Des del segle XIX Catalunya ha optat per articular-se mitjançant un model territorial que ha oscil·lat entre el particularisme, el federalisme i l’independentisme. Els dos primers connectats amb Madrid; i el darrer, per raons òbvies, de caràcter unilateral. El pòsit d’aquests tres enfocaments i les respostes corresponents són el que, en part, ha donat forma a l’entramat institucional espanyol. Grosso modo, la segona part del segle XX i el primer quart del XXI podem convenir que Catalunya ha complert sobradament les funcions modernitzadores i, sobretot, democratitzadores, amb el capteniment de grans homes i dones, ja fos des del carrer, les fàbriques o les institucions. Ara bé, davant del panorama polític local i internacional resulta legítim preguntar-se si és un paper esgotat o si, tal com sovint sosté el president Illa, Catalunya encara té molt a aportar al conjunt d’Espanya.

Les democràcies travessen temps difícils, també a casa nostra. Les dinàmiques globals que les erosionen, juntament amb aspectes més locals, s’observen des de fa temps a l’opinió pública catalana. Les darreres dades del CEO en són una mostra ben alarmant: diverses cohorts d’edat, especialment les més joves, no es despentinen a l’hora d’afirmar que preferirien més benestar i menys democràcia; un fals dilema de manual que forma part dels llocs comuns més visitats pels discursos antidemocràtics gens mancats d’altaveus. Fa pocs dies, un reportatge magnífic ens mostrava a TV3 com el jovent del segle XXI no necessita accedir als mitjans de comunicació, ni anar a mítings multitudinaris, per ser consumidors de narratives extremistes, algunes de les quals obertament feixistes: en tenen prou fent un cop d’ull al seu telèfon mòbil.   

En la seva etapa minoritària, l’independentisme havia arrossegat una cultura política que contenia elements discursius antagònics amb la vocació institucional del catalanisme: es mantenien postulats contraposats a l’estructura autonòmica d’autogovern, que s’associava a l’opressió espanyola. Els governs tripartits, amb la presència d’ERC, i posteriorment els governs de CiU ja en la seva fase sobiranista i independentista, van significar un canvi històric amb la presència d’independentistes als executius catalans, en una primera etapa, i després amb la formació de governs i majories parlamentàries que han fixat l’estat propi com a objectiu.

Els acords signats pels principals partits independentistes amb el PSOE van molt més enllà de la investidura de Pedro Sánchez i han permès arrenglerar els partits catalanistes en una sola reivindicació, la de l’amnistia. Si bé no en tenim la fotografia, la futura llei d’amnistia ha estat beneïda, no sense matisos, de la CUP al PSC. Tanmateix, després dels fets del 2017, la conversió d’aquesta conjuntura en una oportunitat política per a Catalunya resulta més dubtosa. És per això que convé centrar tots els esforços en la gestió col·lectiva d’aquest pacte durant els mesos i anys vinents; només així podrà passar de ser un acord d’investidura, fruit de la conjuntura electoral, a un acord històric. Hi són cridats tots els qui hi han participat i, fins i tot, els qui s’ho miren des de la barrera.

¿És rellevant la distribució territorial del poder a l'hora de fer front a la crisi de la covid-19? ¿És igual la resposta que s'està donant a la malaltia als estats federals com Alemanya, els Estats Units o Suïssa, que la dels estats centralitzats com França o Portugal o els descentralitzats com Espanya o Itàlia? A hores d’ara no disposem de prou perspectiva, però la resposta a aquestes preguntes sembla ser afirmativa en el primer cas i negativa en el segon. Per exemple, mentre que el governador de l’estat de Nova York, Andrew Cuomo, o el ministre president de Baviera, Markus Söder, declaraven l’estat d’emergència i es coordinaven amb Washington i Berlín, respectivament, les autoritats franceses aprovaven decrets amb efectes erga omnes sense necessitat de pactar-les territorialment. A Espanya, només cal fer un cop d’ull al reial decret 465/2020, del 17 març, a la negativa inicial a escoltar les demandes autonòmiques o a l’aparició constant de comandaments militars per observar una clara centralització favorable al poder del govern de l’Estat.