Tot necessita una història. És com els humans entenem i expliquem el món. I les millors històries són sempre les dels orígens. Primer no hi ha res i després hi ha alguna cosa. Passa amb els superherois, amb els grups de música i, sí, també amb les teories científiques. El problema és que rastrejar l’origen exacte d’una teoria per identificar-lo en forma de punt a l’espai-temps és una activitat que conté una bona dosi d’innocència i un altra d’arbitrarietat. És aquí on entra en joc el poder de les històries. La qualitat d’una història és l’àrbitre que pot decidir, sense cap tipus d’innocència, l’instant en què neix una teoria.

El desenvolupament de la mecànica quàntica que va començar amb la troballa del físic alemany Werner Heisenberg a l’illa de Helgoland ha permès entendre el funcionament de la matèria a escales microscòpiques amb un grau de precisió i detall inaudit. I, com passa sempre, amb la comprensió venen les aplicacions. Segur que mentre passejava encaboriat pels penya-segats d’aquella illa remota, Heisenberg no pensava en les aplicacions de la seva recerca. L’empenyien la curiositat pura d’entendre la natura al seu nivell més fonamental, el repte intel·lectual que això suposava i, molt probablement, la fiblada a l’ego que representava la possibilitat de resoldre un trencaclosques que feia anar de corcoll el mateix Einstein. Però el que Heisenberg va descobrir en aquella illa, i que molta altra gent va contribuir a engrandir, va canviar el món. I ho va fer perquè contenia la llavor de tres tipus d’idees: les científiques, que expliquen com funciona la natura; les tecnològiques, que manipulen la matèria per obtenir-ne un benefici pràctic; i les socials, que redibuixen l’organització de la societat.

A totes les cases hi ha fotografies. Dels fills, de les netes, dels pares, de les àvies. La gent hi acostuma a sortir en una posició lleugerament artificial, en plena acció d’alguna activitat que els defineix o en un moment emblemàtic de la vida: a punt de xutar una pilota, al cim d’una muntanya o enfundats en un vestit de boda. Al menjador de casa hi havia una fotografia del meu besavi Manelet al costat d’un tauró martell de tres metres. S’havia enredat accidentalment a la xarxa de la barca on feia de pescador i, quan van arribar al port d’Arenys, algú va immortalitzar aquella captura tan extraordinària que fins i tot va ser notícia a La Vanguardia. Com tot allò que es normalitza perquè forma part del fons sobre el qual s’adquireix l’ús de raó, potser mai li vaig atribuir la importància que tenia. Senzillament era allà. Formava part del paisatge domèstic, com els rosers i les nespres del pati, el taller de ceràmica del porxo o els vinils de Creedence Clearwater Revival.

Tant les partícules que formen els dits que han teclejat aquestes paraules com les dels dits que les fan lliscar a la pantalla que tens al davant existien fa 13.800 milions d’anys (bilionèsima de segon amunt, bilionèsima de segon avall). Només estaven organitzades d’una altra manera. El procés de recombinació que han experimentat per donar lloc a una cosa capaç de pensar en elles mateixes per escriure’n i a una cosa capaç de llegir sobre elles mateixes per pensar-hi, tal com està passant ara a través d’aquest text, és un misteri. En idees com aquesta fa pensar la pel·lícula Superradiance, dels artistes Memo Atken i Katie Peyton Hofstadter, que recentment va inaugurar el programa Ciència radical al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, un projecte cultural que proposa una reflexió sobre la ciència de frontera actual a través de mirades de diverses disciplines.

Només tenia dos anys quan va ensenyar a nens de cinc anys a comptar. Més endavant, quan a casa seva es netejaven les finestres, demanava que es dibuixessin números amb el sabó. I si els seus pares volien que estigués una estona tranquil, només calia que li donessin una sèrie de problemes matemàtics per resoldre. No és estrany, doncs, que Terence Tao (Adelaida, Austràlia, 1975) s’hagi dedicat a les matemàtiques i sigui professor a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA).

El descobriment més important de Didier Queloz (Lausana, 1966) va desafiar el coneixement científic acumulat sobre els planetes. Quan el 1995 va anunciar que havia descobert el primer planeta que girava al voltant d’una altra estrella ningú se’l va creure. No tan sols es tractava d’un descobriment sorprenent, sinó que el planeta no era tal com especificaven els models científics del moment. Era massa rar. No encaixava. Estava fora de la norma.

Amb tres preguntes en té prou. Primer escolta atentament durant cinc minuts la recerca d’una jove investigadora en astrofísica. Tot i que ell és expert en refredament per làser, a continuació fa dues preguntes, escolta les respostes i, finalment, llança una tercera pregunta del tipus "I si proves de fer això i allò altre?"

"Premiem els millors estudis sobre el més gran, el més petit i el més complex". Així explicava sempre el filantrop Fred Kavli els premis que porten el seu nom i que, amb la vocació de competir amb els premis Nobel, reconeixen cada dos anys avenços en els camps de l’astrofísica, la nanociència i la neurociència.

Viatje d’un naturalista al rededor del mon, fet a bordo del barco «Lo Llebrer» (The Beagle) desde 1831 á 1836 per Cárlos Darwin. Així titulava el Diari Catalá la primera edició catalana del llibre que va escriure Charles Darwin sobre el viatge durant el qual va fer moltes de les observacions en què es basaria la seva teoria de l’evolució.

Fins fa poc no tenia cotxe. Anava a tot arreu amb bicicleta, però amb l’augment de temperatures a l’estiu ja no es veu amb cor de pedalar una hora cada dia a més de 40 graus. "Com que treballo en aquest àmbit, m’agrada provar les coses per entendre què funciona i què no", explica Mar Reguant, investigadora ICREA de l’Institut d’Anàlisi Econòmica del CSIC i professora de la Northwestern University, als Estats Units. "A casa tenim aerotèrmia, que en teoria consumeix molt poc, però em vaig adonar que si no regules bé els paràmetres pot consumir moltíssim", avisa.

Cada vegada que els mitjans de comunicació es fan ressò d’un dels avenços científics del seu laboratori, el telèfon mòbil d’Eduard Batlle bull d’activitat. La bústia de correu electrònic també se li omple de missatges. Són pacients o familiars de pacients que volen saber quin impacte tindrà la descoberta en les seves vides.

"Feu-vos rics amb els meus premis". No és l’eslògan de cap administració de loteria sinó un dels apartats més destacats del web del matemàtic francès Michel Talagrand, que acaba de guanyar el premi Abel (650.000 euros), atorgat per l’Acadèmia Noruega de Ciències i considerat el Nobel de les matemàtiques.

Al món de la ciència hi ha moltes coses que passen per casualitat. Ara bé, per aprofitar-la es necessita iniciativa i una sòlida base de coneixement. Això és el que va donar lloc a una de les aplicacions més conegudes de la recerca de la física canadenca Donna Strickland, per la qual va guanyar el premi Nobel de física el 2018.

"Fer concerts és una pràctica totalment arcaica", deia el pianista Glenn Gould en una entrevista el 1980. Per a l’intèrpret i compositor canadenc, considerat un dels millors pianistes del segle XX, la música s’havia d’escoltar en privat. No s’havia d’utilitzar com a teràpia de grup ni com a experiència comunitària. Perquè la música, argumentava, hauria de conduir el públic a un estat de contemplació que és impossible assolir amb desenes o centenars de persones al voltant.

"No he sigut mai fan del multivers. És hora d’un nou llibre". Aquest és l’encàrrec que, a manera d’última voluntat científica, feia el cosmòleg Stephen Hawking al seu col·laborador Thomas Hertog poques setmanes abans de morir. Des que va publicar el bestseller Breu història del temps el 1988 –10 milions d’exemplars venuts en 20 anys–, "havia canviat d’opinió", assegura Hertog, que va acceptar el repte.

Una nanoesfera de vidre atrapada amb un làser i refredada fins a gairebé 273 graus sota zero. Aquest és un dels objectes de recerca d’Oriol Romero-Isart, l'expert en òptica quàntica que a partir del setembre serà el nou director de l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO), en substitució del seu fundador i director fins ara, Lluís Torner. La idea és que aquest trosset de vidre format per més de mil milions d’àtoms assoleixi els comportaments quàntics característics de les partícules elementals i els àtoms.

Per què Lisboa i Nova York tenen climes tan diferents si estan gairebé a la mateixa latitud? La resposta s’amaga en els corrents oceànics, que són diferents a prop de cadascuna de les dues ciutats. De fet, la circulació oceànica global és responsable de l’estabilitat climàtica de moltes regions del món. Aquesta estabilitat, però, podria canviar. Un estudi publicat recentment a la revista Science Advances mostra que la circulació de l’Oceà Atlàntic podria alentir-se i provocar canvis en el clima de moltes parts del món. El més notable seria un refredament del continent europeu.

"Hi ha un negacionisme de la desigualtat molt acusat entre els alumnes", diu Inma Pastor-Gosálbez, professora titular de sociologia de la Universitat Rovira i Virgili i directora de l’Observatori de la Igualtat de la mateixa institució. "S’ho prenen personalment, com si els diguéssim que en són responsables —afegeix—, i fins i tot han arribat a boicotejar algunes sessions".

Llum verda a un "instrument de ciència-ficció", tal com l’ha qualificat Valeriya Korol, investigadora de l'Institut Max Planck d’Astrofísica a Garching, Alemanya, en declaracions a la revista Nature. L’Agència Espacial Europea (ESA) ha aprovat la missió LISA (Laser Interferometer Space Antenna), un detector d’ones gravitatòries espacial que es començarà a construir el 2025 i es llançarà el 2035.

Les idees no són patrimoni exclusiu del cervell humà. Ni tan sols del cervell animal. Els gens, sotmesos prou temps a un procés de replicació imperfecte, també en poden tenir. No són idees procedents d’una consciència, esclar. Tampoc entren en la nostra desmenjada classificació de racionals o irracionals, felices o treballades. Però si, tal com proposava Jorge Wagensberg, una idea és un principi de coneixement amb certa probabilitat d’acabar amb un problema, és clar que els gens en tenen. Una de les més interessants de la història dels 3.800 milions d’anys de vida a la Terra és la ploma.