M'estava prenent un gustós gelat amb perles de xocolata quan vaig sentir a la televisió les declaracions d'Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, dient que la colonització va portar la civilització i la llibertat al continent americà. Se'm va entravessar el gelat. Després va sortir amb allò de "l'indigenisme és comunisme", i gairebé m'ofego de riure imaginant-me per un moment Karl Marx escrivint El capital amb el plomall de Moctezuma al Gran Temple. ¿Pot ser que, en la seva confusió, Ayuso es pensés que Marx i Engels eren els homes blancs i barbuts als quals es referien les profecies dels asteques que auguraven el retorn de Quetzalcóatl? El que va passar pel cap de la senyora Isabel, a més de les tisores del seu exmarit perruquer, és tot un enigma.

Abans de la pandèmia solia preparar de manera mecànica l'entrepà dels nens per a l'escola. Així, sense gaire atenció, entre les presses i la somnolència del matí. Però des del passat cicle escolar ho faig amb molta cura pel significat que té: els nostres fills han tornat a les classes presencials per segon any consecutiu en plena pandèmia de covid.

Se'm fa un nus a la gola a l'assabentar-me de la mort del premi Nobel de química de 1995, el mexicà Mario Molina. Recordo l'emoció d'entrevistar-lo pocs dies després que hagués rebut el Nobel. Hi havia eufòria als mitjans, no només per l'enorme transcendència dels seus descobriments, que van canviar per sempre la manera d'entendre la nostra interacció amb el planeta, sinó perquè per fi un mexicà aconseguia aquest reconeixement en el camp de la ciència. El meu pare, enginyer químic graduat a la mateixa facultat que Molina, la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, es va passar tota la nit amb mi, ajudant-me a preparar l'entrevista perquè jo entengués què carai eren els clorofluorocarbonis i no fes el ridícul. Era tan sorprenent el que Molina, juntament amb Paul Crutzen i Frank Sherwood, havien descobert que amb prou feines aconseguíem assimilar-ho: certs gasos industrials estaven provocant el forat de la capa d'ozó i aquests gasos estaven en el nostre entorn i fins i tot eren dins de casa, als aerosols, als refrigeradors o a les escumes plàstiques.

Quan un viatja a un altre país on el nivell de contagis de coronavirus no és alarmant, gràcies al control conjunt entre govern i ciutadania, s'adona de tot el que hem perdut a la nostra vida quotidiana arran de la pandèmia. Això em va passar quan vaig aterrar a Suïssa per visitar la família del meu espòs, que és originari d'aquest país. En sortir de l'aeroport de Basilea, la primera sorpresa va ser veure que gairebé ningú portava mascareta pel carrer. Nosaltres, acabats de baixar de l'avió, portàvem les N95 i ens vam sentir com quan apareixes vestit d'etiqueta a una festa informal. Pensàvem que podríem prescindir de la mascareta només en espais oberts, però l'endemà, quan vam anar amb els nens al supermercat, érem els únics que la portàvem. La gent ens mirava amb una mica d'estranyesa, com quan nosaltres vèiem estranys els turistes asiàtics que, des de fa anys, es passejaven per Barcelona amb aquest binomi inseparable que era la mascareta i l'aparell de fotos. Per l'idioma, identifiquen el nostre lloc d'origen i entenen que venim de la zona vermella. La premsa portava dies reproduint a les pàgines dels principals diaris imatges de les platges de Barcelona plenes de gom a gom i unes xifres de contagis que parlaven d'una Espanya fora de control. Després d'omplir el carro amb formatge Gruyère i bosses de Läckerli, unes galetes especialitat de la regió, em vaig dirigir a la secció de la fruita i vaig veure que no hi havia guants i la gent agafava la fruita directament amb la mà. Com? ¿A la Suïssa alemanya hiperhigiènica i regulada no hi ha guants en plena pandèmia? En arribar a casa rento la fruita amb sabó i de sobte sento un crit "Goht’s no!" Què fas! Era la meva cunyada mirant-me com si fos una assassina en sèrie esquarterant la meva víctima. Quedi ben clar, senyor lector, que si un suís eleva el decibel és perquè una cosa realment greu està passant: desinfectar la fruita és un crim. Recordi-ho bé. Titubejant, vaig intentar justificar-me dient que a Espanya és el que es recomana en aquests temps de virus mortals i que durant tota la meva vida a Mèxic s'havia de desinfectar la fruita i la verdura amb unes gotetes que mai falten a la casa de qualsevol mexicà, perquè no fer-ho equivaldria a agafar una bona tifoidal que et podia enviar directe al Mictlán, el regne dels difunts, però no vaig trobar indulgència al meu al·legat, així que els dies que van restar de les meves vacances em vaig menjar les pomes només passades per aigua i demanant a l'esperit de Guillem Tell que no estiguessin coronades.

No sé què hauria estat del meu tancament sense les coronaconverses, per batejar-les d'alguna manera. Com diu una amiga editora, venen temps estetoscòpics en què serà vital escoltar la respiració aliena. Jo, d'entrada, em vaig posar còmoda a la butaca, em vaig treure els cabells de sobre l'orella i, amb la calma de qui es prepara per a un ritual, encara que sigui telefònic, em vaig acostar a l'aparell per escoltar la Yésica.

Diu la meva mare que la meva besàvia va morir per pneumònia a causa de l'anomenada grip espanyola que entre 1918 i 1920 va causar a Mèxic al voltant de 300.000 morts. Llavors, els vaixells que venien de l'estranger es van quedar encallats en quarantena a l'arribar al port de Veracruz, les fronteres es van tancar i la por es va apoderar de la població. Cent anys després, Mèxic, com altres països de l'Amèrica Llatina, es prepara per afrontar el pitjor moment de la pandèmia del coronavirus –s'espera que s'assoleixi el pic en aquests dies de maig.

No hi ha aplaudiments per a ella cada vespre a les vuit. No n’hi ha. No necessita els aplaudiments. Diu que necessita una màscara per no contagiar la gent gran de qui té cura a domicili. Que no està cansada, al contrari, diu que mai havia estat millor a Catalunya que ara, que no li importa treballar els set dies de la setmana, sense tenir un dia per descansar. Diu que no li sap greu perquè després d’haver viscut diversos anys sense papers i treballant de netejadora en moltes cases, per fi pot treballar en el que a ella li agrada, cuidant persones grans que no es poden valer per si mateixes. A la seva Bolívia natal, la Lulú va estudiar per auxiliar d’infermeria, però mai va poder convalidar el títol, així que això és el més proper a la professió per a la qual va estudiar. ¿Por del coronavirus? I ara! Diu que la por la tenia abans, quan el 2006 va arribar a Barcelona des de Bolívia a provar fortuna al costat del seu marit i els seus dos fills petits. Calia sortir cada dia a treballar com a il·legal, amb la por que l’agafés la policia, la detingués i la deportés. Això sí que era angoixant. ¿S’ho imagina? Caminar amb l’ai al cor, recorda. Estar tots els dies amb l’angoixa que passés alguna cosa i, al cap del dia, arribar a confinar-se en un pis minúscul que llogaven a Sant Adrià amb altres famílies llatinoamericanes, on calia repartir-se el temps per cuinar. Fer malabars perquè li cuidessin els fills mentre ella anava a treballar.