Malgrat que la depressió postpart es coneix formalment almenys des del segle XIV, no és fins ben entrat el segle XX que s’etiqueta i es defineix tal com l’entenem ara: un trastorn de l’estat d’ànim, en alguns casos prou greu com per amenaçar la supervivència, que apareix al voltant del naixement d’un fill. Podria afectar, de mitjana, un 10-20% de les dones. De fet, es calcula que és la malaltia mental més comuna a tot el món i la segona causa més freqüent de discapacitat. A més, s’ha vist que és independent de l’edat, el grup ètnic i factors socioeconòmics i culturals.

L'efecte de les hormones sobre el funcionament del cervell és un tema polèmic, perquè es presta a l’abús per part dels qui busquen una confirmació científica als seus biaixos. Hem sentit dir moltes vegades que el cervell de les dones no és tan bo com el dels homes en processos que requereixen habilitats matemàtiques, posem per cas. Afirmacions sexistes d’aquesta mena són simplificacions fàcils d’un fenomen extremadament complex i interessant que fan que la recerca en aquest camp avanci més lentament.

Quan estem malalts, el metge ens recepta una pastilla, però poques vegades pensem com ha arribat aquell fàrmac fins a nosaltres. El procés comença amb els científics estudiant una biblioteca de compostos químics per escollir el més adequat per solucionar el problema causant els mínims efectes secundaris. Per aconseguir-ho, fan un primer experiment en cèl·lules que creixen en un plat de cultiu, després en animals i, finalment, en els mateixos humans. Aquest és el protocol que fa dècades que s’usa i que ens ha permès tenir les farmàcies plenes de solucions per a gairebé totes les malalties. Però sempre hi ha hagut veus crítiques que qüestionaven si l’experimentació en animals era realment necessària. Els motius són principalment ètics, relacionats amb el patiment innecessari d’éssers amb capacitat de sentir dolor. Darrerament, aquest punt de vista ha guanyat influència, i alguns països ja han començat a moure fitxa per eliminar del tot aquests estudis.

Fa unes setmanes es va publicar un article sorprenent a Nature que diu molt sobre el poc coneixement que tenim sobre el nostre cervell. Segons una anàlisi de marcadors en sang feta a una població general de Noruega, un 25% de les persones de més de 85 anys tenen Alzheimer. Aquesta xifra es pensava que era d’entre un 7% i un 13%, per tant, l’estudi revela que la malaltia és molt més freqüent del que es creia i que sovint passa desapercebuda.

L’any 1975, després d’una conferència sobre ADN recombinant a Asilomar, Califòrnia, va entrar en vigor una moratòria –autoimposada i àmpliament acceptada pels experts– per donar temps a avaluar els riscos de la nova tecnologia, que permetia per primera vegada barrejar el material genètic d’espècies diferents i crear així organismes modificats, els anomenats transgènics. Les aplicacions potencials eren fabuloses, com també ho era la possibilitat de generar desastres inimaginables. Calia valorar bé les conseqüències d’usar el coneixement que s’havia adquirit i acordar unes regulacions mínimes que tothom estigués d’acord a seguir.

Quan d'aquí uns anys mirem enrere i valorem quin ha sigut l’avenç tecnocientífic més important del primer quart del segle XXI, és molt possible que el guanyador sigui l’arribada de la intel·ligència artificial a totes les llars. De ser una tecnologia d’utilitat exclusiva en certes àrees de la ciència, ha passat, amb l’aparició dels LLC (models de llenguatge extensos, per les sigles en anglès) i la intel·ligència artificial generativa, a convertir-se en una eina que una gran part de la població usa diàriament, a vegades fins i tot sense ser-ne conscient.

Tots els organismes que estan fets de més d’una cèl·lula, com les plantes i els animals, tenen un repte important a resoldre: com fer que les seves cèl·lules actuïn sempre coordinadament i prioritzant el bé comú. En biologia l’anarquia és perillosa, com ho demostra una de les malalties que més impacte social té encara avui en dia: el càncer. La malaltia comença precisament quan el dany acumulat que ha anat rebent una cèl·lula l’obliga a comportar-se d’una manera egoista i desorganitzada. No és estrany, doncs, que l’evolució hagi trobat diverses maneres de mantenir aquesta amenaça sota control per evitar que els organismes morin víctimes d’un càncer abans no tinguin l’oportunitat de reproduir-se i assegurar la supervivència de les seves cries.

És sabut que el bon funcionament del nostre cos depèn de dos tipus de factors: els interns i els externs o, dit d’una altra manera, la genètica i l’entorn. La majoria de les malalties estan influïdes, en percentatges variables, pels dos components. Fins i tot la manera com envellim depèn tant del que heretem com del que fem.

Hi ha gent que, quan es desperten, no són persones fins després d’haver ingerit almenys un parell de cafès. Altres, en canvi, s’aixequen de bon humor i amb el cervell funcionant-los ja a velocitat de creuer tan bon punt es posen les sabatilles. Tècnicament –i amb un toc d’humor–, als primers se’ls ha etiquetat com a night owls i als segons com a morning larks, en honor als mussols nocturns i a les aloses matineres, respectivament. Per molta ràbia que ens faci, ni els uns ni els altres tenen la culpa de preferir una distribució específica del seu patró diari d’activitat/son, el que s’anomena cronotip: pertànyer a un grup o a l’altre depèn bàsicament dels gens que t’han passat els progenitors.

D’on venim? És una de les preguntes més difícils que s’ha plantejat mai la humanitat. Des del principi, la religió ha proposat solucions més o menys fantasioses a aquest enigma. Però a partir del moment que ens vam inventar el mètode científic –la millor eina que tenim per acostar-nos a la realitat– hem començat a entendre millor quin és de veritat l’origen de la vida tal com la coneixem. Estem lluny d’una resposta definitiva, però ara hem descobert uns quants dels llargs i complicats processos que han portat a l’aparició d’éssers intel·ligents en aquest planeta.

Segur que algun amic us deu haver explicat que recorda coses que li van passar quan tot just tenia un any de vida. Altres potser van més lluny i parlen d’experiències anteriors, fins i tot dels primers dies després del part. La ciència fa temps que diu que tot això és fals: el consens és que la ment humana no forma records fins als dos o tres anys (en alguns casos excepcionals podria ser una mica abans). Qualsevol imatge anterior a aquesta data, segurament l’hem construïda a partir del que altres persones ens han explicat, però no pot venir d’experiències pròpies. O sí? Un nou estudi, publicat recentment a la revista Science, qüestiona aquest dogma i proposa que el cervell està preparat per memoritzar des d’abans del que crèiem.

Si algú menciona en una conversa els “óssos d’aigua”, és molt possible que es trobi amb les cares de sorpresa dels seus interlocutors, que segurament s'imaginen alguna mena de mamífer amfibi gegantí que no van estudiar a classe. Si, en lloc del nom de guerra, fan servir l’oficial, el resultat potser no serà gaire diferent, perquè no gaire gent està familiaritzada amb l’existència dels tardígrads, uns dels animals realment sorprenents que poblen la Terra, capaços de sobreviure a les condicions més extremes del planeta... i de l’espai exterior! Un article publicat recentment a la revista Science revela el possible secret d’aquesta inusual resistència.

Diu la llegenda que el primer que va córrer una marató, el grec Filípides, va morir esgotat pocs minuts després de completar la fita. Cal tenir en compte que el pobre soldat no s’esperava que aquell històric dia del segle V aC, en lloc d’acabar travessat per una llança persa a la platja de Marató, hauria de córrer sense parar els 42,195 quilòmetres que separaven el camp de batalla d’Atenes per anunciar la victòria sobre les tropes invasores.

Des del febrer, Robert F. Kennedy Jr. és el secretari de Salut del govern de Donald Trump, el màxim responsable de sanitat pública dels Estats Units. És una pèssima notícia per a tot el planeta. Costa predir quina de les idees que ha implementat Trump des que ha tornat al poder tindrà un impacte negatiu més profund a escala mundial, però posar un antivacunes conspiranoic a tenir cura de la salut de 340 milions de persones té molts números per emportar-se el premi gros. El problema és que aquest premi es pagarà en vides humanes.

Avatar és una pel·lícula de James Cameron estrenada el 2009 que segurament tothom coneix perquè té l’honor de ser la més taquillera de la història. Els otakus sabran que abans ja es deia així una sèrie de dibuixos animats sobre uns escollits que poden manipular els quatre elements. Totes dues franquícies prenen el nom d’un mot en sànscrit que s’usava en l’hinduisme per descriure l’encarnació terrenal d’un Déu o esperit, i que en el segle XXI s’ha popularitzat perquè es fa servir habitualment per designar la representació d’un usuari en el món digital. És també aquesta idea la que ha inspirat l’accepció científica de la paraula avatar per definir qualsevol sistema que permeti modelar el que passa en un organisme quan rep un tractament. D’avatars mèdics n’hi ha de molts tipus, des dels digitals als biològics. El més recent, publicat en un article a Nature fa unes setmanes, és un miniòrgan fet a partir de cèl·lules mare de pacients que serveix per predir si funcionarà o no un nou tractament contra malalties genètiques rares.

És fàcil deduir que respirar aire contaminat no deu ser bo per a la salut. Fins i tot Donald Trump i els altres fanàtics dels combustibles fòssils ho poden entendre, això. Però per si algú necessita dades sòlides que ho demostrin, l'Institut d'Efectes sobre la Salut, dels EUA, i l'Unicef van publicar un estudi l’estiu passat que calculava que la pol·lució era responsable de més de vuit milions de morts l’any a tot el món i, concretament, seria la segona causa de mortalitat en menors de cinc anys.

No podem fer res per canviar els gens amb els quals hem nascut. Els progenitors ens passen una combinació única de material genètic que determinarà bona part de la nostra qualitat de vida. Però els gens no ho són tot: l’entorn també té un impacte en la majoria de malalties i en el correcte funcionament general del cos. Quin percentatge correspon a cada cosa (el que s’hereta i el que s’adquireix) depèn de les circumstàncies i encara no se sap del tot.

El càncer és encara una de les principals causes de mort als països desenvolupats, juntament amb les malalties cardiovasculars i les respiratòries. Es calcula que n’hi ha prop de vint milions de casos nous diagnosticats cada any arreu del món, amb una proporció semblant entre homes i dones. Els més freqüents són els de mama, pulmó, còlon i pròstata, però és important destacar que la supervivència en algun d’aquests casos és molt alta. Per exemple, el 84% de les persones que pateixen un càncer de pròstata i el 78% de mama continuen vives deu anys després del diagnòstic, un senyal que sol marcar que els tumors ja no són un perill. Però uns altres tenen xifres de supervivència molt baixes, com el de pulmó (menys del 10%) i el de pàncrees (un 1%).

Les vacunes són un dels grans èxits de la història de la medicina. Un estudi publicat a la revista Lancet fa alguns mesos per científics de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) calculava que, des que el 1974 aquesta institució va començar el programa per fer-les arribar a tots els infants (l’Expanded Programme on Immunization o EPI), han reduït la mortalitat infantil entre un 40% i un 50% i han salvat la vida a 154 milions de persones. Per no parlar de les complicacions de salut que han evitat, algunes de ben greus, com les seqüeles de la pòlio i el xarampió. Aquestes i altres dades demostren amb contundència que dubtar de l’eficàcia i la seguretat de les vacunes està al mateix nivell que creure que la Terra és plana.

Un dels problemes de salut més freqüents és el mal de cap, també anomenat cefalea o cefalàlgia. Pràcticament tothom en tindrà en algun moment de la vida, fins al punt que algunes estadístiques diuen que, al llarg d’un any, la meitat de la població del planeta en patirà un episodi. Però el mal de cap no és, en si mateix, una malaltia, sinó un símptoma que pot ser causat per coses tan greus com una infecció, un tumor o un traumatisme. Ara bé, els més freqüents d’entre els més de dos-cents tipus de mal de cap que s’han descrit són els anomenats primaris, que són benignes i no són conseqüència de cap patologia subjacent. En aquest darrer grup s’inclouen les migranyes.