“360 euros en demanen en una pàgina web Coreana”, em deia Pep Laguarda, el dia que vaig entrevistar-lo quan presentava “Plexison impermeable" (Discmedi, 2012), un disc que de tant dolent que és ni tant sols està referenciat a discogs, en referencia al seu primer álbum “Brossa d’Ahir” (Ocre-Belter, 1977). Era l’any 2012 i ell i jo érem al hall d’un hotel del carrer Hospital de Barcelona fent una petita conversa de 40 minuts, temps que el segell discogràfic de l’artista m’havia concedit per parlar amb ell. En aquella època jo no tenia la intenció de gastar-me tants diners en un disc, però anys després afortunadament el meu status laboral va permetre’m convertir-me en el que sóc, un malalt pels discos. Poc anys després, doncs, vaig comprar una còpia original Mint del “Brossa d’Ahir” al company Domènec, a la seva botiga Grans Records de Lleida.

D’ençà de que vam abandonar A Viva Veu que no feia cap llista del millor de l’any. Aleshores eren llistes que fèiem en conjunt, i eren força coherents. Ho separàvem per estils, format, procedència i ho posàvem per ordre. Ara que la llista l'he fet jo sol, he decidit barrejar-ho tot. A continuació veureu un llistat de discos editats o re-editats enguany i sense cap ordre concret. Els meus gustos musicals veureu que, tanmateix, són força heterogenis. A la llista hi ha House, Jazz, Psicodèlia, Disco, Funk R&B, electrònica experimental, Folk, Pop i ritmes globals. No val la pena fer distinció de gèneres, si els discos són bons. Hi ha molta música per descobrir. Ens trobem en un moment molt interessant, en el que hi ha fusió de gèneres i que es rescaten moltes perles del passat. Crec que la llista és força representativa de precisament això.

La globalització les té aquestes coses, fa que una cosa que estigui passant a l’altra punta del món ens condicioni l’existència. Si, a més a més, els Estats Units intervenen en aquesta equació, el resultat fa que prengui encara més rellevància. Els mitjans fa dies que se'n fan ressò, i especialment aquests darrers dies la premsa del país en parla com si ens hi anés la vida. Aquest post, però, no pretén aprofundir en l’anàlisi polític sinó que l’objectiu és traçar una breu banda sonora que durarà el que duri l’anàlisi de la jornada electoral, i que recull 6 discos contemporanis, cinc dels quals són àlbums i l'altre és una compilació. La particularitat és que tots clamen -uns d'una manera més evident que uns altres- en contra del model de societat discriminatòria, racista, reaccionària, misògina i patriarcal que desitja Donald Trump per als Estats Units.

A Barcelona s’hi ha inaugurat un nou club de música electrònica, és el Garage 442, a la intersecció de Passeig de Gràcia amb Diagonal (precisament a Diagonal 442). L’horari i les dimensions són de bar, tot i que a nivell pràctic podriem considerar-lo un club. És evident que les condicions tècniques no són les de, posem per cas, Berghain, però la PA rendeix prou bé. Ja és hora que a la ciutat s’hi tirin endavant propostes com aquesta, amb l’esperança que durin i no es vegin afectades per la malaurada i malentesa ordenança del civisme que afecta de retruc a la vida cultural de la ciutat. El primer dia que vaig anar-hi era perquè hi havia en Zero punxant, i és que la sala pretén enfortir l’escena de selectors locals, tot i que val la pena destacar que malgrat la curta vida del club, per allà ja hi han passat figures destacables de l'escena internacional com Bradley Zero, de Rhytm Section.

Enceto el blog parlant sobre portades de discos, en concret de dues de l’Albert Giménez que em tenen enamorat; i ho faig perquè és el primer tema que vaig pensar que tractaria en veure la imatge de capçalera que m’ha fet la meva dona, Banessa Millet. Volia una imatge que il·lustrés el racó de casa on escoltem música, sols o amb els amics. Vaig demanar-li que busqués inspiració en Adrian Tomine, que és un il·lustrador que li agrada molt. El resultat és la imatge que teniu més amunt, descriptiva, quotidiana i amb una llum càlida. Personalment em genera curiositat, perquè gairebé té vida pròpia.