La política i les seves contradiccions. O també en podríem dir la política i les seves servituds. Que a Catalunya ens omplíssim la boca, fa més de deu anys, d'haver prohibit les curses de braus, però, en canvi, en deixéssim al marge els correbous, incloses les seves variants més polèmiques, n’és l’exemple més cru. De contradicció i de servitud.

Fa onze anys els catalans vam dir prou a les corrides de toros. Era el 28 de juliol de 2010, una data històrica que va aconseguir desterrar un espectacle lamentable i fer-nos evolucionar cap a una societat més respectuosa i moderna. Va ser un gest que no només significava un avenç en la protecció dels animals, sinó que també volia mostrar una determinada manera de presentar-nos al món. Estàvem davant un moment èpic, ètic i estètic, parafrasejant l’adagi llatí Nulla ethica sine aesthetica que posteriorment va popularitzar Nietzsche en un seu assaig. Onze anys després, on som? Probablement en un moment en què tocarà tornar a tirar de l’èpica, perquè l’ètica i l’estètica ja fa temps que no hi són ni se les espera.

quan l’any 1971 Manolo Escobar va versionar La minifalda poc es podia imaginar la societat de l’època, a les acaballes del franquisme, que gairebé mig segle després aquella popular tonada de “no me gusta que a los toros te pongas la minifalda” avui seria, amb raó, directament qualificada de masclista. La resta de la lletra seguia els estereotips socials d’aquells temps, i era tot un al·legat del control i la possessió de l’home envers la dona, que a la cançó li marca les pautes a l’hora de vestir per anar a una corrida de toros: “No te pongas minifalda, que los toros de esta tarde yo tengo ganas de verlos sin pelearme con nadie”. No cal afegir-hi res més, ni tampoc descobrirem ara la íntima relació que mantenen des de sempre el masclisme i la tauromàquia. Segurament perquè es necessiten i tots dos saben que no serien res l’un sense l’altra.