Pujarà la gasolina. S’encariran els lloguers, s’estancaran els salaris. Ho tindreu tot molt més complicat, fill meu: jo tampoc m’ho esperava. De vegades em costa parlar-te de les possibilitats que se’ns desplegaven abans, quan l’ascensor social funcionava, quan tenir una carrera i un màster semblava la garantia de tot. La volatilitat actual té els seus avantatges, segur: et lligues menys, coneixes més coses, t’espaviles i depens més de la teva pròpia adaptabilitat. Vull dir que deixa que s’estanquin els salaris, home: ells no són tu. Tu no t’estanquis, ni et deixis estancar. Ja sé que tots necessitem un terra que no es bellugui gaire, per gosar poder canviar quan ens vingui de gust i no perquè les flames ens atrapin. Però el terra no ets tu. La decadència no ets tu, el salari mínim no ets tu. Tocarà pencar molt i no refiar-se de res, això sí. Que quan es va torçar la cosa? Suposo que amb la crisi del 2008 i amb el coronavirus, i a casa nostra amb el Procés, però ells tampoc són tu. Són fets, dades, circumstàncies, l’home del temps. La cruesa amb què la democràcia s’esquerda t’obligarà a refiar-te poc dels teus drets (que hauràs de defensar més del que seria normal) i concentrar-te més en els teus deures (sobreviure sense fer mal, bàsicament). Però el sistema no ets tu, la fallida no ets tu, la fragilitat i la mediocritat no ets tu. I pel que fa a l’ascensor social, fill meu, tampoc et pensis: tothom sap que en veritat sempre van ser unes escales.

Arran de l’anunci sobre el futur Museu Thyssen a Barcelona, i la lògica preocupació que molts vam mostrar (i encara tenim) sobre l’afectació al patrimoni de la façana del Palau Marcet i al mateix passeig de Gràcia, es va obrir el debat també sobre el seu contingut: ja se sap, col·lecció bàsicament modernista catalana (Casas, Rusiñol, Meifrèn, Mir, Nonell...). Ens vam preguntar aleshores si Barcelona necessitava encara més Modernisme, encara que fos només pictòric: el MNAC omple aquest buit de manera molt clara, i encara més que el pot omplir. Això sense esmentar (esclar) el vessant arquitectònic del moviment, escampat arreu de la ciutat. Ens preguntàvem, doncs, si no convindria un contingut diferent. O complementari. No només perquè de Modernisme ens en sobra, sinó per la pregunta següent: els modernistes de l’època, s’haurien conformat a exhibir sempre obres d’un passat gloriós? O haurien anat a buscar les últimes novetats de fora i posar-se a l’avantguarda? Ens falta, avui, aquesta actitud de modernitat? De tant voler conservar el Modernisme com a patrimoni, l’hem acabat perdent com a virtut?

Des de l’any 92 que els governants de Barcelona presenten la ciutat com una gran vila olímpica soterrada sota el magma d’una mena de volcà (amb cràter a Montjuïc, suposo), paralitzada i petrificada sota l’èxit d’uns Jocs ocorreguts fa dècades, oberts i convivencials, i que ja fa massa anys que excusen tots els defectes de la ciutat sota el nefast epígraf de “gestió de l’èxit”. Des d’aleshores, les ocurrències per trobar un esdeveniment o distracció ciutadana equivalent han estat diverses: des del Fòrum de les Cultures fins als grandiloqüents Jocs Olímpics d'Hivern, passant per la frivolitat extrema de la Copa Amèrica o les exhibicions de Fórmula 1 al passeig de Gràcia. S’ha provat de totes les maneres possibles, i no se n’han sortit: ja no hi ha manera de desmentir que l’esdeveniment popular, massiu, il·lusionador i cívic més gran i unànime des del 1992 a la ciutat de Barcelona va ser el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i totes les manifestacions que el van precedir. Enguany, si també pretenen ocultar aquest fet sota el vel d’un Any Gaudí de relat artificial i de pa sucat amb oli, també els sortirà malament. 

N’hi hauria prou amb aquest eslògan per respondre als constants (i amables) suggeriments perquè el català provi de fer-se una llengua més “simpàtica”. L’argumentació, com és sabut, parteix del malestar d’alguns sectors (quasi sempre castellanoparlants) per l’existència de mesures coercitives, o sancionadores, per protegir l’ús de la llengua pròpia. Ho diuen, de ben segur, pel nostre bé i pel bé de la llengua. No en tenim cap dubte. Però com que pertoca respondre amb la mateixa empatia i amb la mateixa bona fe desinteressada, aquí ve un enèsim intent. Ja no per justificar les coercions o sancions, sinó també per justificar el desig de primacia: i és que el català no és una llengua qualsevol. No és només oficial. Ni tan sols és només pròpia. També té un valor universal, per si mateixa, que és el fet de poder-se identificar com la llengua de la llibertat.

Quina és la identitat de Nova York? Com que el seu vincle amb el país és relatiu, com deixant que corri l’aire, una mena de living apart together que la vincula i l’allibera al mateix temps, la seva identitat no es basa en una tradició exactament compartida amb la resta. No ve del passat sinó del futur, no ve del rerepaís sinó del davantpaís. Més que en una cultura pròpia es basa en una energia comuna, un temperament: velocitat, ambició, barreja i tolerància pràctica. La ciutat ofereix oportunitats, no arrels. Per això els carrers i avingudes no hi tenen nom, però en canvi sí que tenen ànima. Per això apunta tan cap amunt i mira tan poc cap a terra. La idea és que és un lloc on cadascú pot ser ell mateix sense haver de participar en un nosaltres previ. I això, que pot semblar una manca d’identitat, és paradoxalment la seva marca d’identitat.

Des del pacificat carrer Consell de Cent, Jordi Amat explica en el seu nou llibre Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa que hi ha una relació difícil de resoldre entre la nació catalana i la seva capital. En aquests debats, molts opinadors independentistes hi hem intervingut, i amb constància, malgrat que Amat sembla no haver-nos vist (o així ho fa veure). Jo diria que, d'entre totes les afirmacions encertades d’Amat (Barcelona és avui, en efecte, un "cos polític sense cap"), el desencert més desafortunat és l’obsessió per perdonar la vida a l’independentisme. Una constant en l'amable i somrient "socialdemocràcia" barcelonina davant l’evidència que el Procés va ser l’esdeveniment més popular, agosarat, progressista, participatiu, elèctric, creatiu i internacionalitzador (i fins i tot de major consens social) que hi ha hagut a Barcelona després dels Jocs Olímpics. La diferència és que cap independentista decent mensyprearia mai la importància dels Jocs Olímpics. Pot criticar-ne aspectes, i seqüeles, però mai tractar-lo amb condescendència. Ja se sap: entre el pensament d’ordre també encara hi ha classes.

S’està instal·lant el consens general que a Gaza s’hi està cometent un genocidi. D’acord. I fa un mes, què era? Perquè ja fa mesos que denunciem les atrocitats i excessos comesos per Israel en aquest conflicte. Què passa quan s’eleva la qualificació de la cosa a una terminologia nova? Doncs l’efecte és doble: per una banda, automàticament s’obtenen més simpaties de l’opinió pública internacional (la famosa batalla del relat), i, per l’altra, s’entra en una qualificació jurídica diferent que té uns efectes penals agreujats. Si Rússia estigués cometent un genocidi a Ucraïna, sens dubte les manifestacions contra Putin haurien revifat arreu d’Europa (en lloc d’aquesta vergonyosa paràlisi). Al principi Hitler també es va limitar a fer invasions, quan encara no es coneixia (o no es denunciava) l’Holocaust: es comença envaint territoris, o el que és el mateix, no respectant els drets dels pobles, i s’acaba no respectant la vida. Genocidi és, doncs, un canvi de pantalla. Un canvi de dimensió. És més: si dius que ho és, sembles automàticament propalestí; si dius que no, ets prosionista. Les etiquetes ens etiqueten. 

El juny i el juliol del 2018 se celebrava a la National Mall de Washington D.C., entre el Capitoli i el monument dedicat al primer president americà, el festival Catalonia: tradition and creativity from the Mediterranean, promogut i produït per la conselleria de Cultura però també per l'Smithsonian Folklife Festival. Un any enrere, els preparatius es feien pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’Octubre i el nerviosisme de l’ambaixada espanyola als EUA era notori: cartes explicatives, demandes de justificació de partides, intervenció en cada acte públic... Eren temps de moltíssima tensió, com sap el mateix comissari de la Fundació Smithsonian, Michael Atwood Mason (“they are building human towers for democracy”, va escriure), però la celebració del festival va ser impecable. Exhibició de castells, de sardanes, de gegants i capgrossos, d’empreses culturals, d’actuacions musicals, i un llarg etcètera. Però al llarg del recorregut de parades damunt l’herba hi havia els edificis del Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, el Museu Nacional d’Història Natural, el Museu Nacional de l’Aire i l’Espai o el Museu Nacional dels Indis Americans, tots ells (i uns quants més) promoguts per la Fundació Smithsonian, i tots ells objecte ara de revisió discursiva per part de Donald Trump.

El catalanisme no es pot permetre ser antipàtic. S’ho pot permetre el nacionalisme d’estat, fins i tot certa esquerra, però no el catalanisme ni l’independentisme ni el nacionalisme català. Això és així perquè els seus plantejaments no es refereixen a un ideal abstracte, sinó a una proposta concreta sobre un terreny concret i amb una societat concreta, la catalana, que si ha de ser independent ho ha de ser des d’un acord social mínimament sòlid. La prova d’això és Espanya: Espanya s’ha creat de manera artificial durant segles, i si fins fa poc se’m podia replicar amb la Constitució pactada del 78, que podem acceptar-ho com a més o menys cert, des de l’any 2006 (i especialment el 2017) això ja no és així: Espanya ja no és un pacte, i fins i tot ha preferit evitar per la força qualsevol alternativa democràtica. Per tant, l’independentisme (catalanisme/sobiranisme/etcètera) ha de fer-se la següent pregunta: com fer una oferta de país que pugui no ser massa artificial, massa indigesta, massa inassumible per a un nombre massa elevat dels seus habitants, i fins i tot per a la comunitat internacional?

Primer: posar un nom a l’obelisc de la plaça del Cinc d’Oros. Barcelona és l’única ciutat amb un obelisc dedicat a res ni a ningú, orfe, despersonalitzat, extraterrestre. No crec que l’actual alcalde tingui inconvenient a dedicar-lo a la Llibertat, per exemple, però ho posaré en dubte atesa la seva fòbia al que ell anomena “quimeres conflictives”. Li poso urgència al tema simplement perquè els noms fan les coses (ells mateixos ho van fer amb l’aeroport del Prat). Caldria actuar també sobre els noms de General Mitre, Joan de Borbó, les Isabels i Cristines i borbonitats diverses, els forasters Dos de Maig o Bailèn i la insuportable absència de carrer o plaça per a Salvador Dalí.

Permeti-se’m la trampa verbal, però és que crec que pot servir per obrir encara més els ulls en el debat actual sobre l’ús públic del vel islàmic. Els partits d’esquerres consideren que un estat aconfessional hauria de donar llibertat a tothom per vestir com vulgui, sigui amb connotacions religioses o no, mentre que la resta de partits invoquen que precisament l’aconfessionalitat hauria d’alliberar les dones (i especialment les nenes) de portar el vel, o bé protegir-les d’una tradició patriarcal que els imposa una vestimenta assenyaladora i humiliant. Ambdues posicions parlen de l’aconfessionalitat com a base dels seus arguments, encara que l’extrema dreta remarqui la protecció de la tradició cristiana o catòlica. El que se’ns escapa sovint, però, és que sí que vivim en una societat confessional. Molt més del que ens pensem. No és ben bé una religió, però sí que és un dogma. Una sèrie de principis innegables. Gairebé una fe.

Pensem que amb les astracanades de Trump estem descobrint Amèrica de nou, la que hi havia oculta rere les il·lusions del Partit Demòcrata i de Hollywood, però potser estem descobrint els nostres propis límits. El que més m’ha impactat els últims mesos no han estat les ocurrències del POTUS o del seu estrafolari mentor, Elon Musk, sinó el boicot del públic en general a la nova pel·lícula de Disney, Snow White. La reposició ja no ens indica el canvi de valors des del 1937 fins avui, sinó quants canvis de valors més som capaços de tolerar. Perquè ara no és Trump qui proposa una involució: ara és el mateix públic. I el que més em preocupa és que jo, possiblement, m’hi incloc.

Em sap greu, però només hi ha dos camins. Amb tots els matisos i intensitats que es vulgui, són principalment dos. Posem-nos com a fita l’èxit: imaginem-nos que l’èxit és una Catalunya forta nacionalment, convivencial i amb un gran consens social en valors, on la llengua i la cultura catalanes gaudeixen d’una bona salut i poden plantejar-se més el creixement que la supervivència. Imaginem-nos per un moment que hi hem arribat. En aquesta hipòtesi hi ha dues opcions: girar-nos cap enrere i dir “hi hem arribat perquè vam dir prou, perquè vam saber posar barreres, vam identificar allò autòcton i vam salvar-ho de l’excessiva contaminació forana”, o bé girar-nos cap enrere i dir “hi hem arribat perquè vam obrir-nos i, corrent el risc de quedar engolits, la nostra cultura és tan forta que ha acabat engolint els forans i n’ha fet nous catalans”. És a dir: continuar essent catalans perquè hem alçat murs prou alts, o bé continuar essent catalans perquè hem sabut gestionar les portes. Jo entenc, respecto i considero perfectament legítima la primera. I soc més aviat de la segona.

La frase d’Elon Musk que dona títol a aquest article pot ser certa, però precisament per això pot ser terrorífica. És cert que els mitjans de comunicació han fet sovint una tasca d’intermediació nefasta, que els filtres estan viciats, que les línies editorials són sospitoses de parcialitat subvencionada, i que massa sovint ha semblat que les institucions democràtiques pretenien controlar el pensament a través dels mitjans tradicionals. En aquest sentit, que les xarxes socials hagin “pres el poder” i puguin ser el vehicle dels grans canvis, fins i tot de revolucions, discutint la versió oficial dels fets i fent que la “veritat” necessiti lluitar-se cada dia a l’arena, pot ser una cosa positiva. Molt positiva, de fet: “sense filtres” desapareix el mur de la direcció política i de la manipulació institucional de la informació (malgrat l’evident submissió als capriciosos algoritmes). Això, en si, és una bona cosa. El Procés català, d’entrada, no hauria pogut fer ni una sola passa sense les xarxes socials: recordem el suport que hi van prestar personatges com Assange, o com van fer la volta al món els vídeos del referèndum de l’1-O, o fins i tot l’ordre imperativa de la cantant Björk el mateix dia del referèndum, dient als catalans “Declare independence”. Vam ser els mitjans, “we are the media”. I el problema, però i paradoxalment, també és que “we are the media”.

S’agafen els quatre carrers de la plaça Catalunya i es tallen al trànsit. Els cotxes poden arribar al pàrquing del capdamunt de la Rambla i sortir-ne per la boca del passeig de Gràcia, però la resta queda reservada per a vianants. Es creen unes mínimes voreres al voltant dels establiments comercials, restaurants i hotels, però la carretera en si queda coberta per un exòtic concepte a Barcelona com és el de zona enjardinada, o més concretament, un parc. Es conserven evidentment els elements decoratius existents com les fonts, el monument a Macià, la deessa d’en Clarà, el pastor d’en Gargallo, els llimones i els monjos i els casanoves, els Hèrcules i els Emporions i les navegacions i, evidentment, la gran rodona central amb els coloms. Però la resta passa a ser el més semblant possible a un bosc d’herba, arbres, flors i bancs que permetin anar des del passeig de Gràcia a peu fins a la Rambla o fins al Portal de l’Àngel sense trobar-s’hi ni un sol cotxe. I, a més, sense tallar cap tram de cap artèria fonamental del centre de la ciutat.

Springsteen ha perdut, i també han perdut els altres assistents d’honor al concert de Barcelona l’any passat: Barack Obama, Michelle Obama (amb pandereta inclosa), Steven Spielberg, Tom Hanks. Els convidats d’aquell espectacle coronat per les banderes catalana i americana, i que ens agrada tenir aquí perquè vol dir que som al costat correcte de la història, van perdre contra un Trump maleducat i visceral que potser tenia raó en alguna cosa. Això podem donar-ho com a científicament cert: la victòria esclafant de Trump el fa com a mínim sospitós de tenir raó en alguna cosa. Mentre ens alegrem de no estar tan dividits com els americans, ni estar tan bojos, ni ser tan primaris, a Europa creix l’extrema dreta per totes bandes, i és en el nostre continent on aquesta deriva ha estat històricament més perillosa. A menys, esclar, que estiguem exagerant. A menys que no ens trobem davant de cap llavor de cap feixisme. A menys, vull dir, que tinguin raó en alguna cosa.

Adverteixi’s la forma d’interrogant del títol d’aquest article, abans que ningú es posi nerviós. És evident que Barcelona (malauradament tampoc Catalunya) no té competències per decidir sobre els fluxos migratoris, i que per tant s’ha de limitar a gestionar de manera adequada una política basada sempre en l’obertura, en els serveis bàsics universals, en els drets humans i en el cosmopolitisme. El que sí que poden fer les ciutats, però, és procurar posar més fàcil als seus residents la seva permanència. També, de passada, la seva vinculació afectiva amb la ciutat: sentir-se ben tractat, incentivat, cuidat en definitiva. No es pot tancar una ciutat com Barcelona a ningú que vulgui venir-hi a viure, però es pot afavorir que un determinat ciutadà no vulgui marxar-ne o no hagi de marxar-ne. En efecte, Barcelona pot penjar-se la medalla de saber seduir tots els públics del món, però té una assignatura que ja fa massa anys que suspèn: la de saber seduir prou els seus residents.

L’escena, durant les últimes setmanes de la pandèmia, em va semblar simptomàtica: un grup de vianants s’aturava davant d'un semàfor en vermell al carrer Aragó, pel qual no passava ni un sol cotxe a quilòmetres i quilòmetres a esquerra i a dreta. La paràlisi física era també anímica, mental, espiritual: simplement aquella gent no gosava desobeir una norma, fins i tot si fer-ho no comportava cap risc per a ningú. Simplement, quan és vermell, és vermell i punt. Jo no havia vist mai res així a Barcelona. Crec que el que vam viure els anys anteriors hi té, si som honestos, alguna cosa a veure. Em refereixo, per ser més directe, a una repressió general (superior per als independentistes, però general en termes democràtics) que desembocava en la idea que la llei s’ha d’obeir peti qui peti i punt. Manifestar-se, organitzar-se, les escletxes per a l’expressió individual o col·lectiva, fins i tot l’alegria o la transgressió, tot això quedava sotmès a la primacia de “la llei”. Un innegable estat d’excepció molt superior, i previ, a l’estat d’excepció que vam viure durant la pandèmia. Un abús d’autoritat inèdit dins d’Europa, escandalós, gravíssim. I tot això, evidentment, té seqüeles.    

Una de les samarretes que s’han posat de moda entre els fans de les últimes fornades de música catalana fa referència a la cantant Julieta, que amb un encert de màrqueting llueix el lema “I am the Catalan dream”. Més enllà d’aquest producte per a fans, una mica exagerat, el que ha succeït els darrers anys en aquest país, no només políticament (el Procés), sinó també econòmicament i socialment (la pobresa creixent, la immigració, les esquerdes en el pacte social) fa reflexionar sobre si no hem perdut tots plegats, de manera perillosa, la sensació de poder presentar un Catalan dream seductor i viable. La frase, com tothom sap, deriva de l’American dream, que evidentment també és un concepte en crisi: consistia, en resum, a afirmar tothom té la llibertat i l’oportunitat per assolir l’èxit i obtenir una vida millor. És a dir: hi havia una base de democràcia i de llibertat, però també una possibilitat d’ascens social. Jo penso que, a Catalunya, podem estar perdent la capacitat de garantir tant la primera cosa, com la segona, com la tercera.

Segons Fran Lebowitz, “Pretend it’s a city” és la frase que ella cridava als vianants (no només als turistes) que s’amunteguen a les voreres de Nova York sense prestar atenció al fet que la ciutat no és un decorat, sinó un lloc on viure. La sèrie de documentals sota el mateix títol, dirigida per Martin Scorsese, es va rodar abans de la pandèmia, però ja apuntava els problemes del turisme de masses i sobretot la gentrificació. El que sap greu a la protagonista és precisament la pèrdua de la identitat de l’illa de Manhattan: “Nova York Mai no va ser una ciutat particularment bonica. No era París, ni Florència. Però com a mínim era una ciutat original”, afirma Lebowitz. No es tracta només dels preus, perquè com bé diu ella Nova York ja era cara abans. És més aviat la pèrdua de caràcter, de consciència pròpia, com el fet que els edificis novaiorquesos abans fossin copiats a Dubai i ara sigui Nova York (en els nous gratacels del carrer 57) qui copiï l’estil de Dubai. No és una sèrie amarada de nostàlgia, sinó de sentit pràctic, de supervivència local. Com ho hem de fer per viure en aquesta ciutat, com podem evitar que s’oblidi que, a banda de la seva bellesa, la gent hi ha de viure. De moment tenim que totes les respostes, en totes les qüestions i anècdotes que exposa la protagonista, passen sempre per la necessitat que la ciutat sigui ella mateixa.