Vax the world és el títol de l’editorial de la revista Science de finals de novembre del 2021 on explicava molt bé la necessitat de vacunar-nos tots si volem que la pandèmia de covid-19 deixi de ser protagonista a les nostres vides. Les dades demostren sense cap mena de dubte l’eficàcia de les vacunes contra aquest coronavirus, ja que el nombre de pacients vacunats que es contagien i acaben ingressant als hospitals ha disminuït dràsticament, així com el nombre de morts. Ara bé, sabem que malgrat que les vacunes activen el nostre sistema immunitari per lluitar millor contra el virus i, per tant, que tenim símptomes més lleus quan ens infectem, també sabem que no ens protegeixen de la infecció. Això ho aconseguim amb mesures addicionals com ara portar mascareta, disminuir els contactes socials, augmentar la higiene, etc. Però no oblidem que estem davant d’una situació on el col·lectiu importa, ja que necessitem generar la immunitat de grup, i això només s’aconsegueix amb la vacunació d’un alt percentatge de la població mundial.

Totes ens preguntem per què els tractaments per a moltes malalties funcionen molt millor en pacients homes que en pacients dones. Com hem arribat, també en aquest cas, a ser les figures oblidades? S’ha parlat molt que en les investigacions científiques només s’ha considerat la utilització d’animals mascles, i és ben cert: durant molt de temps ha estat així. Un pot pensar que hi ha interessos obscurs darrere d’aquest biaix, però tendeixo a creure que en la majoria dels casos es tracta d’una qüestió més senzilla: els experiments amb animals mascles acostumen a ser més reproduïbles i fàcils d’analitzar perquè no tenen la variabilitat hormonal. Això, que ara és tan evident, i que ens indica clarament que si aquest és el cas el més probable és que els resultats obtinguts no poden ser extrapolables en les femelles, no s’ha tingut en compte. Crec que, amb l’objectiu d’obtenir resultats el màxim de fiables, s’han volgut realitzar experiments altament reproduïbles i estadísticament significatius. I així ha estat, només que hem deixat fora el 50% de la població.

La fascinació pel cervell, aquest gran desconegut, fa segles que dura. El cervell humà és un producte d’una evolució de milions d’anys. Sabem que les seves capacitats no depenen simplement de la mida absoluta o relativa que tingui, sinó de la diversitat cel·lular i dels patrons de connectivitat entre les cèl·lules. El cervell és un mosaic format per diferents tipus de cèl·lules, cadascuna amb propietats úniques, i les més comunes són les neurones i les cèl·lules de la glia. El cervell humà adult conté aproximadament cent mil milions de neurones i més cèl·lules de glia. Cada neurona està connectada amb unes mil neurones més, i això fa que el nombre de connexions sigui d’aproximadament cent bilions. I aquestes connexions estan organitzades en xarxes neuronals amb funcions determinades. Tenint en compte aquestes dades, no és estrany que siguem tants els que volem entendre com es genera aquesta complexitat.