És una notícia excel·lent que s'hagi reeditat la Literatura catalana contemporània de Joan Fuster. El 1972, quan va aparèixer, no existia cap compendi semblant. És curiós que la primera persona que va parlar de la nostra literatura des de Maragall fins a Pedrolo no fos un catedràtic universitari, sinó un lector autodidacte que s’havia llicenciat en dret. L’origen va ser un encàrrec que li havia fet l’editorial Vergara i que finalment no va anar a la impremta. Llavors Fuster es va traduir a si mateix del castellà al català, i el llibre el va publicar Curial, l’editorial de Max Cahner, en quatre-centes pàgines molt atapeïdes que es van anar reeditant fins al 1988.

Una vegada ha publicat el llibre, l’autor espera ser entrevistat als programes de Xavier Graset i de David Guzmán, a "La Contra" de La Vanguardia i al Twitch de l’Ibai, que el llibre passi de boca a orella amb la velocitat d’una teoria conspiratòria, que esdevingui el hype de la temporada a les cues del supermercat, i que acabi rebent trucades d’Oprah Winfrey i d’Ellen DeGeneres. Lamentem constatar que aquestes aspiracions no solen acomplir-se.

Estaria molt content si la setmana vinent es respectessin els drets que consten a la Declaració dels Drets Humans del 1948: dret a la vida, llibertat d’expressió, vacances pagades, etc. Si bé en moltes àrees del món aquests drets estan lluny de garantir-se –i a casa nostra mateix mostren llacunes preocupants–, avui dia fa l’efecte que qualsevol ciutadà pot encunyar-ne de nous només de verbalitzar-los, sense que calgui superar cap debat ni cap consens. Entre aquests nous drets als quals s’apel·la últimament, em crida l’atenció el que proclama que qualsevol ciutadà té dret a sentir-se representat en les sèries televisives. Certament, les sèries ens acompanyen durant dies o setmanes, i els protagonistes acaben gairebé formant part de la nostra família, de manera que poden acabar funcionant com a legitimadors d’actituds i comportaments.

Segons Walter Benjamin, “la flaire és el refugi inaccessible de la memòria involuntària”. Al cap dels anys, tornar a sentir una olor estimula els records que hem arxivat. Convocar un perfum o una ferum en un text literari pot servir per despertar la memòria del lector, com fan uns quants autors de la literatura catalana actual.

Per a alguns ciutadans, tenir memòria històrica significa recordar el desembarcament de Normandia. En el meu cas, significa recordar com era el món abans dels ordinadors. Enteneu-me: d’ordinadors ja n’hi havia, el que passa és que no en teníem a casa ni formaven part de la vida quotidiana.

1. La literatura occidental s'inaugura amb dues esperes: la dels guerrers grecs, que esperen que Troia es rendeixi, i la de Penèlope i Telèmac, que esperen que Ulisses torni.

Sant Jordi és el dia en què triomfa l’estadística, en què el rànquing de més venuts substitueix qualsevol altre criteri, en què els judicis de valor queden reduïts a l’aritmètica. No és estrany, doncs, que els beneficiats siguin sobretot els autors que apareixen de manera regular en els mitjans de comunicació, els que coneixem a través de la pantalla, els que dominen el llenguatge no verbal, el gest elegant i la rèplica veloç –els que ja semblen de la família.

Imaginem un autor a qui acaben de publicar un llibre: el Llibre. Hi ha dedicat anys d’escriptura, l’ha repassat sense treva, l’ha fet llegir als lectors de confiança, potser ha guanyat un premi, ha negociat l’últim capítol amb l’editor, ha discutit amb el portadista. Finalment, tots aquests esforços s’han concretat en un objecte. El Llibre és una realitat, la cosa més rellevant del món, l’única que importa de debò. Cada informatiu que no parla del Llibre és un informatiu perdut. Cada aparador sense el Llibre és un aparador sense cap ni peus. ¿Com s’entén que no estigui tothom parlant del Llibre? Caldrà actuar. S’imposa fer una presentació en alguna llibreria.

El problema de les pel·lícules protagonitzades per escriptors és que l’acte d’escriure no resulta gens atractiu des del punt de vista cinematogràfic. Una pel·lícula sobre un músic o un actor pot incloure escenes del protagonista en plena voràgine creativa, però difícilment aguantarem gaire estona un escriptor assegut davant un paper o una pantalla, ni que estigui donant a llum una obra mestra. La màquina d’escriure resulta més cinematogràfica perquè permet jocs de volum i ritme (entre el tambor i el piano), si bé és inevitable que al cap d’uns minuts l’espectador es remogui en el seient.

En el llibre que va dedicar a les maneres d’ordenar les biblioteques, Roberto Calasso confessa que no li agrada que la gent vegi la seva. És una sensació comprensible. Els llibres que tenim, i la manera com estan disposats, fan possible una entrada directa en la nostra intimitat. Per la mateixa raó, sentim un cert plaer quan ens fiquem a la biblioteca privada d’algú i provem d’entendre com té ordenats els llibres, que es deu assemblar molt a la manera com té ordenat el món. He vist els llibres que tenien Josep Pla i Salvador Dalí, però m’he perdut el més important: la manera com els tenien a casa seva.

A l’institut em van fer confondre la literatura amb la història de la literatura. L’assignatura no consistia a llegir obres, sinó a estudiar moviments i períodes on els llibres encaixaven amb la precisió de les peces d’Ikea. L’important no era el text, sinó el context. 

Aquest any es compleixen trenta anys de la publicació d’El barco fantasma (Llibres de l’Índex, 1992), que llegit amb perspectiva resulta molt útil per entendre el fenomen que va cristal·litzar el 1986 amb la publicació del llibre Verinosa llengua, de Xavier Pericay i Ferran Toutain. De seguida la polèmica va adoptar la terminologia equidistant que va encunyar el periodista Joan Barril: el català light, equivalent al “català que ara es parla” i presumptament defensat a Verinosa llengua, es contraposava al català heavy, propugnat per la Secció Filològica de l'IEC. Quan el 2005 Pericay i Toutain van firmar el manifest del qual sorgiria Ciutadans, va semblar que tot plegat era una maniobra espanyolista des del principi. El barco fantasma, publicat entremig, mostra que el fenomen era més complex.

Gabriel Ferrater (1922-1972) no va anar a l’escola fins als deu anys. Abans es va dedicar, entre altres coses, a llegir de manera frenètica, ja que va tenir la sort de disposar d’una biblioteca familiar ben assortida. Va cursar part de l’educació secundària a França, on també va aprendre l’anglès i l’alemany. La combinació d’intel·ligència, esperit autodidacte i capacitat de treball el va convertir en un intel·lectual de gran personalitat, amb un criteri propi i el caràcter necessari per plasmar-lo en tot moment.

Als anys setanta a Figueres hi havia dues biblioteques: la pública i la de La Caixa. La pública disposava d’un edifici propi al centre i hi treballaven unes quantes bibliotecàries que es repartien els rols, ja que hi havia la bonhomiosa, l’eficient i la que renyava els xerraires. La biblioteca de La Caixa, més discreta, estava situada als baixos d’un carrer secundari. Hi treballava una sola bibliotecària, que concentrava tots els rols, segons el moment i les circumstàncies. És així com vaig entendre la diferència entre personatges plans i personatges rodons, que anys a venir trobaria definits per E.M. Forster a Aspectes de la novel·la. També vaig entendre els avantatges de la dualitat, ja que cada biblioteca tenia els seus llibres, els seus devots, el seu horari i la seva olor.

Una part de l’obra literària es pot analitzar, es pot estudiar de manera més o menys tècnica a partir de recursos com el punt de vista, la velocitat o el desplegament del final: és la part que estudia la narratologia i que es divulga a les escoles d’escriptura. En canvi, una altra part és misteriosa, inefable, incomprensible i es resisteix a l’anàlisi. És absurd negar que aquesta segona part existeix, però és igualment absurd abordar-la de manera acadèmica. No és casual que per referir-nos-hi utilitzem vocabulari propi de les religions, ja que les religions intenten explicar el que escapa a la comprensió.

Arriben les vacances de Nadal. Per raons familiars passes uns dies en una estació d’esquí, però no t’agrada esquiar. O bé neva sense aturador i no pots sortir de casa. O no tens diners per anar de vacances. Tant és, perquè la literatura ve a auxiliar-te. No cal una gran inversió, només una llar de foc (una estufa farà el fet) i un got de whisky (o una tassa de rooibos). És el moment de recuperar algun d’aquells llibres que val la pena llegir però que requereix un temps que fins ara t’ha mancat. No ens referim a un supervendes, a un bestseller de temporada, a un llibre de platja dels que entren com un sorbet. No: ara toca un llibre d’hivern, exigent, un que puguem llegar als nets. Hem seleccionat catorze novel·les –la nostra travessa– publicades entre el 2000 i el 2016 en onze editorials diferents, que ens fan sentir orgullosos de la literatura que tenim.

Si existeix un paradís destinat als escriptors, es deu assemblar molt a un club de lectura. Estem parlant d’un grup de persones que han llegit el teu llibre de manera voluntària i que estan disposades a parlar-ne sense presses ni prejudicis en un lloc espaiós i ben il·luminat. No és estrany que algun d’aquests lectors distribueixi unes plates amb menjar per picar. No hi solen faltar begudes, que coincideixen amb les que eren habituals en els guateques: vi, coca-cola, fanta, xampany. En fi, un escenari ideal, lluny d’obligacions i rigideses, on regna el principi del plaer.

El 1906 i el 1907 es publiquen dues novel·les pioneres: L’agent secret, de Joseph Conrad, i L’home que fou dijous, de G.K. Chesterton. Tenen en comú el retrat del nou espionatge estatal, en el qual les mentides i simulacions fetes per revolucionaris, terroristes i forces policials creen un clima d’incertesa on ningú pot estar segur del que està succeint. Ho diu Conrad: “En aquesta densa textura de les relacions entre el conspirador i el policia es produeixen inesperades solucions de continuïtat”. Poc després, Franz Kafka va plasmar a El procés el poder estructural a l’hora de jutjar i condemnar una persona innocent. Unes dècades més tard, a 1984, George Orwell va plasmar una dictadura que s’infiltra en la intimitat de les persones, que les manipula i les sotmet sense miraments. 

Fa anys que em sorprèn l’alta rendibilitat de la paraula nosaltres. Si ens fixem només en títols de llibres, ens adonarem que aquest pronom pot substituir qualsevol col·lectiu, des d’una parella fins a tots els éssers del planeta, passant per totes les subdivisions possibles: Nosaltres els europeus, Nosaltres les dones, Nosaltres els humans, Nosaltres els vertebrats, i també Nosaltres els federalistes i Nosaltres els turistes. 

No vaig anar a Frankfurt el 2007, quan Catalunya va ser la convidada d’honor, però sí el 1991, quan ho va ser Espanya. Llavors treballava a Llibres de l’Índex, l’editorial que dirigia Òscar Cortés, un antic company d’EGB. Dins la col·lecció Manuals d’ús, havíem publicat uns quants llibres que ens divertia veure com un resum de les etapes vitals: masturbació, preservatiu, matrimoni, divorci i suïcidi.