Internet és la principal font d’informació sobre continguts sexuals que tenen els menors. Més enllà de l’accés immediat, gratuït i sense filtre a la pornografia, hi troben respostes per a totes les curiositats que els desperta el tema. Però les respostes són infinites, una quantitat d’informació immensa en la qual és fàcil desorientar-se. Ens passa als adults, que sovint ens costa discernir les dades verídiques de les tòxiques, i els passa als menors, que estan en ple procés de desenvolupament de les habilitats com a individus. Es pot sobreviure a l’allau informativa d’internet amb criteri? Sí, a través d’un bon grapat de plataformes, pàgines web i divulgadors que s’adrecen directament als joves, amb llenguatge i codis compartits. La sexòloga Beti Badia és una d’elles. Atén els dubtes dels usuaris més joves, que van des del tipus de lubricant més recomanable fins als problemes per arribar a l’orgasme, el sexe anal o el sexe durant la menstruació.

La sexualitat és un món de preguntes, d’ambigüitats, de matisos i fins i tot d’incoherències. Ho és per als adults, que acumulen més anys de pràctiques, i encara ho és més per als menors que tot just s’hi inicien. Els professionals que atenen els adolescents es troben davant els mateixos dubtes i preguntes una vegada i una altra. Aquestes són les consultes més repetides entre els adolescents, diferenciades entre nois i noies, i les respostes que reben per part de les infermeres i sexòlogues consultades a l’article, que les articulen sempre en positiu enfocant el plaer i el respecte. 

“Es paguen apunts o deixar copiar a l’examen amb fel·lacions al lavabo”. L’afirmació de l’educadora social Marina Marroquí al primer capítol del documental Generació porno de TV3 fa obrir els ulls com taronges al sofà de casa. Tothom en parla des de fa setmanes. L’impacte del programa és profund. Els nostres adolescents –els que tenim a classe, els que conviuen amb nosaltres, els que queden per sortir amb els nostres fills– també fan això? La pregunta és incòmoda i la resposta, també. Però potser no en el sentit que ens esperàvem.

14. Aquesta era la fita. Arribar als 14 de la meva filla gran sense comprar-li telèfon mòbil. Era una proposta plena de fissures. Jo mateixa era conscient que com a molt aguantaria fins als 13. Seria tot un èxit si ho aconseguia. A 6è de primària, els Reis van portar el mòbil a la majoria d’alumnes de la classe que quedaven sense. Només quatre van acabar el curs sense tenir-ne. Entre ells, la meva filla. “Sí, esclar”, em contestava, burleta, quan li recordava que l’edat pactada a casa eren els 14. L’estiu va ser tranquil, sense cap tipus de pressió. Però tan bon punt va començar el curs es va activar l’operació #Vullunmòbil. A 1r d’ESO tots els alumnes en tenen un. Tots i cadascun dels més de 100 alumnes de les cinc línies de primer tenen mòbil. A 1r C, la meva és l’única que continua sense. El #Vullunmòbil ha pres incomptables formes durant aquests dos mesos i escaig que portem de curs. La meva contraofensiva, evidentment, fa aigües per tot arreu. Els grups de WhatsApp de les amigues queden en silenci quan afegeixen el meu número. Soc una mare i això talla les converses, per molt que doni garanties de no llegir-les sense permís. A l’institut està prohibit l’ús de dispositius electrònics, hi ha cartells que ho adverteixen i a les reunions de pares sempre s’ha explicat així, però tots els alumnes el porten a sobre quan van a classe. Si el treuen de la motxilla a l’aula, al passadís o al pati i tenen la mala sort que un professor els enxampa, els el requisen fins al final del dia. Una normativa de cotó fluix que ha acabat desarmant la meva estratègia antimòbil. Fa un parell de setmanes, a l’assignatura d’experimentals, el professor va demanar als alumnes que traguessin el telèfon per estudiar l’eclipsi lunar: amb la llanterna del mòbil havien d’il·luminar una esfera que representava la Terra. Touché.

Eleccions empastifades per la calorada. La humitat, el sol i l’ambient enganxós han envaït els col·legis electorals. La pitjor part d’aquesta cita canicular amb les urnes se l’han endut els partits independentistes: atropellats per un 23-J que els ha enxampat pesant figues. La dada de participació (vora el 65%) és un símptoma inequívoc del cop de calor polític. No és qüestió de termòmetres, ni de clima. És la política catalana, la que ha provocat aquesta calentor, que s’està traduint des de fa temps, eleccions rere eleccions, en una distància cada cop més gran entre el carrer i els partits que havien estat hegemònics. Resultat: uns electors desmenjats, que van a les urnes com qui pren un glop de gaspatxo calent, perquè és tot el que queda a taula.

Aquest diumenge Laura Rosel fa un vermut amb el publicista Carles Valdés. Va crear la seva productora, Vimema, el 2010 i ha revolucionat el sector de la publicitat prioritzant el compromís amb la societat i les accions valentes. La conversa sencera la trobaràs a l'Ara Diumenge.