Sembla que el món ha interioritzat amb massa normalitat la idea que els conflictes que semblen anàlegs s'haurien de tractar, tanmateix, amb diferents vares de mesurar, és a dir, justícia a la carta.

Des de l’encaixada de mans entre Arafat i Rabin a la Casa Blanca el setembre de 1993, mai abans un esdeveniment relacionat amb la causa palestina havia causat tanta ampul·lositat mundial mentre és totalment ignorat pels palestins, els principals afectats. Em refereixo a l’escena de la Casa Blanca per signar els acords de normalització de les relacions diplomàtiques entre els Emirats Àrabs i Bahrain, per una banda, i l’Estat d’Israel, per l’altra. Els seus actors són uns pèssims actors, que han fracassat en política interior i exterior i són perseguits per tribunals nacionals i internacionals per causes de corrupció i crims de guerra. Els quatre dirigents d’aquests països són conscients que l’acord no suposa avançar ni un mil·límetre en la resolució de la qüestió palestina, però tots –sobretot Trump i Netanyahu– necessitaven una gesta, per molt fútil que fos, i fer-la servir per als seus interessos electorals i judicials.