<![CDATA[Ara.cat - Ester Villalonga Olives]]> 10 <![CDATA[El covid-19, càrrega i oportunitat]]> Amitjan gener d’aquest any vaig començar a mirar-me el mapa de casos d’aquell nou coronavirus que els meus companys de la Universitat Johns Hopkins havien creat i actualitzaven diàriament. El vaig començar a mirar abans d’esmorzar, cada dia, de manera obsessiva. Aquells mateixos dies vaig agafar un avió per creuar els Estats Units per una reunió acadèmica a Silicon Valley. Després de visualitzar les dades que oferia la Johns Hopkins, ho vaig fer amb neguit. Al mapa havia observat que el virus s’estenia primer per Àsia i que era qüestió de temps que arribés a altres indrets. Al febrer, de camí a la feina, escoltava NPR, una emissora de ràdio pública dels Estats Units, on cada dia entrevistaven ciutadans xinesos que ja feia temps que estaven confinats. Ho escoltava amb molt d’interès i també amb preocupació.

]]> <![CDATA[El paper de la confiança per combatre la pandèmia amb èxit]]>

Fa uns anys, en una visita acadèmica al Japó, vaig descobrir un fenomen social que vaig trobar fascinant. En algunes zones rurals on molta gent gran viu sola, els veïns més joves eren molt conscients de la vulnerabilitat de la gent gran. Per això van demanar a la gent gran que posés senyals a les finestres cada matí perquè els seus veïns sabessin que estaven bé i que no necessitaven ajuda. Cada matí, els joves feien una ronda pel poble perquè la gent pogués actuar si la gent gran necessitava ajuda. Aquesta forma de solidaritat, anomenada capital social, pot salvar vides.

]]>