Tres dies abans de l’inici del confinament per la Covid-19, en Sergi Poyatos va rebre les claus del que havia de ser casa seva i el punt de trobada gastronòmic de tots els cervellonencs. Recordem com vam patir i les conseqüències vitals i econòmiques que la pandèmia va tenir per a tothom, però alhora vam comprovar que el món no s’atura i, al juliol d’aquell mateix any, El Secret del Vell va obrir les portes a Cervelló, municipi que s’origina amb el castell de Cervelló a principis del segle X.

El Carpanta és un icònic personatge de còmic creat l’any 1947 per Josep Escobar amb la intenció de mostrar les mancances essencials que patia bona part de la població en la postguerra espanyola. El Carpanta passava fam i les seves historietes narraven, amb humor i sàtira, els seus intents per menjar. Gairebé mai ho aconseguia, però la seva vitalitat ens permet intuir una felicitat molt particular que li permetia sobreviure dins la misèria del seu propi món. Escobar ens presenta un personatge famèlic, però mai un desgraciat. Critica amb duresa un període de penúries i desigualtats en un espai pensat essencialment per provocar un somriure. La felicitat comporta una percepció molt personal, la del Carpanta també. Per això, i amb el personatge encara present en la memòria col·lectiva, li retrem un homenatge posant-nos les botes en el restaurant que porta el seu nom.

El Xavier està orgullós del seu passat, del seu present i també del futur que està construint. Del passat, perquè recorda amb nostàlgia els seus inicis laborals al restaurant familiar. Encara conserva a la memòria petits detalls d’aquella època, com el tamboret que hi havia darrere la barra. "Era gris i, a sobre d’ell, vaig servir els meus primers cafès als clients amb tan sols vuit anys". Ell és la segona generació de Cal Moreu, a Centelles, un restaurant que els seus avis i els seus pares van obrir l’any 1977. “És una masia del 1700 que els meus besavis van comprar per convertir-la en casa i masia”, explica el Xavier. L’origen del nom del restaurant també és curiós. “Abans, en català antic, als bous se’ls deia moreus, i aquí fa anys n’hi havia molts. De tant dir-ho, el nom es va acabar quedant”, diu rient. Avui, el present de Can Moreu respira èxit: cada dia el restaurant és ple gràcies a l’excel·lència de la seva cuina. “100% catalana. Aquí fem guisats, escalivades, calçots… tot català”.

Què és incorrecte? Més enllà de les normes clàssiques, cadascú observa el món amb una mirada personal. És cert que, per conviure, ens adaptem a determinats codis i estereotips establerts, però també ho és que cal preservar el pensament crític i actuar d’acord amb les nostres idees. En aquest joc de pensaments i llibertats neix el restaurant Incorrecte, a la zona alta de Barcelona. Al capdavant hi trobem Marcel Pons, corberenc de naixement i amb la trentena acabada de superar, que ha fet el pas de tirar endavant el seu projecte gastronòmic.

La Rosa i el Jordi s’entenen amb una sola mirada. Mentre ell dirigeix la sala, ella governa els fogons. Però, tot i ocupar espais diferents, no es perden mai de vista. Són una màquina perfectament engreixada, un tàndem que fa que el seu restaurant, el Binomi de Sant Just, funcioni com un rellotge.

Yoshizumi Yamashita és el pioner de la cuina japonesa a casa nostra. El 1978 va obrir el Yamadori i, onze anys més tard, el Yashima, a l’avinguda Josep Tarradellas, convertit avui en un dels grans referents nipons de la ciutat. Jubilat formalment, continua visitant el restaurant amb regularitat, vetllant perquè tot funcioni amb la precisió que sempre l’ha caracteritzat. Va fer el procés, sempre complicat, d’integració personal i professional en una nova terra d’acollida. Els seus fills ja han crescut aquí, entre dues cultures que senten com a pròpies. En Rona dirigeix el restaurant; en Daisuke n’és el xef de sushi. Segona generació al capdavant d’un projecte que manté intacta la voluntat d’autenticitat.

Maury Lucero és net d’immigrants bascos i aragonesos que van marxar a l’Argentina després de la Guerra Civil. L’avi, carnisser a Bilbao, va aconseguir obrir i regentar diferents carnisseries. El Maury, originari de Mendoza, pel fet de ser el primer net en va heretar una, però amb vint-i-dos anys la va traspassar per emprendre una nova vida a casa nostra. “Era l’època del corralito, cap a l’any 1999. Els meus amics que havien emigrat abans em deien que aquí hi havia feina i jo necessitava un canvi d’aires”.

Cornellà de Llobregat, la segona ciutat més gran del Baix Llobregat, viu des de fa anys una transformació silenciosa però constant en l’àmbit gastronòmic. A la ciutat ja no només s’hi menja bé: s’hi menja amb orgull. Cada cop són més els veïns i també els visitants que decideixen seure a taula als seus restaurants, atrets per una cuina honesta, preus ajustats i espais que conviden a gaudir del temps sense presses. En aquest mapa culinari en creixement, alguns projectes han sabut consolidar-se com a referents. Un és, sens dubte, el restaurant Més de Grandi.

La decoració del Carballeira vol transportar-te a l’interior d’un vaixell, però queda clar que aquí no s’hi ve a navegar, sinó a gaudir dels millors productes que ens ofereix el mar i que podem trobar a Barcelona. El restaurant va obrir les portes l’any 1944 i, tot i el canvi de propietat, ha sabut mantenir intacta l’essència dels seus orígens durant més de vuitanta anys. Els més veterans recordaran que, just al costat, hi havia les antigues duanes de Barcelona. El mar és a tocar, igual que la desembocadura de la Via Laietana.

La Sagrario va arribar a Barcelona per amor. Un amor d’aquells que no hi entenen de mapes ni de pors; d’aquells que et fan fer la maleta sense saber què trobaràs a l’altre costat. Vivint a Cartagena, va conèixer un noi que feia el servei militar i del qual es va enamorar sense remei. Ell tenia la seva vida a Barcelona; ella, només disset anys. Per marxar amb ell necessitava la firma del seu pare: un permís gairebé impossible en aquella època per a una noia que volia començar a viure de debò. Finalment, el seu pare el va acabar signant a contracor, gràcies a la paciència i al caràcter ferm de la seva mare. Sempre les mares.

José María Calzón, una de les llegendes vives més importants de la història del RCD Espanyol, ens va recomanar, a la seva manera, anar a El Picoteo de Can Domingo: “¡Niños! ¿Todavía no habéis ido?” Cinquanta-vuit, cinquanta i quaranta anys ens contemplen a cadascun de nosaltres, però per a ell encara som nens. En qüestions de menjar sempre s’ha de fer cas al José María, així que hi vam anar.

Felipe González ha obert un restaurant al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Tranquils: no és el conegut polític. És el Felipe, un xilè que fa tretze anys va arribar a Catalunya disposat a convertir els seus somnis en realitat i que comparteix cognom amb l’exlíder socialista. Abans d’aterrar al nostre país, el seu camí el va portar per diversos restaurants de San Francisco. Allà va aprendre a cuinar plats coreans i, gairebé sense adonar-se’n, va despertar-se la seva passió gastronòmica.

Brunyola i Sant Martí Sapresa (Girona) és un municipi que va unificar el seu nom l’any 2018, perquè fins aleshores Brunyola n’era el cap del terme i Sant Martí Sapresa un poble agregat, juntament amb un bon nombre de masies i cases disperses. L’any 1950, la família Valls va començar a regentar el restaurant que avui visitem. Els avis en van ser els primers responsables i, després, els pares. Ara és capitanejat per David Valls (net, fill, cuiner i director), en companyia de Marta Vilà (parella del David i cap de sala). És un restaurant familiar, amb vocació de servei a la comunitat i amb una mirada social molt arrelada al territori.

Com qualsevol família, companys de feina o col·lectiu ben avingut, nosaltres també fem dinar de Nadal. Aquest any, però, hem volgut fer-la grossa: celebrem els quinze anys de l’ARA i els vuit del Ni un dia a casa. A més, tenim la sort d’haver nascut en un país collonut, de poder treballar en allò que ens agrada i, en conseqüència, de ser uns privilegiats que poden gaudir de la millor gastronomia. I, per acabar-ho d’adobar, us ho podem explicar. Aquest any l’escollit ha estat l’Alkimia, d’en Jordi Vilà.

En Jesús va néixer a la Barceloneta fa seixanta-set anys, exactament al carrer Grau i Torras a tocar de la platja de Sant Miquel. En aquest punt neuràlgic del barri hi havia un munt de guinguetes que van ser enderrocades per la llei de costes a principis dels noranta per construir-hi el passeig Marítim. El somni olímpic recuperava la platja amb un passeig a nivell del mar i esborrava a cop d’excavadora una imatge icònica del litoral barceloní. El nostre amfitrió és fill de l’antic barri dels pescadors de Barcelona, és propietari d'El Pescadito Frito i els seus cognoms són Barrio Pesquero. I no és conya!

Fa set anys, el Josep i el seu fill Daniel van decidir obrir un restaurant en plena muntanya. I ho diem així, sense exagerar: el Mirador de Can Pi es troba just al mig de la ruta de Sant Miquel, en el camí que porta a la vall de Sant Daniel, entrant pel monestir de Sant Pere de Galligants. En aquest racó envoltat de bosc, pare i fill van donar forma a un somni senzill: servir plats tradicionals, la cuina casolana de tota la vida. Al cap d’un any, el Josep es va jubilar i Daniel Crespo va assumir el repte en solitari. No volia trencar amb l’essència del seu pare, però sí donar-hi un nou aire: mantenir la tradició, però amb un toc més modern. La seva gran idea va ser recuperar les plantes silvestres i tornar-los el protagonisme a la cuina. “Ja sé que no és cap novetat, que les àvies ja ho feien, que ja les utilitzaven. Però em venia de gust cuinar amb aquests ingredients naturals, que aquí els tinc molt a mà”, explica.

A Marlon Brando, Robert de Niro, Vivien Leigh, Katharine Hepburn, Paul Newman i molts d’altres era habitual trobar-los en el número 30 del carrer d’Enric Granados de Barcelona. Els joves barcelonins que estiguin llegint aquesta crònica deuen estar flipant, però els més veterans deuen recordar que en aquesta adreça hi havia Vídeo Instan, possiblement el millor videoclub que hi va haver al nostre país. Molts de nosaltres vam descobrir el millor cine de Hollywood comprant i llogant pel·lícules en format VHS o Beta.

L’Antònia no és cuinera de professió, però la cuina sempre l’ha anat trobant. En va aprendre per instint, observant la seva mare moure’s entre cassoles. Encara avui, tants anys després, recorda l’olor dels guisats que omplien la casa i el tràfec gairebé coreografiat que implicava cuinar per a set fills. La Volta del Rector és, en el fons, un homenatge viu a la iaia Ignacia, la mare de l’Antònia. Cada plat conserva un tros de la seva memòria, com si al tastar-los un pogués treure el cap un instant a aquella cuina familiar on va començar tot.

Quan Urruti va aturar el famós penal a Mágico González i va donar-li una Lliga al Barça onze anys després, el Ferran pràcticament no havia après a caminar. Va ser el 24 de març del 1985 quan milers de catalans van sentir per la ràdio l’expressió inoblidable que va popularitzar el mestre Joaquim Maria Puyal, que des de Valladolid va clamar “Urruti, t’estimo!” per celebrar aquella històrica intervenció del porter del Barça al minut 87 de partit. Ara, més de quaranta anys després, Ferran López, propietari de la Barriteca, un restaurant de cuina casolana al Poblenou, ofereix a la seva carta unes postres amb aquest nom: “L’Urruti era client habitual del restaurant que tenen uns amics a San Sebastián i sempre demanava aquestes postres [suc de taronja, gelat de vainilla i Grand Marnier]. Li vaig voler fer un homenatge perquè soc molt culer”, explica. El Barça i la gastronomia són les seves dues grans passions. Al llarg de la seva vida ha pogut aprendre d’alguns dels millors xefs, com Paco Pérez o Martín Berasategui, fins que va trobar un local al Poblenou on poder fer realitat el projecte que sempre havia somiat.

Anem a cal Castellet de Castellar de n'Hug. Aquesta és la casa familiar on des de fa seixanta-dos anys hi ha l’Hostal La Muntanya, un lloc ideal per menjar plats del receptari tradicional català i, si s’escau, descansar després de passejar pel poble i els voltants. Els seus responsables són en Ferran Rial Orriols i la seva dona, Crina. A l’inici del segle XX a la vila només hi havia una fonda i, quan estava plena, repartien els comensals en altres cases particulars per satisfer les necessitats dels visitants. L'àvia d’en Ferran cuinava molt bé i en veure l’èxit dels seus guisats, els avis Cecília i Isidre van decidir, l’any 1963, obrir un hostal-restaurant. Posteriorment, seria la Sisqueta, la mare d’en Ferran, qui es faria càrrec del negoci convertint-lo en un referent a la comarca. Ara exerceix impecablement el paper d’àvia i de boletaire, és una dona molt activa que de tant en tant treu el cap per comprovar que tot és al seu lloc.