Els Estats Units estan en un punt d’inflexió. Per motius que debatran els futurs historiadors –i que deixaran molta gent bocabadada–, aquest país està atacant els fonaments mateixos de la seva força: la seva actitud receptiva, les institucions i els compromisos a escala mundial.

Sembla que la implementació caòtica dels aranzels d'importació als Estats Units –dirigits tant a aliats com a adversaris– que està protagonitzant l'administració del president Donald Trump no pugui tenir cap explicació senzilla. Els Estats Units estan perseguint múltiples objectius, sovint contradictoris. Atès que les tendències estructurals impulsen la desindustrialització de les economies avançades, la possibilitat de relocalitzar les fàbriques sembla remota. En canvi, l'objectiu més plausible és el fiscal. L'actual administració dels Estats Units afirma que els aranzels poden generar ingressos, de tal manera que, a la pràctica, els països estrangers estarien subsidiant les retallades fiscals per als contribuents nord-americans.

Vaig créixer a Grècia, i un dels meus records d'infància més alegres és l'anunci que la setmana escolar (i laboral) es reduiria de sis dies a cinc. Com que també recordo que els meus compatriotes estaven igualment entusiasmats amb el canvi, em va sorprendre saber que, gràcies a una nova llei, els empresaris d'alguns sectors podran ara tornar a implementar horaris de sis dies.

Durant aproximadament una setmana, a finals de juny, els mitjans de comunicació occidentals van estar obsessionats amb el destí del Titan, un petit submarí que transportava cinc persones –entre les quals hi havia dos multimilionaris– al Titanic enfonsat i que va implosionar poques hores després de començar el descens, segons es va descobrir posteriorment. Mentrestant, un vaixell que transportava uns 750 refugiats econòmics va bolcar davant la costa grega. Hi van morir centenars de persones embarcades a Líbia després de viatjar-hi perillosament des de països com l’Afganistan, el Pakistan i Síria. El Pakistan va declarar un dia de dol nacional pels seus ciutadans desapareguts al mar. Occident, però, amb prou feines hi va parar atenció.

Després de dècades d’una obertura sense precedents, les relacions econòmiques internacionals han entrat en una nova era, caracteritzada per la desconfiança i la divisió. Vistos els costos que pot comportar aquest canvi, val la pena repassar com hi hem arribat.

Hi ha un consens generalitzat que la pandèmia del covid-19 ha agreujat la desigualtat a l’interior dels països. El que no s’observa tan sovint són les repercussions que ha tingut en la desigualtat entre els estats, que ha evolucionat en sentit contrari a causa dels efectes desproporcionats del virus en les economies avançades.

Sembla que la pandèmia del covid-19 ha reduït la globalització d'una manera que l'actual govern dels Estats Units difícilment podria haver somiat fa un any. Però, vista en un context més ampli, el retrocés que ha experimentat la globalització aquest any només és l'últim capítol d'un procés que ha fet que el món en vies de desenvolupament vegi cada vegada amb més pessimisme l'opció de buscar en el creixement impulsat per les exportacions una sortida a la pobresa.