques i entrar en les cabines electorals. Avui, amb el mòbil, ens hem convertit en cabines telefòniques ambulants. Hem tornat al confinament de López Vázquez.

Amb el tema del tramvia penso en Tennessee Williams. Barcelona és, però, una ciutat amb desig i sense tramvia. Què desitja Barcelona? Ni idea. Ara, que s'inaugura la campanya per a les municipals, he pensat que podria sentir dir alguna cosa sobre això. Però fa dies que han començat a manifestar-se els candidats, i tots parlen igual. No és que diguin el mateix, ni pensin de la mateixa manera, i encara menys que vulguin fer les mateixes coses, és que fan servir el mateix llenguatge. Ja fa anys que cada cop que hi ha un debat he de llegir després els diaris per assabentar-me del que han dit. Sembla que els polítics tinguin por d'expressar-se amb paraules que no siguin de consens, de manera que no es diferencia el que diu cadascú. Fan servir paraules marca blanca. La gent, però, és el que diu. La manera de parlar fa autèntica la gent. No es pot dir la veritat si no es parla amb paraules de veritat. Hi ha un Ikea verbal que estandarditza els discursos.

Semblava soroll però era identitat. Aquella música avantguardista, que es deia free jazz, va convertir-se en la manifestació cultural més aclamada del Black Power, el moviment que defensava l'orgull dels negres americans. El free jazz era una reacció capgirant i espiritual davant del que es va percebre com un espoli, com una expropiació del jazz a la comunitat negra. Aquells músics deien que el jazz només havia obtingut el títol de música americana quan el poder dels blancs el va assimilar i el va fer seu i que abans estava considerat música de negres i no d'americans.

Sé que sant Pere Regalat, el patró dels fabricants de paraigües, m'entendrà. Com que a la fi ha plogut, he tornat a pensar en Mary Poppins. De criatura creia que la font de la dama del paraigua, al zoo de Barcelona, estava dedicada a Mary Poppins. Ara he comprès que aquesta portava el paraigua per viatjar (com l'escombra de les bruixes) i, l'estàtua, per passejar. Tot en Mary Poppins és anar més enllà.

A la vida hi ha dues maneres de llegir un llibre: abans de veure la telesèrie o després. També s'hi val amb el cinema. Les pel·lícules i les sèries se'n van, però els llibres romanen (perdó per parafrasejar així l'Eclesiastès). En el cas de la novel·la de Walter Tevis El hombre que cayó a la Tierra (Alfaguara, 2023), he de dir que el llibre l'he llegit molt temps després de veure la pel·lícula; però tot seguit l'he tornat a veure, i d'aquesta manera m'he adonat (com sempre) que, si m'agrada un llibre, no hi ha adaptació a cap altre llenguatge artístic (cinema, teatre, televisió, còmic, música...) que em faci sentir el mateix. Tan sols les persones poden fer-ho amb la mateixa força. Els llibres són el que tenim per apropar-nos a les persones sense haver de suportar-les.