Heu tingut mai la sensació que sou l’últim a la llista a l’hora de tenir cura (o l’atenció) del vostre fill/a? Quan us reuniu en família (sobretot després del naixement) acabeu tenint el vostre fill en braços o ja no us arriba?

Els nostres pares van tenir uns models terribles de masculinitat. Nosaltres volem fer equip amb les mares. Cal aprofitar que els bebès són els únics que no tenen cap idea prefixada i no assumeixen res pel gènere. Volem participar de conductes socialment vistes com a maternals fins ara.

Si ho heu viscut, deveu saber de què parlo. Parlo dels canvis que els vostres pares i mares van fer quan es van transformar en avis i àvies. Jo vaig viure el moment exacte de la transformació i juraria que vaig veure una aura brillant, un canvi subtil però profund d’expressió a les mirades mentre es convertien; la materialització d’un fet que no té marxa enrere. Com guerrers que superen la força del superguerrer, que desenvolupen habilitats i actituds, màgicament i en un instant, que els permeten superar els reptes futurs. Ells ja no tornaran a ser els mateixos. I tu tampoc. Em pregunto si des de fora també es pot percebre aquest moment, on un passa de ser un ximple fill a tot un papanates.

Sé d’un cas en què el personal sanitari s'avorria fins al punt que es van posar a xerrar de les seves banalitats just davant de la mare espatarrada, mentre li anaven i venien les contraccions. Com que estan acostumats a tot, ni es van adonar que la situació era una mica de mal gust.En un altre, van demanar de firmar tots els permisos cridant el papanates al despatx mentre la mama dilatava. ¿I quantes vegades s’han passat el paper de voluntats amb el pla de part pel forro? Després d’omplir-lo amb il·lusió, provoquen el part sense opció a dir massa res. Sort que tantes altres vegades, al final, apareix una llevadora molt bona, Santa Llevadora, que ajuda i situa, amb tacte i bon tracte. I ens ajuda a treure la sensació que ens ha quedat. Aquella intuïció que aquell lloc on es fa la màgia divina, el miracle animal, la meravella incomprensible, era un McDonald's de parir.

No es pot preveure tot. Hi ha mames i papanates que van a l'hospital per una visita programada de control, sense estar preparats i… sorpresa! Toca organitzar-se de pressa i corrents, amb el nervi al cos, per tenir-ho tot a punt. N’entren dos i en surten tres. Entres tranquil i surts fet un papanates per sempre. Ai, que ve la paternitat!

Què canvia al ser pare? Alguna cosa es mou: el cucot a l'estómac creix, la muntanya russa s’engega dins teu, les expectatives passen a ser una realitat, canvia el focus de la teva vida, totes les previsions es veuran contrastades de forma imminent, trepidant,... tot es mou!

El papanates està de sort, la criatura que té a casa li ha eixamplat el cor i la mirada. Amb una brillantor renovada, ara el papanates es mira el món amb ulls de nen. Amb ganes de tornar a fer-ho tot per primera vegada.

El Papanates es pregunta si està preparat. Però, què vol dir estar preparat? Es pot estar preparat pel que ha de venir sense saber el que t’espera? Mai s’està prou preparat. Prepara’t, papanates!

En ocasions et pots trobar amb llevadores i/o ginecòlegs xapats a l’antiga, que estan preparats per a l’esglaó perdut. O encara pitjor, que funcionen com si tractessin amb papaleolítics: no et tenen en compte en el discurs mèdic de maternitat-paternitat i parlen en segona persona del singular, sense establir contacte visual. El papanates deixa d’existir per ignorància i exclusió.

Hi ha pocs espais per discutir i aprendre la paternitat? Manquen espais especialitzats i de predisposició en general a parlar-ne i preparar-se? Potser és més culpa dels papanates que de ningú més.

Hi ha alguna mare i algun pare que, estant a prop del part, acostant-se el moment més esperat, temut i desitjat, hagi aconseguit canviar de tema? Hi ha algú que després de 9 mesos no trobi a faltar un altre tipus de conversa? 

Triar un nom, que transcendental! En el futur, serà la paraula més dita, la més sentida. Pensar el mot que identifica la nova vida. La discussió definitiva, l’acord impossible, la pedra filosofal.

Llegir dos llibres sobre paternitat, els dos d'humor i una mica desfassats generacionalment. Llegir diversos llibres sobre maternitat. Fer una recerca més elaborada. Mirar alguns documentals sobre l’embaràs i el part. Tenir una app que et guiï, o un llibre. Anar més enllà de llegir articles per internet. Fer cas al sentit comú. Confiar-hi massa o fins i tot fer-lo servir d’excusa. Mai s’està prou preparat, papanates.

Tenir la sensació que el més important de l’univers s’està gestant a una panxa. Que el centre del teu món es desplaça al ventre de la mare. Entrar en òrbita. Saber que no és que tot et doni voltes sinó que ets tu, papanates, que has començat a donar voltes i voltes i no saps quan ni com es podrà aturar. Viure per servir, per adobar, per regar i per fer créixer. I esperar.

Què passa? Que tots els que han sigut mares i pares (es dona la casualitat que són moltes persones, d’altra banda) tenen consells i sentències lacòniques per als que esperen un fill? Hi ha un moment que sembla que a més del cine, els viatges, les festes i la joventut, se t’ha d’acabar la vida. Pot arribar a ser terrorífic i tot un primer repte: sobreposar-se als judicis i als comentaris afilats.

El moment en què sents el cor del teu fill, de cop, ja no ets amo de tu mateix. Una responsabilitat a dins neix i mai no et deixarà. Una il·lusió que fa que t’expandeixis. És minúscul però batega tan ràpid, amb tanta força, que sembla dir-te “seràs pare!”. En aquell moment t’adones que el teu centre està desplaçat, que ja no hi caps al teu propi cos. Papanates, a la panxa de la mare ara hi batega també el teu cor. 

PAPALEOLÍTIC: Així es veu, de lluny, al papa del passat: primari i primogènit, del que venim i al que no volem tornar. A la seva cultura masclista i subdesenvolupada el seu paper com a pare tendia al no res, a perpetuar els seus privilegis i la seva cultura bàsica patriarcal.

Cada papanates ho viu a la seva manera i pren consciència al seu moment. N’hi ha que poc a poc se n'alegren. N’hi ha que no s’ho acaben de creure del tot. D’altres entren en una connexió còsmica amb la vida. I alguns, al moment no acaben d’entendre ni l’informe mèdic. Això és molt fort papanates, això ho canvia tot!

Quin moment, oi? La llarga espera! Però ben mirat fa falta. 9 mesos per mentalitzar-te, per cuinar les ganes i convertir-les en certesa. Et converteixes en capoll preparant el canvi, amb il·lusió i vertigen, esperant la flor.

La paternitat, una muntanya russa, un viatge que fa molta il·lusió i una certa por. Que no saps on et portarà, però saps que et durà emocions fortes i canvis sobtats. I mentre la mare engendra vida a dins seu, al pare li creix el cuquet a l'estómac. I cada vegada se sent més papanates!