Un museu no és una església ni un cementiri, tampoc una franquícia d’un establiment de luxe o un duty free d’un aeroport; és el lloc on la col·lecció es troba amb el visitant i el visitant amb els llegats i la memòria. Així, el nouvingut que surt del museu pot retornar al present de manera menys escindida, menys àtona i automatitzada, molt més viva, més coneixedora, més deutora i més coral. Quan el gestor cultural András Szántó va venir el gener passat al MNAC per parlar del futur dels museus, va dir que en dues dècades havien canviat més que al llarg dels últims cent anys. Segurament ha passat el mateix amb totes les institucions culturals. La seva mirada es va centrar en el viratge d’uns museus orientats als objectes cap a uns museus dirigits a les persones, amb tot el que això implica: pensar-los com a espais vius i socials, edificis i històries que s’expliquen a si mateixos i es fan transparents, comprensibles i gratificants tot recorrent a la tecnologia, al disseny, a les experiències interdisciplinàries, a l’accessibilitat universal, a la mediació i a l’educació. És a dir, el pas d’unes institucions culturals basades en l’exhibició (grans exposicions, festivals...) a unes institucions basades en les relacions, el coneixement i l’experiència.

Per què les nostres xarxes socials encara bullen amb imatges, comentaris, promoció de la Rosalía? Si la menciono no és per parlar d’ella com a artista, sinó del que representa i de quin tipus de context cultural encarna. Primera evidència: la constatació que el mainstream –la cultura hegemònica, la indústria cultural, els productes culturals que busquen l’èxit comercial– ha esdevingut el principal lloc de producció simbòlica i de cohesió social. Per atreure la nostra atenció sense partir de l’escàndol, calen dues coses: diners –molts– i talent. En un context mediàtic en què accedim al que passa a través de mitjans que han fet de la informació, persuasió i del màrqueting, un nou realisme, costa molt copsar si una cosa té valor perquè la veiem arreu o la mirem i reconeixem perquè té valor.

Quan una dona protagonitza un fet, el discurs públic versarà sobre el seu cos i la seva psicologia, com si fos una emanació al servei de la fantasia masculina. Categoritzar les dones com a “monstruoses” és una estratègia de distorsió dels fets i de misogínia clàssica. En una mateixa setmana, Donald Trump ha anomenat Greta Thunberg "boja", "problemàtica", "airada", "enfurismada", i la plana major de l’alt-right catalana li dedicava a Eva Piquer, que ha presentat el seu llibre Difamació, adjectius com "feble" o "furiosa". Per què una dona furiosa els resulta tan amenaçadora? Per què aquest gest d’infantilitzar les dones com si no fossin sobiranes de les seves accions? La dona furiosa és una dona incontrolable, insubordinable al cabdill o a la lògica militar del control. La dona airada organitza les raons des de la força i el discurs, no des dels atributs que, tradicionalment, s’han associat a les dones, com la compassió, la discreció o el sentimentalisme.

Cal fer memòria. Fa més de 25 anys que Bibiana Ballbè corre per la televisió pública catalana; ho ha fet com a presentadora, en programes com Silenci? i Bestiari il·lustrat, i com a directora i presentadora, a Caràcter. També va participar en la primera temporada d’Ànima i, últimament, a través de la seva empresa, The Creative, ha impulsat programes a TV3 com Dopamina. Ballbè, malgrat l’animadversió que ha provocat en el sector cultural i les polèmiques que ha encarnat, mai ha desaparegut dels nostres pressupostos públics. El 2013 va voler inaugurar la seva època de comissària de l’Arts Santa Mònica amb una festa en què va convidar cent artistes, molts dels quals van renunciar a ser-hi. L’acte no es va arribar a celebrar perquè el departament de Cultura ho va aturar, però Ballbè no ha baixat mai del burro de les tendències i d’una certa exitosa venda ambulant de fum que clama que el futur de la cultura és una passarel·la. Tot això fins a arribar a Bestial, el programa que TV3 va estrenar diumenge i que ha rebut una allau de crítiques a la xarxa. El problema no és el personatge, que no enganya el públic –és el que és–, sinó els polítics i les persones influents dels nostres mitjans de comunicació que la van posar al capdavant d’aquell projecte en el seu moment, i aquells que ara li han donat veu i vot per certificar l’enèsima mort de la cultura en prime time en els nostres mitjans públics. El linxament personalista que s’ha fet a través de les xarxes socials a Ballbè no ajuda a comprendre el quid de la qüestió. El 2013 Joan Minguet Batllori parlava d’ella com a símptoma d’una certa banalització de la cultura. Més de deu anys després d’aquest article, podríem dir que el debat ja no rau en la banalització de la cultura, sinó en el seu segrest, en la seva desaparició mediàtica. 

Les plataformes socials fan la seva pròpia guerra i han contribuït a la popularització de la cultura de la cancel·lació en els últims anys. Per cancel·lació s’entén un fenomen de rebuig públic a una persona per la seva opinió o actituds. Si bé la majoria de cancel·lacions tenen a veure amb la misogínia o el racisme, també es poden usar com una eina de linxament públic o de censura històrica. El 2 d’abril, el dibuixant de còmics Ed Piskor es va suïcidar, als 41 anys, després de l’acusació d’assetjament sexual per part de dues dones. Una d’elles va publicar a les xarxes socials captures de missatges del 2020 on Piskor li feia proposicions sexuals. Automàticament, un fons cultural de Pittsburgh va anul·lar l’exposició que li estava preparant i el linxament públic no es va fer esperar. Abans de suïcidar-se, Piskor va deixar una carta de cinc pàgines on indicava que els “matons d’internet” l’havien assassinat i es declarava innocent. El 27 de febrer va sortir una notícia a través de la plataforma feminista FAC (Faràs alguna Cosa?) de la Universitat de Girona (UDG) on es denunciava que feia tres anys –també el 2020–, un professor associat de la UdG, Mostafà Shaimi, havia fet proposicions sexuals a una estudiant de màster en una reunió de treball de fi de màster i després li havia demanat el telèfon per correu electrònic. La seva cara va circular per les plataformes socials i també a TV3, on es van usar unes imatges d’arxiu descontextualitzades. A partir d’aquí la UdG va obrir a Shaimi un expedient per falta molt greu; era la primera vegada que en aquest tipus de denúncies la universitat optava per la via punitiva. Aquella persona va esdevenir, a l’acte, algú que calia erradicar. Vaig citar-me amb en Mostafà –una persona molt coneguda per la seva lluita antiracista– per parlar-ne. La setmana posterior al 28 de febrer, Mostafà Shaimi va ser cancel·lat de quasi tots els llocs on tenia compromisos laborals. Tot el que em va explicar semblava un malson kafkià. Vaig escriure un parell de correus a la FAC per saber més sobre el tema, i després de tres setmanes vaig rebre una futura data, però l’article ja estava enviat.

Fa pocs dies va aparèixer a internet una notícia que parlava de qui són els famosos que contaminen més amb els seus jets privats. L’origen de la informació la dona la pàgina My Climate Carbon Tracker. Entre els principals contaminadors hi ha gent com Travis Scott, que va emetre 6.000 tones de CO₂ recorrent més de 300.000 quilòmetres, Kim Kardashian amb 5.800 tones o Elon Musk amb 4.500, d’un total de 58.000 milions de tones que es van emetre el 2022. Si tenim en compte que la majoria d’ozó contaminant es concentra al llarg de quinze quilòmetres dins del total de gruix de la capa d’ozó, essencial per depurar l’aire i protegir-nos de les radiacions ultraviolades, entendrem que l’aire no és un recurs il·limitat. De fet, autors com Bruno Latour es pregunten sobre què vol dir viure dins un medi, en aquesta espècie d’hivernacle que és la Terra. Aquests últims mesos també s’ha pogut veure, des de la pàgina web del departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, com la salut de l’aire empitjorava davant la falta de pluges i en presència continuada d’anticiclons produïts, en part, pel canvi climàtic. L’aire és un mitjà de propagació incomparable. Partícules de sorra del Sàhara viatgen cada cop més sovint cap a les nostres terres a causa del constant desplaçament cap a latituds superiors de la línia de desertificació. La contaminació de l’aire de Barcelona es respira a Girona. Quan hi va haver l’accident de la central nuclear de Txernòbil el 1986, la radiació va viatjar per tot Ucraïna cap a Rússia, Bielorússia, al nord i a l’oest d’Europa fins a França en poc temps.

Per fair play s’entén, en els esports, un joc net, sense trampes. La metàfora s’utilitza per descriure moltes situacions disputades on hi ha alguna cosa en joc. Fair ens remet no només a l’absència de trucs o de maniobres sospitoses, sinó també a una noció de situació justa, adequada. Les polítiques públiques han considerat que el millor fair play el generen les lleis. Per exemple, la Ley de Contratos del Sector Público, publicada al BOE núm. 272, de 09/11/2017, per fomentar la lliure concurrència i evitar els falsos autònoms (entre d’altres), n’és un exemple. Buscava evitar el fraccionament de contractes, les portes giratòries en la contractació o, directament, el frau, però ha desembocat en un model d'hipergestió pública basada en la cadena de producció de documentació burocràtica, en la desconfiança i el reforç de la jerarquia institucional. No totes les lleis dibuixen un marc social més just perquè el que importa de la llei no són els seus articles, sinó la interpretació que en fa la jurisprudència local. Cada consistori té la seva circular interna, el seu protocol.

Aquesta setmana un dels temes més comentats, en l'àmbit cultural, ha estat la censura en consistoris on han començat a manar el PP i Vox. L’arribada de la ultradreta als governs locals s’ha fet notar. En algun municipi l’estisorada ha arribat de partits com el PSOE, com ha passat a la Ràpita amb el festival Eufònic. En alguns pocs casos, l’obra censurada (com la de Xavier Bobés i Alberto Conejero sobre un mestre republicà) ha estat reprogramada per alguns teatres com el de Girona.

És com aquella escena de la pel·lícula Roma de Federico Fellini en què es troben en una gruta uns frescos d’una casa romana de fa 2.000 anys. L’aire que entra de fora fa que les pintures mil·lenàries desapareguin davant la mirada horroritzada dels arqueòlegs. Així actua el turisme sobre els llocs, esventrant-ne la memòria per petrificar-la fins a reduir-la a un souvenir. Les plataformes socials han donat continuïtat a aquesta dimensió del turisme; els influencers treuen els indrets a la llum, els canonitzen i els deixen amb una anèmia persistent fins que desapareixen sota la multitud nouvinguda. “Aquests gorgs s’han fet famosos gràcies a Instagram”, ens diu la vigilant. A la comarca garrotxina s’han posat ferms limitant l’accés als espais naturals, l’any passat ja era així. La coherent decisió et porta a viure una situació estranya, la de fer cua per banyar-te en uns tolls on d’adolescent hi anaves i venies amb la colla d’amics a discreció. Les cues d’ara generen experiències administrades, converteixen el món en un espai de distribució demogràfica, circulem com les mercaderies, amb un lapse de temps limitat per assolir una mínima experiència. ¿Com es poden tenir experiències gratificants en un món on tot ja està dat i beneït, transitat, catalogat, gastat per endavant? La cua també ens alerta d’un excés, en aquest cas demogràfic: no hi ha espai per a tanta gent, som matèria sobrera. 

El dissabte 19 de març hi va haver una visita guiada a Narcohumanisme, l’exposició del Bòlit, centre d’art contemporani de Girona, comissariada per Eloy Fernández-Porta i Núria Gómez Gabriel, de qui he après molt d'ençà que els vaig fer l’encàrrec i que han obert un ampli debat sobre la nostra relació amb els estupefaents legals i il·legals, fora de tota moralització possible. La visita va acabar amb Eloy Fernández-Porta recordant com la seva àvia utilitzava els pots dels optalidons per fer els cercles de les seves peces de ganxet. Els optalidons eren uns barbitúrics, uns ansiolítics, que es van prohibir pels seus efectes addictius i que es compraven a les farmàcies sense prescripció mèdica.

Fa pocs dies, a través de les xarxes socials va sortir la notícia que Betevé ha suprimit de la graella els programes La cartellera, Àrtic i La família barris, o, el que és el mateix, tots els seus programes de cultura. Aquesta trista notícia em va fer pensar en quan vaig treballar el 2008 fent recerca de formats culturals que poguessin inspirar el nou canal cultural de TVE. Mà a mà amb el director, un canal sencer dedicat a la cultura! L’apagada analògica prometia més canals, més espais televisius, més diàleg amb la cultura. De tot el ventall de propostes només en van quedar un parell de programes i aquella fantasia va passar a ser un de tants canals genèrics on la cultura es mescla amb l’esport, els informatius i les migdiades dels espectadors. Des de llavors he col·laborat en programes com L’hora del lector, Amb filosofia i Correspondències, i en les taules culturals dels divendres d’Els matins… Totes les seccions o programes vivien, precoçment, la consciència de saber-se efímers, la certesa d’una mort anunciada degut a la seva vocació cultural. El 29 de gener del 2021 escrivia un article en aquest diari titulat "Un programa de llibres", una laudatio a la feina de Xavier Graset amb el programa Més 324, que havia aconseguit transformar un espai d’actualitat en un programa de llibres. No és hiperbòlic afirmar que la relació dels programes culturals i les televisions públiques ha passat a ser de quasi clandestinitat.

Aviat acabarà l’any i ens enganxarà amb un doble mandat: amb el cansament rotund de qui esprinta en l’últim tram de l’any i amb la necessitat social d’estar plenes d’energia per celebrar una nova òrbita al sol, nous prodigis i noves fites, algunes pèrdues que cal recordar, i que tot torna a començar amb el tombant de l’any. Per això, en aquest 2021 en què el preu/hora del watt d’energia ha arribat als seus límits, en què el debat sobre el col·lapse energètic s’ha disparat, en el moment en què tenim el pic d’energia personal més baix, em disposo a parlar precisament d’això, de l’energia, de la seva gestió política i dels estereotips de gènere.

Un dels temes recurrents a la premsa després del confinament va ser quant ens havíem engreixat. Era un assumpte que també preocupava als joves. S’omplien columnes, articles, comentaris, sobre com havia crescut el greix en el nostre cos a la manera d’una mutació fatídica, com si el monstre -a més a més del virus- ens hagués posseït. En els últims anys la disciplina s’ha imposat sobre els cossos a través de nous viaranys: sessions online de pràctiques esportives de tot tipus, cirurgies low cost, dietes personalitzades, dietes esotèriques, rellotges biomètrics, aplicacions de control i rendiment corporal, filtres suavitzadors de rostres, avatars digitals… Com si el cos fos una aplicació que demana actualitzar versions cada dia. La frase “Necessito un reset ” ja està en boca de tothom. La disciplina fa del cos un instrument d’ordre i mesura i l’allunya de l’altre, per tant, del desig. Fins i tot trobem a faltar l’època en què una balança era l’únic indicador de les nostres derives físiques, això i els miralls: eina de rics que es va filtrar a casa de pobres i que, quan es filtra a casa de pobres, no serveix per fer relluir les vestimentes i l’enjoiada, sinó per jutjar la magra pobresa, tot allò que mai serem.

A la pel·lícula 7 días de mayo (1964), de John Frankenheimer, Burt Lancaster interpreta el general Scott, líder d’una trama de cop d’estat que és interceptat i denunciat pel sempre bo d’en Kirk Douglas, que fa de militar que està a les ordres de Scott. James Mattoon Scott i la seva unitat militar secreta (de nom irònicament cacofònic, Ecomcon) no veuen amb bons ulls el tractat de desarmament nuclear que està a punt de firmar el president dels Estats Units en plena Guerra Freda i decideixen passar a l’ofensiva. La pel·lícula ens permet traçar alguns paral·lelismes amb l’assalt al Capitoli per part dels trumpistes. Les primeres imatges de la ficció són de manifestacions ciutadanes a favor i en contra del tractat de pau. Quan mirem les imatges del 6 de gener del 2021 (el mitjà independent Propublica ha elaborat una web amb centenars d’elles), hi ha alguna cosa que no encaixa, com si s’hagués perdut la cerimoniositat en pro de l’espectacle. L’allau de telèfons mòbils, de banderes i d'indumentària diversa ha substituït les pancartes amb reclamacions concretes. Les pancartes ara clamen a l’exabrupte (“Fuck Biden”), al miracle (“Jesus save”) o al personalisme brutalista (“Fight for Trump”, “¡Trump, Trump, Trump!”). Hi ha una tensió ciutadana irresoluble a l’aire, una tensió molt eloqüent que els mitjans de comunicació han liquat a partir de mostrar una col·lecció de freaks i de fragments de batalla campal.

Com un cant de sirena que retorna, jo també he sentit la crida per fugir a províncies, per tornar a casa, després de 22 anys vivint a Barcelona. Parlar de diàspora seria una exageració, però la combinació de la duresa del confinament, l’evidència de l’emergència climàtica i la popularització del teletreball estan fent que la gent abandoni les grans ciutats per buscar assentaments més tranquils, més respirables, més espaiosos i menys transitats. El mite que al llarg del segle XX va reunir treball i capital, viure i malviure, està perdent pistonada. O això sembla. En aquest context estrany, de limitacions d’aforament, d’actuacions virtuals i a la carta, d’anul·lacions d’activitats, sembla que aquest antic mantra de la capitalitat també es contrau. Queden lluny els projectes megalòmans de les indústries culturals en què cada poble tenia el seu auditori i en què la capital desplegava el seu punch en esdeveniments puntuals de gran volada, portant el bo i millor de fora, noms grandiloqüents per a aforaments descomunals o selectes; un desplegament de l’esperit postolímpic, hiperhormonat, que encara fa salivar una part de la cort. Un tipus d’activitat cultural que no té estrictament a veure ni amb la qualitat de la proposta ni amb l’interès o valor cultural, sinó amb l’impacte quantitatiu sobre el territori en base a un turisme cultural de peregrinació massiva. A l’anomenat talent local li guardaven un lloc privilegiat en els obituaris. Per no parlar del talent jove, que gaudia d’aquesta condició fins que, en una el·lipsi inquietant, era recuperat en els mateixos obituaris. Faig paròdia d’un fet obvi: que hem viscut unes dècades d’excitació cultural basada en el “com més gran i com més de fora millor”. Des de la crisi del 2008 fins ara, la cultura s’ha hagut d’anar adaptant a les difícils circumstàncies, marcades per les retallades i la indiferència de la classe política cap al sector. Per això, quan ara m’aturo a pensar sobre el fet cultural, em surt en forma d’elogi, perquè posar en valor també forma part del pensament crític i perquè palpo en carn pròpia i aliena la dificultat de seguir endavant. Seguir és una proesa.

Aquest dilluns els nens van començar el col·legi després de sis mesos d’absència. Fileres, mascaretes, entrades esglaonades, cursos bombolla… Són mesures transitòries de seguretat, les acceptem tàcitament. La vigília del dia esperat, mares, pares i mestres van compartir a les xarxes els ànims: “Sort a tothom!” Com a les pel·lícules bèl·liques en què la nit abans -nerviosos en la prèvia de la batalla- tots es confessen la por davant de la mort que els espera i s’emborratxen fins a perdre el coneixement. Amb la primera jornada de nens fora de casa es comença a somiar amb reprendre la vida cultural. Aquest mateix dia es posen a la venda les entrades del Sónar+D; s’esgoten en cinc minuts. Les activitats de la Mercè ja tenen pràcticament totes les reserves plenes. Podem estar contents, per fi llueix el sold out o el reserves completes en quasi totes les activitats culturals. Però els tentacles dels mites de l’èxit són extensos. El que dissimula aquest complet és un paisatge cultural de mal pronòstic.