<![CDATA[Ara.cat - Claudi Mans]]> 10 <![CDATA[L’educació ambiental i els valors]]> Al Museu de Ciències Naturals de Barcelona es va fer una taula rodona amb un plantejament interessant. Donaven a quatre ponents un eslògan a cadascú i els demanaven que opinessin. Els experts i els eslògans eren: Manuel Delgado i “Els petits canvis són poderosos”; Natza Farré i “La revolució serà verda o no serà”; Jordi Graupera i “Pensa globalment, actua localment”, i Cristina Castells i “El futur és elèctric”. Moderava la taula Teresa Franquesa.

]]> <![CDATA[Preconceptes i models: el cas de Putin]]> Mai no coneixem la realitat, sinó el model que ens en fem a partir dels preconceptes que tenim, la informació que ens arriba o els experiments que fem. I els models poden canviar amb el temps, però els costa.

]]> <![CDATA[Desconcert amb base científica]]> Recentment, el Comitè Científic Assessor de la COVID-19 del departament de Salut, format per trenta-dos experts i cap polític, va emetre el text “Consideracions sobre el certificat COVID en el context de la variant Òmicron a Catalunya”. Hi ha arguments a favor i en contra de retirar el certificat covid basant-se en les evidències disponibles i les extrapolacions per a diversos països, però acaba sense cap proposta, perquè no hi havia prou consens intern.

]]> <![CDATA[Un grec, un groc i un negre]]> El poeta badaloní Joan Argenté va dedicar un poema als Reis d’Orient: un grec -el blanc-, un groc -el ros- i un negre. Però l’Evangeli de Mateu, l’únic que cita aquestes figures, no diu quants eren ni d’on venien. El fet que mostressin els seus respectes a Jesús amb el lliurament d’or, encens i mirra ha fet pensar que eren tres. Al segle IV és quan es va fixar el nombre dels tres reis i també els seus noms. Al segle XVI, la iconografia va introduir un rei negre. Les denominacions de blanc, ros i negre no són, però, de categories equivalents, perquè barregen les característiques de pell i cabells. Hi ha dos reis de pell blanca i un de pell negra. El rei blanc, el més vell, té una abundosa pilositat blanca, despigmentada per l’edat, però de jove potser era ros, o de cabells negres. El rei ros, en canvi, no és mai ros, sinó castany. El rei negre sol ser de cabells negres, però hi ha gent de pell negra amb cabells rossos. I si fos més vell també podria ser negre de cabells blancs.

]]> <![CDATA[Els petits canvis són poderosos?]]>

“Els petits canvis són poderosos”, ens deia el Capità Enciam als anys noranta a TV3, per animar-nos a reciclar. Encomiable, però anem al present. A l’illa alemanya de Pellworm, uns joves pagesos i ramaders tenen por que l’illa quedi coberta per l’aigua, i han aconseguit que el tribunal constitucional alemany obligui l’executiu a endurir les lleis per lluitar contra l’emergència climàtica amb un peculiar argument de justícia intergeneracional: si no es fa prou per evitar-ho, els joves d’ara, quan siguin grans, hauran de ser més dràstics i això no seria equilibrat ni just. Per tant, cal endurir molt més la llei avui.

]]> <![CDATA[Les onades del covid-19 no són ones]]>

La futura sisena onada del covid-19 sembla un fenomen que, inexorablement, ha de passar, de la mateixa manera que les onades del mar o les ones gravitacionals. Però parlar d’aquestes onades és una analogia per descriure un fenomen epidemiològic amb llenguatge físic. Una ona i una onada no són el mateix: una ona és una pertorbació que es transmet per un medi o pel buit, com les ones sonores o electromagnètiques, i que transporta energia d’un punt a un altre, però no matèria. En canvi, quan una onada del mar arriba a la platja, l’aigua es mou endavant i endarrere.

]]> <![CDATA[¿El covid-19 va sortir d’un laboratori?]]> Tres científics xinesos de l’Institut de Virologia de Wuhan van estar malalts just unes setmanes abans de la pandèmia. Les sospites es desperten immediatament: ¿tenien el covid-19 i el van propagar per accident?

]]> <![CDATA[La diabòlica segona dosi d’AstraZeneca]]>

Als menors de 60 anys que s’han vacunat amb AstraZeneca els ofereixen ara una segona dosi de Pfizer, però si, per la raó que sigui, volen seguir amb AstraZeneca, han de signar una renúncia que comença de manera apocalíptica i rebuscada: “Rebutjo rebre una segona dosi d’una vacuna diferent de la rebuda en la primera dosi (que va ser Vaxzevria, d’AstraZeneca)...”

]]> <![CDATA[No al meu pati del darrere (NIMBY)]]>

NIMBY és l’acrònim de “not in my back yard” (no al meu pati del darrere). És com es coneix la protesta d’un territori quan una administració o empresa planifica una actuació per fer-hi un equipament amb algun element rebutjable, com una presó, una indústria química, un parc eòlic o una sala de venopunció. La protesta pren tres formes bàsiques: el rebuig total (transvasament de l’Ebre); el rebuig a la primera versió del projecte, que s’accepta, però, amb modificacions (Port Aventura); i el rebuig a la localització, però no a l’activitat.

]]> <![CDATA[La llei dels aplaudiments ideals]]> Aplaudir és la manera que té el públic europeu d’expressar-se per indicar que li ha plagut una interpretació musical, poètica o teatral. Altres públics, com el dels Estats Units, crida o xiula. Sempre m’ha cridat l’atenció la diferència entre les freqüències d’aplaudiments segons el gènere musical. Al jazz fan un curt aplaudiment després de cada solista, és a dir, cada parell de minuts. En un concert d’òpera o de teatre musical, aplaudim en acabar cada número: cada cinc o deu minuts. En un concert coral o de banda de música, en acabar cada peça, duri el que duri. En un concert de música clàssica, en canvi, no s’aplaudeix fins que no s’acaba l’obra, ni que te’n moris de ganes. I hi ha obres que duren molt: la Simfonia núm. 1 de Mahler dura 55 minuts. La música interpretada a les esglésies en ocasió d’un ofici religiós no s’aplaudeix, potser perquè la música és un simple complement. Hi ha, doncs, un espectre de comportaments: des d’aplaudir a cada moment a no aplaudir mai.

]]> <![CDATA[L’oli d’oliva i la classificació Nutriscore]]> ¿Com es pot fer que l’oli d’oliva surti millor a la classificació Nutriscore? Això no té solució, perquè és un problema mal plantejat. El Nutriscore és un sistema de punts que atorga als aliments una lletra (de la A a la F) i un color (de verd fosc a vermell).

]]> <![CDATA[El poble vol que pactem]]> Quan es conegui el resultat de les properes eleccions, probablement hi haurà comentaristes que afirmaran que “el poble vol que pactin els partits A i B” i altres vaguetats similars. Però no hi ha un “poble” en conjunt, sinó una suma de vots individuals. Aquest “poble” és un concepte global, com ho és el concepte “temperatura de la Terra”. No hi ha una temperatura de la Terra. Hi ha la temperatura de cadascun dels punts de la Terra i després hi ha una manera de calcular-ne una mitjana. Aquest valor és el que permet parlar als climatòlegs de l’“augment de la temperatura mitjana del planeta”. Però mesurar temperatures no és com mesurar vots.

]]> <![CDATA[El gran recapte sostenible]]> Abans el procés de recapte era diferent. L’arrossaire del delta de l’Ebre envasava l’arròs en paquets de quilo, després els agrupava en caixes de deu quilos i, finalment, en palets de dotze o vint caixes. Tot ben ordenat, entrava en un camió. Als magatzems centrals de la cadena de supermercats es desfeien els palets i se’n feien d’altres que anaven als punts de venda dels barris. Allà els desmuntaven i omplien els prestatges de paquets. Ordre.

]]> <![CDATA[Isaac Asimov o escriure un llibre al mes]]> Amb la pandèmia hem oblidat que fa cent anys va néixer Isaac Asimov (1920, Petróvitxi, antiga URSS - 1992, Nova York). Professor de bioquímica i escriptor, ha estat un dels autors més prolífics, amb més de 500 llibres de ciència-ficció i de divulgació científica. Els més coneguts són la trilogia de la Fundació i les històries sobre robots amb les tres lleis de la robòtica, ja paradigmàtiques. A més, va inventar termes com robòtica, cervell positrònic i psicohistòria, que després s’han popularitzat.

]]>