Sempre que intentem entendre situacions complexes, mirem de cercar una raó que justifiqui com actua algú, o per què quelcom succeeix de certa manera. En els darrers temps, inclús les persones que són expertes en política, particularment en política internacional, estan completament despistades sobre les raons del personatge: qualsevol pronòstic raonable basat en les regles que fins ara coneixíem s’ha trencat. Hi ha qui, fins i tot amb un esforç immens, ha posat en fila tots els fets, a manera d’Excel, i ha intentat trobar un fil conductor. En el cas de Trump, a hores d'ara cal assumir que tots els que ho han intentat han fracassat.

Es fa molt estrany que Santos Cerdán, per defensar-se i evitar la seva dimissió, no hagi utilitzat el comodí de l’anomenat deepfake, que ja sovinteja als tribunals i que cada cop serà, malauradament, més freqüent. La raó pot ser que l’interessat desconegui aquesta línia de defensa, o bé que l’àudio no sigui cap deepfake i que la corrupció investigada sigui ben real i hagi optat per l’opció més intel·ligent en aquests casos: renunciar a la política i defensar-se com un ciutadà qualsevol. També és factible que no hagi volgut perjudicar políticament encara més el seu partit, sigui certa o falsa la conversa, cosa que és possible que ni el mateix Santos Cerdán recordi, perquè la suposada conversa és de fa sis anys. Sigui com sigui, s’equivoquen sovint els tribunals quan creuen, com gairebé tothom, que la memòria humana és com un enregistrament d’àudio i vídeo. En realitat és molt precària i en condicions mínimament acceptables no dura més de 48 hores. Després d’aquest temps, la psicologia del testimoni ha confirmat científicament que la memòria es reconstrueix i es va omplint de falsos records per integrar les seves llacunes, cosa que produeix memòries irreals que el subjecte creu fermament que es corresponen amb la veritat. Un desastre que fa que els interrogatoris als processos judicials, malgrat la seva teatralitat de vegades espectacular, serveixin en realitat per a ben poc més que per perdre el temps o intentar apel·lar als prejudicis socials del jutge perquè decideixi el cas, no en favor de la veritat, sinó dels interessos d’un advocat o d’un fiscal.

En certes qüestions és impossible ser equidistant. El vel de les dones, si és obligatori, és inqüestionablement una peça de roba masclista en qualsevol de les seves varietats. Més greu, evidentment, com més parts del cos cobreix, perquè és justament això el que es busca: que la dona no pugui mostrar el seu cos, com si el físic de qualsevol fos quelcom per avergonyir-se'n. El vel és equiparable a l’exhibició sistemàtica d’una pancarta masclista, i ja només per això el seu ús pot ser considerat una forma de violència sobre la dona, una més de les que, de fet, defensen públicament algunes religions.

Malgrat tot el temps transcorregut, pot sorprendre saber que el procés contra Carles Puigdemont encara és a les beceroles, fet que obre la possibilitat que s’ampliï la investigació a altres possibles actes no esbrinats encara i no coberts per la llei d’amnistia. Aquesta realitat feia que si tornava ara a Espanya –cosa que era incomprensible precisament per això– la condemna hagués pogut ser, en total, de més de 10 anys, que no és irrellevant per a algú de 61 anys. Per això, la tocata i fuga del 8 d’agost plantejava un risc jurídic immens, deixant de banda la seva rellevància política, si és que en tenia.

Si no portéssim ja temps assistint a un reguitzell de decisions massa qüestionables per part d’alguns –pocs– jutges, que un president del govern digués el que va dir ahir podria sonar a intervencionisme del poder executiu sobre el poder judicial; és a dir, a trencar la separació de poders, que és la base principal de les democràcies juntament amb la protecció dels drets fonamentals, que deriva en part d’aquesta mateixa separació.

Ja feia temps que s’havia especulat amb la possibilitat que algú patís una agressió sexual, o altres delictes, al metavers. És a dir, en un entorn virtual. Per tant, no veritablement real. Tanmateix, ¿és possible cometre delictes en un espai diferent de l’habitual?

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

No ha estat fàcil arribar a consensuar aquesta proposició de llei d’amnistia per les habituals desconfiances entre grups polítics i per la por que els jutges puguin intentar desvirtuar la voluntat del legislador. Tanmateix, finalment tenim un text que, tot i tenir defectes i redactats a millorar, en el seu conjunt no és en absolut una norma mal redactada ni que contingui errades greus. A priori podria passar sense problemes un examen de constitucionalitat, i en això se centra sobretot la seva exposició de motius, malgrat que en el meu parer hauria d’haver estat molt més breu en aquest sentit. No cal avançar els arguments de discussions jurídiques futures que sortiran tant sí com no. Era més procedent centrar-se en les finalitats restauratives i conciliatòries de la llei, de les quals també es fa esment, malgrat que més breument. És una llàstima, perquè aquestes raons són l’autèntic pal de paller de l’amnistia. Encara som a temps d'estendre aquestes explicacions, bàsiques no només per a la seva constitucionalitat, sinó per al conjunt de la ciutadania.

Hi ha un cert neguit sobre quina pot ser la conducta dels jutges que hagin d’aplicar la llei d’amnistia. Molts pensen en com han resolt alguns membres d’aquest col·lectiu els seus casos després de les reformes del Codi Penal en matèria d’agressió sexual, sedició i malversació. No han ignorat la reforma, però en comptes de seguir la voluntat declarada del legislador en els debats parlamentaris, han optat per acollir-se a interpretacions més aviat literals del redactat de les lleis que han donat l’esquena de manera sorprenent a les intencions del Parlament. Al Tribunal Suprem es van permetre fins i tot criticar algunes de les reformes, fent així una declaració clarament política que no només és condemnada per tota la normativa internacional que intenta garantir la independència judicial, sinó que és contrària a l’esperit i les intencions de la divisió de poders.

Només va ser un petó, diuen alguns. Va ser una agressió sexual, diuen els altres. Ni tan sols està clar què significa per al Codi Penal el fet del qual tothom encara parla. Les seves normes acostumen a ser interpretades per la jurisprudència del Tribunal Suprem, que per observar l’existència del delicte acaba exigint una sèrie d’indicis que guien el jutge. En aquest cas, s’exigeix la manca de consentiment, que el petó tingui contingut sexual i consciència de l’agressor dels dos fets anteriors. Només si concorren aquests tres indicis, els tribunals creuran que sí que n’hi ha per a tant i declararan l’existència del delicte. Podrien haver estat altres requisits, com de fet ha estat el cas històricament, però ara les coses, per diverses raons, són així.

No és fàcil parlar en termes exclusivament jurídics de quelcom que, malgrat tenir una definició tècnica relativament consolidada, no és una noció immutable ni de molt. M'estic referint a l'amnistia i, de retruc, a l'indult. Es tracta de dues maneres –en principi– diferents d'evitar una pena. La primera seria global i eludiria l'acció dels tribunals, sotmetent a un oblit processal total uns fets que podrien haver estat considerats delicte pels jutges, abans que ho siguin. L'indult estaria més encaminat a perdonar les penes de delictes ja jutjats.

Darrerament s’està sentint massa persones que fan exhibició d’un discurs obertament racista, discriminador de minories o sarcàstic vers les ideologies que intenten combatre una denigració secular del sexe femení o dels homosexuals. És cert que aquestes darreres orientacions, com qualsevol altra, tenen evidents falles epistèmiques. Utilitzar, però, fora d’un context satíric, una ironia amb ànim vexatori per rebatre-les, ultrapassa el que és acceptable en un debat científic que es desenvolupi en uns termes simplement constructius, com ha de ser sempre en una discussió sobre qualsevol àrea del coneixement. La ironia en ciència no només no fa avançar, sinó que intimida qualsevol que hi vulgui participar per defensar opcions minoritàries que, a més, no només poden ser les més interessants, sinó les que veritablement acabin per tenir raó.

No mirin de trobar una resposta al titular en aquest article; no la trobaran. Jo no sé el que va succeir en aquells vint minuts. Com ha dit el sospitós, només ho saben del cert ells dos. L’única cosa que els puc dir és què cal per condemnar Dani Alves, amb la qual cosa també sabran què succeirà si no es troba això que cal.

Fa uns anys Stephen Hawking va dir que la intel·ligència artificial (IA) podria arribar a substituir els éssers humans, però que esperava que no fóssim prou estúpids per permetre-ho. Tanmateix, en els darrers anys, i ben particularment després del ChatGPT, s’està demostrant que la gran majoria d’éssers humans estan esperant amb candeletes ser substituïts. Fa temps que regalem moltíssimes dades privades a les grans companyies tecnològiques. Si fa només vint anys ens haguessin preguntat si compartiríem voluntàriament amb una d’aquestes companyies les dades dels nostres contactes, dels nostres moviments, de les nostres cerques a internet i fins i tot de les nostres converses privades, ens hauríem espantat i ho hauríem negat rotundament. I vet aquí… 

Feia setmanes que s’anunciava una vaga de jutges i fiscals. Hi havia seriosos dubtes jurídics sobre si aquest col·lectiu essencial en l’organització política de l’Estat podia fer una aturada en defensa dels seus drets, com qualsevol altre treballador, atès que no es tracta d’un empleat qualsevol, sinó d’un poder de l’Estat. És com si diputats o ministres volguessin fer vaga. De fet, el Consell General del Poder Judicial havia resolt, de manera prou ambigua, que no la podien fer el 2009 i el 2012. Malgrat tot, la qüestió no era gens clara perquè hi ha un evident buit legal. Finalment, però, no ha calgut resoldre-la ara. L’han desconvocat a canvi d’una pujada prou rellevant de sou.

Laura Borràs ha estat condemnada. Es pot discrepar de la condemna, però la sentència està suficientment fonamentada. El tribunal no ha cregut els dubtes tecnològics sobre els correus que va al·legar la seva defensa, i no ho fa gens immotivadament, sinó de manera prou detallada i precisa. L’actuació comptable-administrativa va existir –el repartiment d’una quantitat en diferents contractes ficticis per eludir els límits pressupostaris– i té les conseqüències penals que descriu la sentència: delicte de prevaricació administrativa i, molt més dubtosament, falsedat documental. Una magistrada del tribunal ha discrepat de la sentència dient que els fets són o prevaricació o falsedat, però no totes dues coses a la vegada. I pot no mancar-li raó.

Portem una temporada crítica per a la justícia espanyola. Fa molts anys, gairebé des de sempre, que està afectada per unes deficiències estructurals insuportables en termes de mitjans materials i personals. A més, arrossega un molt antiquat i gens transparent sistema d’oposició per esdevenir jutge que ha estat objecte de duríssimes crítiques, en gran mesura encertades. A més, s'hi suma la politització per al nomenament dels magistrats que cobreixen les places dels més alts tribunals del país, evidenciada per la impresentable manca de renovació del Consell General del Poder Judicial, que ja fa gairebé cinc anys que té el mandat expirat perquè el Partit Popular, com s’ha denunciat de manera unànime, desitja esperar a veure si guanya les properes eleccions per mirar de conservar la majoria de vocals proposats per aquest partit dintre de l’òrgan. Un impresentable despropòsit que ja ningú no pot negar sense ruboritzar-se.

El conflicte d’Uber amb els taxis i altres empreses similars en altres sectors –que torna a estar d'actualitat amb la vaga de la setmana passada– ha generat opinions completament contradictòries. Mentre que hi ha qui les defensa com una oportunitat d’autogestió del propi treball, d’altres hi veuen pura explotació laboral d’una empresa que, fent creure als seus treballadors que són empresaris, en realitat provoca la seva renúncia a la protecció del dret laboral, la qual cosa és especialment trista perquè ha costat moltíssima sang, i guerres fins i tot, aconseguir el que tenim avui. Sí, hi ha guerres que es van activar només per defensar els privilegis de qui volia seguir explotant les persones. Llegeixin una mica sobre la Guerra Civil Espanyola i trobaran, potser amb recança, que el seu mòbil principal va ser l’econòmic.

Un dels efectes positius de les crisis constitucionals de gran magnitud és que no hi ha manera de resoldre-les sense una reforma institucional profunda. Si la cúpula del poder judicial no funciona, el Tribunal Constitucional està polititzat i el Parlament troba dificultats per tirar endavant les seves iniciatives legislatives, què ens queda? Que ningú es pensi que el que ha fet aquesta setmana el Tribunal Constitucional és un fet puntual sense més recorregut. Tindrà seqüeles, i poden afectar qüestions encara més sensibles que una llei. Valdria més no pensar-hi, però tanmateix s’ha de tenir present.

És possible que hagi sigut aquesta traducció del castellà de la frase se acabó lo que se daba el que ha tingut al cap Pedro Sánchez en impulsar des del seu grup parlamentari la reforma de la llei orgànica del poder judicial per evitar d’una vegada el vergonyós bloqueig d’aquest òrgan –de composició caducada fa quatre anys– a la designació dels nous magistrats del Tribunal Constitucional que li corresponen. Si surt aprovada la reforma, els vocals ja no ho podran retardar més. Hauran de votar una sola vegada els candidats proposats i sortiran escollits els que tinguin un major nombre de vots. Fins i tot es parla a la reforma de responsabilitats penals per als responsables d’un eventual bloqueig.