Per a mi, el més complicat d'un article és decidir de què parlarà. Només n'escric un, aquest, setmanal, però sempre em costa triar-ne el tema. Normalment, un cop el tinc i m'estructuro una mica al cap i al paper el que vull dir, em poso a escriure i va sortint bastant sol. Avui, no m'està passant això: tinc claríssim de què vull parlar, però no sé com fer-ho. De fet, aquest és el cinquè inici que escric, i, millor o pitjor, serà el definitiu, perquè he d'enviar l'article aviat a la redacció. De moment, al meu ordinador, té un títol molt senzill, però que en deixa molt clar el contingut: "Últim article". Després d'uns quants anys escrivint a l'Ara Llegim, ho he de deixar, perquè a partir de gener m'incorporo a l'equip de l'Institut Ramon Llull. És una feina que m'il·lusiona, que agraeixo molt, que em fa un respecte que no me l'acabo, i que em sembla un privilegi. Tot i així, ha implicat una renúncia, i és que, mentre hi treballi, no podré fer de periodista.

No és fàcil, arribar a Guadalajara. Bé, de fet, no és complicat, però demana paciència. Set hores d'espera a l'aeroport de Ciutat de Mèxic, un lloc sorprenentment inhòspit, perquè una companyia aèria ha decidit, unilateralment, anul·lar el vol que tocava. No ens passarà només a l'equip que arribem de Barcelona uns dies abans que arrenqui la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, on la ciutat és convidada d'honor. Malauradament, molts autors s'hi trobaran, i ho patiran. Menció especial a la paciència que va tenir David Moragas, que després d'un periple accidentat, li va saber trobar totes les gràcies a la seva participació en la fira. Va sortir feliç del seu "Ecos de la FIL", una activitat en la qual participen alguns dels escriptors del programa de Barcelona, que consisteix en visitar classes de batxillerat. A Xavier Bosch se li va dibuixar un somriure quan li vaig preguntar com li havia anat a ell, i Miqui Otero explicava que molts alumnes l'havien rebut en pijama, perquè en una entrevista havia explicat que escriure és estar el 90% del temps en pijama.

"No en tinc ni idea. Que morís Franco me la portava floja, laxa y pendulante. Havia de morir d'una manera o altra". Vet aquí la resposta de Raimon, dimecres, a la pregunta d'Helena Garcia Melero al Tot es mou, sobre què feia quan va morir Franco. No va ser l'únic moment que va fer riure els espectadors, i això que parlava de la censura en temps de dictadura. Però, en realitat, suposo que ja és això: de tan absurd com era, en surt humor. L'escriptora i guionista Anna Manso, que era al plató, li va preguntar què diria als joves que minimitzen el que van representar la dictadura i el franquisme, i Raimon va respondre que, als pares, poc cas els faran –tampoc nosaltres els fèiem cas, va dir, quan érem joves–. Per això, proposava que s'expliqués bé a les escoles, "allà on aprenen". Jo hi era, a la tele, per parlar de l'últim llibre de Mercè Ibarz, Una noia a la ciutat (Anagrama), una crònica de la seva arribada a Barcelona (ella és de Saidí), amb disset anys. Les paraules de Raimon em van portar a un fragment del llibre on em sembla que Ibarz diu una cosa important: "Amb freqüència em demano com és que la paraula dictadura s'ha sentit i s'ha escrit tan poc al llarg d'aquests anys des de llavors. Diem i escrivim postguerra, franquisme, el règim, però dictadura no gaire. El buit d'aquesta no-paraula s'ha introduït durant dècades en el periodisme i en la literatura mateixa. Com si fos una paraula generacional que no pertoqués als nascuts a partir dels anys setanta. Doncs sí que anem bé. Què deu significar, això. No val la pena ni pensar-hi?" Segur que sí, que val la pena pensar-hi. Un cop més, la importància de dir les coses pel seu nom, d'utilitzar paraules que tenen continguts "plens" i amb un sentit clar.

«Buenos días, es la hora de la cultura. Es la hora de 'Culturas 2'». Només queden quinze dies més, fins al 27 de novembre, per escoltar en directe aquestes paraules que tantes vegades ha pronunciat la Tània Sarrias per obrir Culturas 2, un programa que s'emet, encara, de dilluns a dijous a La 2. Avui hem sabut que se'l carreguen. És una molt mala notícia. L'he comentat de seguida amb una amiga que sap molt bé què és, això de treballar en culturals a la tele, i una frase seva m'ha donat el títol de l'article: "La cultura, nena".

"Fa vergonya, a vegades, dir el nom del contrari de la maldat, perquè és una paraula molt... potser massa usada, una mica desgastada". La paraula que l'escriptor Joan-Lluís Lluís tenia certa recança a pronunciar era, és clar, bondat. Me'n parlava en una entrevista que li vaig fer a propòsit de la seva última novel·la, Una cançó de pluja (Club Editor). És un llibre commovedor, que explica la història de l'Ella-Calla, una orangutana que és segrestada del bosc on viu, a Borneo, i que pateix una sèrie de "calamitats", per dir-ho suau, infligides per l'espècie humana. La llum d'aquesta història la posa una dona gran que l'escriptor explica que li va permetre respirar durant l'escriptura; Una cançó de pluja és un llibre breu, però és el que li ha costat més d'escriure, segurament perquè parteix d'un fet real: tot el que li passa a l'orangutana, Lluís ho va llegir en una notícia. No farem espòilers, no se'n pot explicar més, del llibre, però sí que és important el moment en què apareix aquest personatge, aquesta vella que dona aire també als lectors, perquè representa la bondat. Lluís la considera molt necessària, em deia sobre la bondat: "És una arma molt potent, perquè realment pot canviar moltíssimes coses. Quan fem un acte de bondat cap a algú, arreglem una mica el món, de manera humil, però, a més, ens fem bé a nosaltres mateixos." I, tot i així, la recança que citava a l'inici: "Ho he vist amb aquesta novel·la, dir bondat se'm fa una mica estrany".

Quan era petita, la il·lustradora italiana Beatrice Alemagna competia amb la seva germana per veure qui feia el dibuix més bonic. Aquesta forma de concurs fraternal era iniciativa del seu pare, que anys més tard va reconèixer que potser no havia estat la seva millor idea. Tot i que, efectivament, pugui semblar un plantejament qüestionable, també és veritat que va ser una mena de llavor de la carrera de la seva filla Beatrice. Quan aquesta tenia vuit anys, la família va anar a París. El pare va triar la Torre Eiffel: qui en fes el millor dibuix, s'enduria una nina Corolle, que m'imagino com una mena de Nancy de la meva època. Alemagna volia guanyar, i va mirar-se la torre amb gran atenció. Al vespre, però, el seu pare va dictaminar que la nina era per a la seva germana, i ella va plorar amb desesperació. En aquell moment, però, es va prometre que un dia dibuixaria una Torre Eiffel preciosa i la publicaria en un llibre. No només va complir-ho, sinó que avui és una de les il·lustradores més reconegudes i admirades de tot el món, que en català podeu trobar publicada, sobretot, per Combel i A Buen Paso.

"Estic una mica impressionat, espero no quedar-me paralitzat per la mitomania, amb aquests quatre herois de la meva vida". Així començava, dimecres, la sessió inaugural del festival Kosmopolis, que reunia quatre convidats que, com va dir la directora del CCCB, Judit Carrera, "han marcat la història universal del còmic". Normal que el presentador de l'acte, Jordi Costa, es confessés nerviós abans de començar la xerrada amb els artistes Art Spiegelman, Charles Burns i Chris Ware i amb Françoise Mouly, directora d'art de The New Yorker des de fa trenta anys. (Sí, la revista que fa aquelles cobertes il·lustrades tan al·lucinants.) Jordi Costa no era l'únic impressionat de la sala: les entrades van volar de seguida que es van posar a la venda, hi havia molta expectació i es notava una certa emoció a l'ambient. La veritat és que vaig tenir la sensació de ser una privilegiada, de viure un moment especial. Costava de creure que aquells quatre talents estiguessin asseguts, junts, davant nostre, i van ser rebuts (i acomiadats) amb grans aplaudiments. Chris Ware en tindrà un record per sempre, perquè va treure la càmera i es va posar a fer un vídeo del públic. No sé si devia ser una trobada excepcional, per a ells, en el sentit que semblava que es tractessin regularment; estaven contents i relaxats. Transmetien una admiració molt gran dels uns pels altres, i aquesta potser va ser una de les coses més maques del vespre: veure com es parlaven i comprovar el respecte que es tenen. Cap al final de la xerrada, quan comentaven que crear pot ser dur, un Chris Ware emocionat li deia a Spiegelman que li dolia sentir que per a l'autor de Maus podia ser un patiment. "M'has inspirat tota la vida", li va dir Ware, i li va sortir tan de dins, gairebé com si fos la primera vegada, que he de confessar que em vaig emocionar.

El dia del funeral de la seva mare, l'escriptora Arundhati Roy estava desfeta. Res sorprenent, fins que explica que també estava desconcertada i una mica avergonyida per trobar-se en aquest estat. El seu germà, l'LKC, li va dir: "No entenc la teva reacció. Ets la persona a qui pitjor tractava." Roy escriu: "Potser tenia raó, però a mi em fa l'efecte que qui ostentava aquest mèrit era ell". Tot això ho explica al primer capítol d'El meu refugi i la meva tempesta (Ara Llibres, amb traducció d'Imma Falcó), una mena de llibre de memòries que ella recomana llegir com si fos una novel·la, i és que hi ha una barreja constant de ficció i realitat, tamisada pels records.

Fa un parell de setmanes, l'anunci de l'actuació de Bad Bunny a la mitja part de la Super Bowl del 2026, un esdeveniment milionari a molts nivells, també pels espectadors que la segueixen, despertava l'entusiasme de molta gent i també algunes crítiques: el músic va excloure els Estats Units de la seva gira mundial perquè no volia que abans i després dels concerts s'organitzessin batudes del Servei d'Immigració i Control de Duanes dels Estats Units, gentilesa de la política de Trump. Els que no estan d'acord amb la seva actuació, al mes de febrer, es pregunten si ara ja li són igual, les batudes. Bad Bunny, contundent i alhora simpatiquíssim, els responia des del Saturday night live, un programa de referència de la NBC, conegut pel seu humor irreverent i desacomplexat, per on passen infinitat d'estrelles que hi fan d'amfitrions. En castellà, en el seu monòleg d'obertura, deia que estava content d'actuar a la Super Bowl i reivindicava tots aquells llatins que han treballat, abans que ell, per obrir portes, assegurant que no és un èxit seu, sinó col·lectiu, que demostra que mai ningú podrà esborrar l'empremta dels llatins i les seves aportacions als Estats Units. En anglès afegia: "Si no heu entès el que acabo de dir, teniu quatre mesos per aprendre-ho".

"Tu que ets tan feminista, com pot ser que t'agradin tant les germanes Brontë o Jane Austen?" L'editora Blanca Pujals ha respost aquesta pregunta desenes de vegades: "Precisament perquè soc feminista, m'agraden. El que ara ens sembla normal, ho és en bona part gràcies a les reivindicacions que van fer elles al segle XIX". Una manera d'ampliar aquesta resposta és escoltar el pòdcast Punkis decimonòniques que l'editora va crear amb la llibretera Carlota Freixenet aviat farà cinc anys. Pujals estava farta de no trobar contingut en català que parlés d'aquestes autores i va pensar que, en lloc de queixar-se, hi posaria remei. Ho va explicar en un col·loqui organitzat per l'escriptor i periodista Pep Antoni Roig a La Setmana del Llibre en Català. El va titular Els pòdcasts i els dies: la literatura catalana a Spotify.

Si teniu ocasió de passar pel Disseny Hub Barcelona aquest cap de setmana, encara podreu visitar l'exposició Miguel Milà. Dissenyador (pre)industrial, fantàstica. A més de mostrar-hi obres icòniques del creador (ho voldreu tot), fa un recorregut per la seva vida i la seva trajectòria, posant en valor una manera de treballar molt artesanal i respectuosa, tant amb els materials com amb els oficis. Hi ha una mena de "filosofia Milà", del perquè i el com dels objectes que dissenyava, que queda molt ben explicada també a través d'un vídeo on apareix ell mateix conversant amb diverses persones. El meu moment preferit és quan parla dels bancs (en va dissenyar molts). "Crec molt en el banc com a element de comunicació –deia Milà–. Quan seus en un banc, ja t'obligues a dir bon dia". És veritat que la conversa potser quedarà en el bon dia i prou, ell també ho afegia, però em va encantar aquesta manera de concebre un banc. Vaig sortir del DHUB amb un llibre de Milà sota el braç i pensant, justament, en la Setmana del Llibre en Català.

L'última vegada que l'escriptor Sergi Pàmies va posar títol a un llibre seu, el títol va picar directament a la seva porta: "Hola, soc A les dues seran les tres". Així m'ho explicava en una entrevista en què parlàvem sobre com es tria el títol d'un llibre. El resum, per a ell, és que no és tant una tria com un atzar. En plena escriptura, encara no especialment conscient que els seus contes tenien en comú el pas del temps, es va asseure davant la tele, i llavors va arribar la notícia: "Recordin: aquesta matinada, a les dues seran les tres". Era el títol, ho va saber de seguida. A ell, em deia, no se li hauria acudit mai, va necessitar aquest estímul exterior, però ho va tenir claríssim: el llibre es diria A les dues seran les tres (Quaderns Crema). "A vegades, els pedants del romanticisme, parlant del seu gran amor, deien: "La reconeixeré quan la trobi". Amb els títols passa igual, sense la transcendència romàntica. Si t'apareix un títol, el reconeixes: és aquest".

Benvolguts lectors d'aquesta columna, espero que hàgiu passat un bon estiu. Com a la majoria de vosaltres, suposo, a mi se m'ha fet curt. També he llegit menys del que em pensava, però sí que he devorat un dels llibres que vaig mencionar al meu últim article abans de vacances: James, de Percival Everett (Angle, traduït per Jordi Martín Lloret). Em va molt bé recuperar-lo ara, que uns quants amics m'han preguntat si dedicaria aquest primer article a la polèmica de la influencer María Pombo per les seves declaracions al voltant de la lectura.

No hi ha estiu que no enyori Henning Mankell. L'escriptor suec va morir fa gairebé deu anys, però ja en feia uns quants que no escrivia llibres nous sobre l'inspector Kurt Wallander, el seu personatge més famós. En realitat, és a ell, a qui enyoro cada estiu.

Diuen que és un dels museus més bonics del món i, tot i això, encara és relativament desconegut. Es diu Louisiana, però que el nom no us enviï als Estats Units: el tenim molt més a prop, a uns quaranta quilòmetres al nord de Copenhaguen. L'origen és una casa privada, senyorial, d'un home que la va anomenar així perquè les seves tres dones s'havien dit Louise. Després de passar a mans d'un col·leccionista privat d'art, aquest va voler convertir-la en museu i el 1958 es va inaugurar el Museu Louisiana d'Art Modern.

"Ser editor potser no és la millor feina del món, però sí que és la millor feina del món per a mi". Ho deia en aquest mateix diari l'Aniol Rafel, el fundador i creador de Periscopi, l'any 2016. Llavors només feia quatre anys que publicava amb el seu propi segell, però ja havia aconseguit una connexió amb els lectors que no ha parat de créixer. Una de les proves d'això és el rebombori que ha causat l'adquisició de Periscopi per part del Grup 62 i, per tant, de Planeta: és una notícia que podria haver estat només "de sector", però que he vist comentada per molta gent que no hi té cap vinculació, més enllà de ser lectors fidels de l'editorial (que, ara que hi penso, Déu n'hi do la vinculació).

Si busqueu a internet on va néixer el poeta i crític d'art Vicenç Altaió, trobareu que va ser a Santa Perpètua de Mogoda. En canvi, si teniu ocasió de preguntar-l'hi directament a ell, us respondrà que és fill "de la Sainte du Mouvement Perpétuel", una traducció lliure que trobo que respon molt a la seva manera de ser.

"The best, the best, the best". Això és el que deia, emocionada, una fan de l'escriptor i artista Chris Ware, mentre aquest li signava un dels seus llibres al festival Còmic Barcelona. La seva emoció va quedar recollida en un reportatge del programa Marcians de TV3 (recupereu-lo!) sobre la visita a Barcelona, fa algunes setmanes, del dibuixant de còmics nord-americà, amb motiu de la inauguració de l'exposició retrospectiva sobre ell que es pot veure al CCCB, Dibuixar és pensar. Aquest article és, sobretot, per transmetre-us aquest missatge: no us la perdeu. Bé, de fet, són dos missatges: deixeu-me afegir que Chris Ware és un geni.

Un dia, l'italià Bruno Munari, dissenyador, artista, pedagog i autor d'àlbums infantils (i, en general, un senyor bastant genial), va explicar als seus alumnes de la Universitat de Harvard que, quan un bon impressor rep un llibre nou, se'l mira amb moltíssima atenció, fixant-se en cada detall, des de cada angle possible, i també el toca, per percebre'n totes les textures. En canvi, va continuar Munari, quan els lectors agafen (agafem) un llibre, en general només els preocupen el títol, l'autor, la sinopsi i el preu, abans de posar-se a llegir. La lliçó d'aquell dia es titulava Cadascú veu el que sap, i és precisament el títol, en castellà, del primer llibre de dues grans expertes en àlbum infantil, Piu Martínez i Anna Juan. A Cada uno ve lo que sabe (Gustavo Gili), les autores expliquen aquella lliçó i recullen el missatge del seu admirat Munari: l'italià evidenciava que fa falta educar la mirada, adquirir alguns coneixements, per poder fer lectures que no es quedin en el pla més superficial.

"Truman Capote deia que, quan va començar a apropar-se a la història real que seria el centre d'A sang freda, de sobte va tenir un dubte, la sensació que potser n'havia de fugir: li va acabar prenent cinc anys de la vida, cinc anys de malsons. A mi, me'n va prendre set". Qui explica això és l'escriptor francès Emmanuel Carrère, a propòsit del llibre L'adversari (Anagrama, amb traducció de Marta Marfany). Pels volts de Sant Jordi, vaig descobrir que Filmin havia dedicat un apartat al Dia del Llibre. Sota el nom Filmin books, encara hi trobareu novetats documentals vinculades a la literatura. N'hi ha sobre Gabriel Ferrater, Stephen King i Georges Perec, i tot i que vaig estar temptada de començar per ell, la meva passió incondicional per Emmanuel Carrère i per L'adversari, segurament la seva obra més emblemàtica, em va fer decantar per Carrère, el escritor y el asesino (Camille Juza, 2024).