Fa uns dies vaig conèixer el professor Denis Fraser, catedràtic emèrit de matemàtiques de la McGill University de Mont-real. Al fil de la conversa que manteníem li vaig preguntar: de què parlen exactament les matemàtiques?, una pregunta oportuna precisament avui, que acabem de conèixer els resultats de l'informe PISA. Després d’un moment de reflexió, em va contestar: les matemàtiques parlen dels models. Darrere de cadascun d’ells, va seguir dient, hi ha una estructura matemàtica que és calculable.

"El meu nom és Xavier Rubert de Ventós i no sé pronunciar la lletra erra". Així va començar la meva primera classe a la Universitat de Barcelona l’any 1966. Ho recordo amb absoluta claredat potser perquè, de nena, el meu propi nom m’havia resultat impronunciable. Les lletres u i ela seguides se’m transformaven en una u llarguíssima que feia d’Eulàlia un nom fantasmagòric. De fet, al llarg de la vida he trobat molta gent que se li entortolliga la llengua al pronunciar-lo. Per sort Lali, l’abreviatura familiar que abandona la u amb el seu esperit de dominació, em va salvar d’aquell mal pas.

El seguia des de feia anys com a ballarí però no el coneixia personalment. En el nostre itinerari quotidià, de tant en tant, ens creuàvem. Així que el veia, m’aturava de cop. El carrer es transformava per a mi en un escenari mentre ell, en Cesc Gelabert, caminava sense saber-se observat. Em fixava amb molta atenció en la subtilitat amb la qual ell es desplaçava. En aquell moment, els altres vianants sempre em semblaven pesos pesants.

Molts singulars junts fan un plural, ens deien de petites a l'escola. Avui penso que és curiós que les nostres mestres no haguessin après que el plural és anterior al singular quan elles mateixes sortien de tres anys de guerra.