Feia dies que no el veia tan obsessionat amb un objecte. Aquest matí ha aparegut a la cuina amb un raspallet blau que no sé d’on ha tret. No era un raspall de dents; més aviat semblava un raspall per netejar algun aparell, però quin? No deixava de bellugar-lo a dreta i esquerra, amb un moviment pla i ràpid, que s’afanyava a resseguir amb les ninetes.

"Quin mal!" Dues paraules que, juntes, només he sentit un cop en boca del meu fill. Va ser aquella vegada que li va caure una maleta al peu, ja fa anys. Em va mirar amb cara de dolor contingut i em va dir: "Quin mal!", sense pensar-s’ho, com si del garbuix de mots que té al cap se n’hagués desprès aquesta expressió just a l’instant en què es produïa l’incident amb la maleta. Com si es tractés d’una casualitat que va esdevenir màgica per a tots els qui vam presenciar l’escena, però ben segur que dolorosa per a ell.

Es llença arrauxat fent un salt poc ortodox. Esquitxant-t’ho tot a tort i a dret, inconscient del volum del seu cos i de la pèrdua d’aigua que experimenta la piscina cada cop que hi salta amb aquell ímpetu adolescent.

Els crits del noi se li claven al cervell com dues dagues afilades. Se li introdueixen ben endins i el sacsegen. El fan enrabiar i estremir-se alhora. Aquests crits inesperats són sempre inoportuns; aguts, greus, secs, trencats, udols que surten descontrolats de la boca del seu jove veí d’escala, destorbant-li la pau, tan preuada i fràgil.

Sortim de casa de pressa de pressa. És un dir, perquè quan jo en tinc, tu mai no en tens. L’esmorzar, l’abric, la motxilla. Tot perfectament agafat, cordat i posat. Impecablement abillats per començar el dia fent un petit recorregut en cotxe fins a l’escola. Et dic que cridis l’ascensor i tu pitges el botó amb precisió, tot i que amb una certa fluixera de dit, temorós que la teva acció desencadeni algun daltabaix no previst, talment com si haguessis d’activar un atac nuclear amb resultats imprevisibles per a la humanitat i catastròfics per al planeta .

― Juegas al Bridge? 

―Què txulu! ― diu extasiat mentre contempla la façana modernista de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. 

N’acaba de fer catorze, tècnicament ja és un adolescent, però m’he d’esforçar per notar-ho. Fa temps que esquivo el fet d’acceptar que es fa gran, que aviat deixarà enrere el nen que ha estat i que haurem de donar la benvinguda a un nou Josep, a una persona amb unes inquietuds i unes necessitats diferents. Només hi penso quan em creuo amb grups de nois que calculo deuen tenir la seva edat. Llavors, una mena de nostàlgia m’envaeix. Una nostàlgia del fill adolescent que mai no serà. O potser sí, però no de la manera que havia imaginat. Perquè ell és inimaginable, en el sentit literal del terme.

Abril 2020

Finalment ho fa fet. L’ha llançat. No se n’ha pogut estar. I jo, en descobrir-ho, m’exaspero. La pluja cau constant i sense treva des de fa dies. L’abril més plujós en dècades és una anècdota sense importància en un present confinat. Ell es mira el seu petit món des de la finestra de l’habitació. S’hi passa hores, a estones embadalit, a estones inquiet. Obrint i tancant la porta allargassada de la finestra. Fa dies que sabem que la seva no és una mirada innocent sobre la petita piscina comunitària. Ell hi actua. Les seves joguines volen a gran velocitat en direcció a l’aigua. Algunes hi arriben, però d’altres topen amb la paret i cauen a terra abans de l’amaratge. N’hi ha que suren, navegant a la deriva, i n’hi ha que s’enfonsen. Algunes a plom i d’altres lentament, com fulles desprenent-se amb mandra de l’arbre. Quan els rajos d’aigua estan en marxa, la silueta de les joguines s’intueix distorsionada, ballant sinuosa al fons de la piscina. Però al vespre, amb els llums encesos i la superfície en calma, la seva forma es distingeix nítidament. Ajagudes panxa enlaire observen el veïnat des de la immensitat blava que les acull. Lliures del confinament casolà, però atrapades en un nou confinament aquàtic, custodiades pels edificis de la comunitat i els ulls atents del Josep. Resignades a emprendre un nou vol un cop siguin rescatades. I així cada dia. Sense descans.

]]>

Un sopar a la fresca, un dels últims abans de retornar a les rutines de setembre, l’autèntic començament d’any. Només adults. Taula per a dos, estovalles de fil i un parell de copes que m’he escarrassat a rentar per fer desaparèixer aquella olor a humitat que tant em disgusta. Espero asseguda mentre busco una música que ens acompanyi com toca. Indecisa, em decanto per aquell cantautor que vam descobrir fa temps en un festival, aquell que s’assembla al cantant de Mishima, però que és americà i viu a València. Surts a fora fent cara de satisfacció, amb la carn acabada de fer, sucosa i filetejada a trossos prims. Salivo. Corro a omplir les copes immaculades i brindem: 

]]>

Sona el despertador i ens llevem com autòmats. Avui toca fer un pic amb ell. Un de ben emblemàtic: el Puigmal. Fa dies que tenim aquest petit repte entre cella i cella. Hem anat retardant el moment però la finestra de bon temps se’ns acaba. És ara o ara.

]]>

Arribem a l’illa amb els últims raigs de llum. Ell no ve amb nosaltres. És la seva setmana de colònies i la nostra de “respir”. Només sortir de l’avió notem la xafogor que ens acompanyarà els escassos cinc dies que passarem en aquest tros de terra envoltat de mar, lluny d’ell. Em costa desprendre-me’n. Noto la seva presència al meu costat i de sobte el busco com si l’hagués deixat oblidat darrere meu, assegut al seient de l’avió, mirant per la finestra amb el cinturó encara cordat. Penso que soc una ximpleta. Aquest matí l’he acompanyat jo mateixa a la casa de colònies, li he dit adéu i he vist com se n’anava arrossegant el maletot amb les sis mudes marcades i perfectament plegades, cadascuna en una bosseta. Tot i així, encara noto el seu pes. L’arrossego.

]]>

Saltem agafats de la mà dins el vagó del tren. Sona el xiulet i es tanquen les portes darrere nostre. Ho hem aconseguit! Avui no he calculat bé els temps i hem arribat massa justos a l’estació. M’estires el braç i ens asseiem l’un al costat de l’altre. Ja estem a la segona setmana de casal i sembla que t’agrada, però no m’ho pots dir en paraules. Dedueixo que és així perquè hi vas content, t’hi quedes content i en surts content (i brut). El tren arrenca i tu et concentres a mirar per la finestra. De seguida quedem engolits pel túnel. L’exterior es fon a negre i veure’ns reflectits al vidre et fa gràcia. Em pregunto què penses i com t’ho fas per pensar sense llenguatge. Quan et quedes immòbil, mirant fixament alguna cosa, i de sobte somrius, o plores o comences a córrer... Què t’impulsa a fer-ho? Què passa pel teu cap? I en quin format? En imatges? En sons? En olors? En paraules que coneixes però que no pots dir? Què difícil em sembla viure així. Però malgrat tot, tu ho aconsegueixes. 

]]>

Totes i tots tenim manies. Jo, per exemple, no puc dormir amb la porta de l’armari oberta i gairebé sempre deixo algun trosset de menjar al plat. La mostra, com diria ma mare. Hi ha gent que es passa el dia redreçant els quadres de les parets, buscant l’alineació i la simetria perfectes, i d’altres que no poden estar-se de llegir l’última pàgina d’una novel·la abans de començar-la. Hi ha manies que, fins i tot, no som conscients que tenim. Són hàbits apresos i gestos que repetim per sentir-nos segurs o per desfer-nos d’angoixes i ansietats.

]]>

Surt del lavabo amb la tovallola damunt del cap, com un fantasma sense ulls. Els peus nus i xops deixen petjades humides al parquet. El veig de reüll des de la cuina i li dic que s’eixugui bé, sabent que no ho farà. Cada vespre la mateixa escena, el mateix prec i aquesta sensació de disc ratllat. Em planto al passadís i el veig fent salts davant la seva habitació. Ara du la tovallola entortolligada al coll. Riu imaginant ves a saber què. De sobte, es gira i em diu:

]]>

Avui fem sopar especial. Fa estona que s’ha assegut de cap de taula i espera impacient que comenci la funció, sense perdre’s cap detall. Per a ell les barbacoes familiars són una festa, un espectacle per als sentits. Una exhibició d’anades i vingudes amb plats i safates plens de viandes acabades de fer; una simfonia d’olors intenses que el fan salivar; un reguitzell d’ordres que no comprèn però que fan que les seves germanes corrin amunt i avall per mirar d’aconseguir setrilleres, pinces i carbó. El preludi és llarg, però sap que l’espera paga la pena.

]]>

Tot i anar a la mateixa classe no es saludaven mai quan es creuaven pel carrer. L’una era del grup de les popus, l’altra no. L’una tenia els cabells llargs i llisos i els duia pentinats amb una clenxa perfecta al mig. L’altra tenia els cabells arrissats i estava valorant la possibilitat de tallar-se’ls ben curts. Per a l’observador poc atent vestien semblant, però realment no era així. La noia popular duia dessuadores XXL i pantalons amples i esfilagarsats a la part de baix, que deixaven els turmells a la intempèrie. Les sabates amb plataforma que completaven el seu look la feien semblar més alta del que era. L’altra noia també portava dessuadores, però més ajustades a la seva talla i els pantalons s’estretien fins arribar a les sabates esportives mancades de cap elevació artificial. 

]]>

Sabeu què tenen en comú l’autisme i Hans Christian Andersen? De seguida us ho explico, però ja que he esmentat aquest escriptor danès tan prolífic, no puc estar-me de compartir el que penso sobre un dels contes infantils més coneguts d’aquest autor: L’aneguet lleig. 

]]>

Pessigolles, quatre síl·labes. Un mot de longitud gairebé inabastable per al meu fill. Hi ha persones amb autisme que no parlen ni parlaran mai. D’altres només diuen algunes paraules al llarg de la seva vida. N’hi ha que s’expressen fluidament però que utilitzen una entonació peculiar. Segurament hi ha tants parlars diferents com persones amb el trastorn. La relació que tenen amb el llenguatge és complexa i singular, tant pel que fa al lèxic com a la semàntica, sobretot quan es tracta d’entendre els sentits figurats.

]]>

Caminem feliços pel carrer, ell fent sorollets amb la boca, petits xiscles d’alegria que fan girar la gent amb qui ens creuem. De tant en tant arrenca a córrer de forma inesperada. Algun vianant s’espanta amb un gest que identifica com l’envestida perillosa d’un noi eixelebrat. Però ell els esquiva amb agilitat. S’atura de cop i tanca els ulls. Els reobre a mitges per comprovar si l’he avançat. Accelera el pas per atrapar-me de nou i llavors acosta la seva cara a la meva, tant que les puntes dels nostres nassos es toquen. Més espinguets d’alegria acompanyats d’uns quants bots petits i ràpids. L’observo i penso que s’ha estirat. Ja gairebé és tan alt com jo. És el meu fill de tretze anys, a punt d’entrar a l’adolescència, i té un trastorn de l’espectre autista. 

]]>