Un treballador de 34 anys de l'empresa càrnia Embutidos Monells, de Sant Miquel de Balenyà (Osona), ha mort aquest dilluns quan ha quedat atrapat mentre manipulava una màquina. Embutidos Monells és una empresa que produeix el 45% del béicon que es ven a tot Espanya, i també està especialitzada en pernil cuit, gall dindi i llom curat. Treballa amb totes les cadenes de supermercats i el 65% dels seus productes es comercialitzen en llesques.

És un poble d'Osona de poc més de quatre carrers i on només viuen uns 1.200 habitants, però on hi ha la càrnia que produeix el 45% del béicon que es ven a tot Espanya. L'empresa té una plantilla que equival a més de la meitat de la població del poble i el 55% de la qual són estrangers de quaranta nacionalitats diferents. El poble es diu Sant Miquel de Balenyà i pertany al terme municipal de Seva; i la càrnia, Embutidos Monells. Es pot dir que són un exemple del que passa al conjunt de la comarca, però potser portat a l'extrem.

La Sylvie, de cinquanta anys, recorda que gairebé va vomitar el primer dia que va treballar en un escorxador. Havia de tallar la llengua i el cor dels porcs amb un ganivet en una sala on feia tant de fred que gairebé se li congelaven les mans. Eren porcs enormes, d'entre 80 i 100 quilos de pes, com no havia vist a la seva vida. "Al meu país els porcs són petits. Aquí són grans com vaques". I sense parar, un porc darrere l'altre. Com en una cadena de muntatge.

És un poble d'Osona de poc més de quatre carrers i on només viuen uns 1.200 habitants, però on hi ha la càrnia que produeix el 45% del béicon que es ven a tot Espanya. L'empresa té una plantilla que equival a més de la meitat de la població del poble i el 55% de la qual són estrangers de quaranta nacionalitats diferents. El poble es diu Sant Miquel de Balenyà i pertany al terme municipal de Seva; i la càrnia, Embutidos Monells. Es pot dir que són un exemple del que passa al conjunt de la comarca, però potser portat a l'extrem.

La Sylvie, de cinquanta anys, recorda que gairebé va vomitar el primer dia que va treballar en un escorxador. Havia de tallar la llengua i el cor dels porcs amb un ganivet en una sala on feia tant de fred que gairebé se li congelaven les mans. Eren porcs enormes, d'entre 80 i 100 quilos de pes, com no havia vist a la seva vida. "Al meu país els porcs són petits. Aquí són grans com vaques". I sense parar, un porc darrere l'altre. Com en una cadena de muntatge.

Les protestes antigovernamentals a l'Iran no paren de créixer. Aquesta nit, diverses manifestacions multitudinàries han omplert els carrers de Teheran i altres ciutats del país, amb crides a enderrocar el règim islàmic. Les autoritats hi han respost tallant la connexió a internet a tot el país. Les línies telefòniques no funcionen, s'han hagut de cancel·lar vols i els portals de notícies només s'actualitzen intermitentment. El líder suprem, Ali Khamenei, ha fet un discurs televisat en què ha acusat els manifestants d'actuar sota la batuta de Donald Trump i ha avisat que l'Iran "no cedirà davant d'aquells que cometen actes de vandalisme".

“Alabado sea el santísimo sacramento”, deixava anar la monja de bon matí de forma ben sonora al mig del dormitori. I elles, mig adormides al llit i amb els ulls encara enganxats per les lleganyes, contestaven a l'uníson de forma mecànica: “Sea para siempre bendito y alabado”. Les monges les despertaven així dia rere dia. Maria Forns ho recorda a la perfecció, malgrat que ja fa més de mig segle. Tenia 16 anys quan la van internar en un convent en contra de la seva voluntat.

És dona i imam. Un binomi a priori antagònic. Seyran Ateş va néixer a Turquia al si d'una família musulmana, però es va criar a Alemanya. Advocada de professió, viu amb protecció policial des del 2006. Va començar a rebre amenaces de mort perquè ajudava dones musulmanes que eren forçades a casar-se. Després, per publicar el llibre Islam needs a sexual revolution (l'islam necessita una revolució sexual). I finalment, per obrir una mesquita liberal a Berlín, la mesquita Ibn Rushd-Goethe, on dones i homes resen plegats en un mateix espai. El documental Seyran Ateş: sex, revolution and Islam (Seyran Ateş: sexe, revolució i Islam) explica la seva vida.

No són vídeos cutres, sinó tot el contrari. El set està minuciosament cuidat, el muntatge és impecable i el so d'alta qualitat. El pòdcast es diu Regreso a la verdad, i té ni més ni menys que 46.800 seguidors a Instagram. "L'home necessita que, quan vol estar amb la seva dona, ella estigui disposada. I està prohibit [a l'islam] que ella s’hi negui, tret que tingui un motiu legítim: la menstruació, si està passant un moment difícil… (…) Encara que estigui cuinant, ha de deixar de cuinar i anar-hi", diu el xeic Yusuf Soldado en un dels vídeos del pòdcast en què conversa de forma distesa amb un altre influencer islàmic, Aleksandar Petrov, que encara és més popular. Petrov té 508.000 seguidors a Instagram.

El que passa a Espanya i Catalunya no és una excepció. Tots els països europeus es troben amb el mateix repte: desconeixen què passa exactament a les mesquites i tenen imams estrangers amb uns coneixements limitats de la llengua i del context social, cultural i legal del país. De moment cap país no ha trobat la solució màgica per a aquesta situació, però la majoria han adoptat mesures. Aquestes són algunes iniciatives.

Una cortina gruixuda divideix en dos la sala emmoquetada. A la part més petita, un parell de dones fan classe a un grup de nenes. La més gran, en canvi, està reservada per als nens, i són l'imam i el seu assistent els que s'encarreguen d'ensenyar-los l'Alcorà i l'àrab. Hi ha un cert xivarri, res a veure amb el silenci que regna a la mesquita durant l’oració.

Que una dona corri darrere d'una pilota, mai no va estar ben vist a l'Afganistan. Però amb l'arribada dels talibans al poder el 2021, va quedar totalment prohibit. Les dones no poden jugar a futbol a l'Afganistan, ni fer cap altre esport. Malgrat això, la selecció femenina de futbol afganesa ha renascut de les seves cendres i aquest octubre va tornar al terreny de joc i va participar en una competició internacional. Tot gràcies a Khalida Popal, que va ser la primera capitana de l'equip i s'ha negat a llençar la tovallola. "Ha estat un moment de molt orgull i la nostra manera de lluitar contra la ideologia que considera que les dones s'han de quedar a la cuina", diu convençuda. Això sí, el camí no ha estat gens fàcil.

De manera altruista i sense condicions, Àlex Puy Ampurdanès, de 55 anys, ha acollit a casa seva quatre de les persones que havien ocupat l'antiga caserna de la Guàrdia Civil a Sabadell. "Si a mi m'hagués anat sempre bé a la vida, potser no se m'hauria acudit acollir ningú. Però amb la meva experiència, no hi podia dir que no", argumenta. L'Àlex també va viure durant anys al carrer i si se'n va sortir és perquè algú el va ajudar, assegura.

És dona, afganesa i directora de cinema. La combinació perfecta perquè els talibans la considerin persona non grata després d’haver arraconat les dones de la vida pública i haver prohibit el cinema a l’Afganistan. Roya Sadat (Herat, 1983) és a Catalunya per presentar la seva última pel·lícula, Sima’s song [La cançó de la Sima]. A més, aquest dilluns, a l’Asian Film Festival Barcelona es projectarà el seu documental The sharp edge of peace [La vora afilada de la pau], centrat en les quatre úniques dones afganeses que van participar en les converses de pau entre el govern afganès i els talibans, i que van acabar amb la presa de Kabul per part dels radicals.

A primera vista les parets semblen robustes i la façana en perfecte estat. A l'interior, és cert que algunes finestres no tenen vidres, les canonades de coure i els cables han estat arrencats de soca-rel, i la pintura d'algunes parets està escrostonada. Però els pisos estan francament bé: són grans, lluminosos i sobretot sorprèn que hagin estat tancats més de 25 anys malgrat la greu crisi d’habitatge que hi ha. I encara més tenint en compte que tots són pisos públics. Formaven part de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil a Sabadell i van quedar abandonats amb el desplegament dels Mossos d'Esquadra, a finals dels anys noranta. Des d'aleshores han estat buits per un litigi entre el ministeri de l’Interior i l'Ajuntament de Sabadell.

La Fernanda, de 76 anys, és de la generació per no molestar. D'aquella que prefereix callar, empassar, aguantar. Tot per no molestar, encara que això la mini per dins. Té tres fills però viu sola perquè, segons diu, un fill viu a Londres, una filla és a Madrid, i la que viu a l'Hospitalet de Llobregat en té prou amb treballar i encarregar-se dels fills i de la casa, i només li faltaria haver de tenir cura d’ella. I la Fernanda el que no vol per res del món és ser una càrrega, encara que se senti sola.

Les paraules amb què Shaharzad Akbar, directora de l'organització de defensa dels drets humans Rawadari, va inaugurar la sessió ja deixaven clar que aquella seria una jornada emotiva. “Tots els afganesos que estem en aquesta sala desitjaríem que aquest tribunal es pogués celebrar a Kabul”, va dir abans de fer una pausa, respirar profundament i fer un esforç per no començar a plorar. Després va seguir amb veu tremolosa fins que va aconseguir recuperar un to sostingut.

El seu últim whatsapp és de dilluns a les 13.43 h. Tres quarts d'hora més tard, vaig contestar-li jo, però el meu missatge ja no li va arribar. Amb tot, no em va estranyar. Vaig pensar que probablement la bateria del mòbil se li devia haver esgotat i que, com que els talls del subministrament elèctric són constants a Kabul i a la resta de l'Afganistan, no l'hauria pogut recarregar. Aquest dimarts al matí, però, la meva col·lega afganesa continuava sense respondre i això ja va fer que tingués la mosca darrere l’orella. Vaig intentar trucar-li per telèfon, però no hi havia línia.

Una pacient amb un trastorn psiquiàtric greu es va suïcidar el 22 d'agost mentre esperava en un box de les urgències de l'Hospital Universitari de Terrassa, han confirmat fonts del Consorci Sanitari de Terrassa (CST). La dona feia dos dies que estava a urgències esperant que li assignessin un llit a la planta de psiquiatria, segons ha avançat El Periódico i ha confirmat l'ARA. El CST, el consorci que gestiona aquest hospital del Servei Català de la Salut (CatSalut), s'ha limitat a afirmar que la mort de la pacient està "en fase d'anàlisi" per part del Comitè de Qualitat i Seguretat del Pacient.

Hi ha poques imatges sobre el que ha passat, però algunes són pertorbadores: homes desesperats intenten desenterrar amb les seves pròpies mans les víctimes atrapades sota la runa enmig de la nit, il·luminant-se amb la llanterna dels telèfons mòbils. Un terratrèmol d'intensitat 6 ha sacsejat el nord-est de l'Afganistan aquest diumenge a la nit amb un resultat devastador: almenys 1.124 persones han mort i 3.251 han resultat ferides, segons l'actualització aquest dimarts per part de la Mitja Lluna Roja Afganesa, un grup humanitari que treballa a la regió.