Des de fa segles Catalunya i Espanya viuen en dues realitats paral·leles, totalment contràries i impossible de solucionar ni d’arribar a cap entesa. L’estat espanyol ha demostrat tenir força per fotre una bona garrotada, mentre des d’aquí sempre hem pensat que només son ells els que no saben fer bé les coses.

S’han posat de moda els festivals i les empreses de parcs temàtics. La fórmula es repeteix: poc criteri, un parell de caps de cartell, algunes bandes de la zona, les foodtruck de torn, una marca de cerveses i a facturar hamburgueses. Tot i això, sempre ens quedarà l’essència i especialment la persistència de petits bolets que cuiden públic i artistes.

La primera vegada que vaig passar per Ponts (La Noguera) suposo va ser per error. Crec que fent autoestop direcció la Vall d’Aran. Evidentment, sortint des de Berga, la volta és més gran que la de l’Albert Pla. La parella que ens va parar, molt macos de segur, ens va convidar a dinar un entrepà en un bar de gasolinera. M’imagino que semblàvem uns desgraciats, i a més feia molta calor. El Marc i jo ja teníem la banda de rock, per tant, érem precaris i no teníem ni carnet de conduir i menys cotxe, però era una bonica manera de conèixer el país i la gent, a l’estil actual del foraster pesat de TV3.

PREMIS CULTURALS

Em meravella pensar que els artistes ja no són humils, ni bohemis i que, com Abel Azcona, provoquen a la justícia més que acceptada, encotillada i venerada per la majoria. Tinc la sort de viure dins del Konvent, per on passen moltes maneres d’interpretar la vida, l’art, l’amor, pensament, botifarres i pèsols negres del Prepirineu.

El circ dels pobles sempre m’ha recordat Itàlia, Alaska, Europa i els lleons tarats. No oblidaré mai la primera vegada que vaig veure una girafa a Berga i una serp de set o vuit metres, ni especialment la forta olor d’excrements i calorassa que feia dins aquell tràiler ple d’animals exòtics, fins al punt que l’espectacle era la cua de nens i nenes ratxegant als fanals del davant.

El Betum no és del Lluçanès, com tu ets la millor cançó d’amor de cada matí. Allunyats de totes les llums que il·luminen el Tibidabo i Montserrat, hi trobem escenaris que no fan olor de vellut. El Lluçanès (Catalunya interior i marges amunt) exigeix comarca, però no els fa falta, perquè tenen propostes que els surten del poble sense suport d’eleccions. De mica en mica, les veïnes i veïns han esmicolat cada pedra, cremat rostolls i romaní i sens dubte, plantat llavors que s’han convertit en els roures i les alzines més ufanoses del país.

«INGLE». Va ser la primera vegada que vaig sentir la paraula engonal. M’imaginava com una part greixosa situada sota l’aixella. Anava errat, com tantes vegades cada dia. La primera vegada que vaig llegir sobre el Sr. Antonio Vila Casas, també vaig fer-me’n una idea del tot equivocada fins que vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo.

Per a tots els que no viuen encara a Amèrica, Vic podria ser un districte d’aquells suburbans per on creua el tren, el riu, el fang o la droga. És el vell Liverpool, el Vaticà i l’autèntic Mercadona de Catalunya. Vic és la Betlem i la Maria quan, ja fa vint anys, ens encetàvem els genolls amb el seu Mercat de Música Viva. Bandes com Dos Pasos, els Sidonie més gamberros i centenars d’interessants propostes s’escampaven per tota la ciutat. Evidentment ara ja no trobo aquella essència al M.M.V.V., tota l’herba santa hi creix. El porc se’ls ha engreixat massa i la marca d'indústria cultural els ha ensenyat a guanyar públic i perdre la música. És el pas lògic i carismàtic de quan un festival passa de pares a fills. Com aquelles parelles que seuen l’un davant de l’altre i el punt de conversa és l’Instagram i l’avorriment. Per aquest motiu, músics i assessors vigatans, feu-vos un favor i rebenteu un nou Hoteler i unes Adoberies tal com us mereixeu.