Un amic se’m queixa d’aquest “nou invent” dels fabricants de begudes en contenidors de plàstic o cartó plastificat. “Ara el tap queda enganxat al coll de l’ampolla o del bric, és difícil tornar-lo a enroscar i, si és que vols beure directament de l’ampolla, és incòmode, et pessiga els llavis i segons com l’aigua, el refresc o la llet et cauen a sobre. Jo tallo el tap i el separo, què s’han cregut?”

El DIEC no diu res del verb canibalitzar (però sí de caníbal, “Que menja altres animals de la mateixa espècie”, i antropòfag, “Que menja carn humana”). El diccionari de la RAE en dona una versió que no és la que jo vull comentar: “Dicho de una persona o de un animal: Comer a un individuo de su misma especie”.

Ja fa molt de temps que hom parla de la sisena extinció en massa, que s’afegiria a les cinc que han tingut lloc al llarg de la història de la Terra. Per causes naturals (megaerupcions volcàniques, surgència de gasos letals de mars i llacs, caiguda de meteorits o altres), en diferents moments de fa centenars de milions d’anys, una fracció molt important de les espècies biològiques terrestres i marines foren aniquilades. Una d’aquestes extincions massives s’emportà per sempre els dinosaures, fa uns 65 milions d’anys.

Hom ha assenyalat manta vegada la meravella que són els sentits i els òrgans que ens permeten copsar-los, des dels ulls fins a les orelles, des de les papil·les gustatives fins als receptors tàctils. Però els diferents receptors sensorials capten allò que hi ha al nostre entorn, i ho transmeten al cervell. Quan els ulls veuen una imatge, funcionen com a càmeres fotogràfiques, i el cervell, que actua com un ordinador, interpreta allò que, en forma de senyals elèctrics, li arriba des dels ulls, tot relacionant-ho amb la informació prèvia que ja té: això és un bosc, una platja, un quadre de Picasso, la veïna del 5è, etc.

En el debat sobre la possible ampliació de l’aeroport del Prat el meu nom ha aparegut lligat als dels promotors de la pista sobre el mar. Efectivament, em sembla que és la millor proposta des del punt de vista ambiental, que és l’àmbit sobre el qual puc opinar. No repetiré el que s’ha dit a favor i en contra de la pista sobre el mar des dels àmbits de l'enginyeria, l’economia i altres que em són aliens, i que és conegut perquè aquestes darreres setmanes s'ha difós en diferents mitjans de comunicació. Esmentaré breument els arguments que em semblen favorables ambientalment, extrets de l’informe que vaig elaborar a inici de l’any, destinat als promotors, tot insistint que l’impacte sobre les comunitats terrestres (que no són només les d’ocells) seria nul o positiu.

El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, va dir a començament del mes d’octubre, en relació als desastres que afecten diferents regions del món (incendis forestals, inundacions, onades de calor, sequera extrema, temps “boig”): “No hi ha res de natural en la nova escala d’aquests desastres. Són el preu de l’addicció als combustibles fòssils de la humanitat. L’informe de United in Science d’enguany mostra els impactes climàtics que s’encaminen cap a un territori inexplorat de destrucció”.

Quan el metge ens diu que tenim una malaltia de pronòstic greu i de tractament difícil, o onerós, és natural que cerquem una segona opinió mèdica; o una tercera, o encara una quarta, si el diagnòstic segueix sent dolent i si el tractament no ens acaba de convèncer. Potser un nou fàrmac, l’aplicació d’un tractament diferent que ha tingut èxit en un hospital llunyà, inclús el recurs gairebé darrer de visitar un curandero que diuen que fa miracles... Res no és sobrer si ens hi va la vida. Però si totes les opinions mèdiques coincideixen, potser no cal continuar el pelegrinatge i toca fer cas del que ja ens van dir els primers facultatius a qui vam recórrer: seguir el tractament recomanat, per llarg, dolorós o car que sigui.

Gairebé totes les aproximacions a l’ús del català a l’ensenyament es basen en el fet que aquesta és la llengua pròpia de Catalunya (podem afegir que també ho és de les Illes, el País Valencià i Andorra; els casos de la Franja d’Aragó, de la Catalunya del Nord i de l’Alguer són més complexos). És ben clar, però potser no n’hi ha prou. No són tan comunes les argumentacions segons les quals l’ús de la llengua pròpia garanteix un millor ensenyament en la primària i la secundària, una millor integració cultural per als nouvinguts, un millor progrés acadèmic. I, en l’ensenyament superior, una millor recerca i un millor posicionament de les universitats dels països que empren la seva llengua en lloc de l’anglès (o l’espanyol, o qualsevol llengua més estesa i suposadament amb més garantia d’"internacionalització" que la llengua local o regional). 

El possible ús d’armes químiques en la guerra d’Ucraïna m’ha fet recordar un episodi galdós de la meva època de soldat, fa més de mig segle. Vaig iniciar el servei militar obligatori l’octubre de 1968, just després d’haver assolit la llicenciatura en biologia el juliol d’aquell any. Al campament de Sant Climent Sescebes vaig fer els tres mesos d’instrucció. Posteriorment passaria la resta de la “mili” al campament de Talarn, on formava part de la dotació de soldats que mantenien les instal·lacions per als suboficials que ocuparien el campament l’estiu. Ja fos perquè, com molts companys universitaris, jo devia estar fitxat per la policia, o perquè les meves aptituds atlètiques a terra eren modestes, a diferència del que passava al mar, no vaig ser cridat a fer milícies. 

Hom estima que la caça de cetacis, que es produí durant gairebé quatre segles fins a la seva prohibició parcial a mitjans del segle XX, eliminà una fracció enorme de les poblacions de balenes, catxalots, dofins i marsopes, a les quals cal afegir les d’altres animals marins com foques, tortugues i pingüins. Tots aquests animals foren percaçats pel seu greix, que s’emprava bàsicament com a combustible per als llums abans que el petroli, el gas i l’electricitat il·luminessin les nostres llars; però també per a la carn, l’oli finíssim de l’espermaceti, les barbes o balenes, el vori i altres recursos necessaris fa un parell de segles, però dels quals avui la nostra societat se’n pot passar sense problemes.

Escric aquestes ratlles en plena pandèmia per la covid-19, confinat com la meitat d’habitants del món, preocupat per l’evolució de la malaltia, decebut amb un govern de l’Estat miop abans, i que encara segueix posant l’economia per davant de les persones. I emprenyat per la manca de solidaritat d’uns pocs desaprensius que se salten la quarantena, alhora que orgullós d’aquesta espècie humana que és solidària amb el proïsme fins al propi sacrifici.