"Aquest llibre és una introducció a l’exploració urbana, una mena de turisme que permet als més curiosos descobrir què s’amaga rere el teló”. Així comença el llibre Access all areas: a user's guide to the art of urban exploration de l’autor Ninjalicious. I continua: “L’exploració urbana és una activitat emocionant i que t’obre la ment; que t’inspira a seguir el teu instint natural d’explorar i jugar amb l'entorn”. Publicat l’any 2005, aquest manual recull les bones pràctiques, els consells i les anècdotes d’un hobby que cada vegada té més seguidors: l’urbex o l’exploració de llocs abandonats. Fa deu anys, a l’ARA ja vam publicar un reportatge que explicava en què consistia. Hi parlàvem amb alguns dels seus adeptes i compartíem les seves lliçons i bones praxis. Però les coses -més concretament, la tecnologia i les plataformes socials- han canviat prou durant aquesta dècada i han acabat afectant una afició que en bona part es basa en el secretisme. Queda alguna cosa per descobrir? En un món on tota la informació és a l’abast en qüestió de segons, ¿encara ens interessa saber la història d’una fàbrica abandonada? La resposta, diuen els exploradors, és que sí.

Quan parlem de ceràmica a la majoria ens ve al cap aquella escena ja mítica de la pel·lícula Ghost en què una joveníssima Demi Moore estava tota plena de fang, concentrada en una peça que girava de manera hipnòtica al torn, mentre Patrick Swayze l’abraçava per darrere i feia que finalment el gerro en potència acabés fet un nyap. D’aquesta imatge en podem extreure diverses lectures. La primera és que tothom qui fa ceràmica està fins als nassos de la brometa de la pel·lícula; la segona és que la realitat supera la ficció, ja que un lleuger moviment d’un sol dit o exercir una pressió distinta pot fer que la peça es deformi. I és que el torn –i la ceràmica en general– és un reflex del teu jo en aquell precís instant. No és estrany que molts ho qualifiquin de nou ioga i que cada vegada tingui més aficionats, fins al punt que a Barcelona podem trobar fins a tres tallers en un mateix carrer. ¿És una nova moda passatgera o la ceràmica ha vingut per quedar-se?

Dolly Parton està de moda i així ho demostren fets com la realització d’una sèrie de podcasts titulada Dolly Parton’s America, guanyadora d’un Peabody Awards el 2020 -alguna cosa així com els Oscars als mitjans de comunicació-, dedicada a explorar a través de nou episodis l’univers dollyà. O l’existència de la minisèrie de Netflix Dolly Parton’s heartstrings. I això per no citar l’èxit de les seves xarxes socials (font inestimable de mems), els homenatges i les aparicions estel·lars als late-nights nord-americans arran de la seva contribució econòmica per finançar la vacuna de Moderna. En els últims anys, però, ha sigut notícia per la seva capacitat d’unir un públic heterogeni i fins i tot contradictori, i per haver adquirit cert aire messiànic. Això queda palès sobretot als Estats Units, on la fractura social és més que evident des del 2016. ¿Però pot Dolly Parton salvar un país sencer?

E ls carrers del centre de Sydney es van omplir de milers de manifestants que duien pancartes amb el lema “ Black lives matter ”. S’unien així a les protestes sorgides als Estats Units arran de la mort de George Floyd. ¿Però totes les vides negres compten igual? Una part de l’Austràlia blanca no sembla gaire conscient que no cal mirar més enllà de l’oceà per trobar casos d’abús policial i d’un govern en què el racisme és sistemàtic. Des de la creació l’any 1991 d’una comissió per investigar les morts d’aborígens en custòdia policial, 434 indígenes australians han mort. Això representa una mitjana d’una víctima al mes en els últims trenta anys. Moltes d’aquestes morts s’haurien pogut evitar, segons reconeixen organitzacions humanitàries, simplement eludint empresonaments innecessaris o havent seguit els protocols, com tractar patologies prèvies dels detinguts i oferir-los atenció mèdica quan en demanaven. “És difícil no reaccionar davant la mort de George Floyd, quan aquí a Austràlia vivim amb el record de tants germans i germanes morts en custòdia policial”, explica Warren Roberts, responsable de Yarn, una entitat social destinada a crear relacions entre l’Austràlia aborigen i la blanca, a través de la feina individual i comunitària en escoles, centres i universitats de tot el país. L’activista aborigen afegeix que ha arribat el moment d’aixecar la veu i “depurar responsabilitats del sistema judicial” per una lluita que fa dècades que mantenen.