El periodisme esportiu s’ha complicat perquè les grans estrelles ara viuen bunqueritzades i és molt més difícil tenir-hi accés. Amb la cultura, passa el mateix: cada cop més els grans concerts internacionals imposen restriccions més fèrries a l’accés de fotoperiodistes. El cas de Rosalía és paradigmàtic. A La Vanguardia, la crònica del seu concert a Madrid era una fotografia de mòbil del redactor. Omplia el forat destinat a la imatge, esclar, però no tenia l’estàndard de qualitat d’un retrat fet amb càmera professional i des del fossar, a pocs metres de l’acció. Una fotoperiodista que havia treballat per al mitjà es queixava de l’intrusisme, però –per bé que tenia raó amb el fons– també és cert que la primera obligació ho és amb el lector, que no entendria una crònica a pàgina sencera sense fotografia de l’esdeveniment (a menys que, com a acte de protesta, els mitjans en bloc quedessin d’acord a publicar un requadre en negre, amb un breu text explicatiu). A El Periódico van optar per publicar una instantània passada dels Brit Awards, que no tenia res a veure amb el concert. A la web de l’ARA, la crònica del concert de Lió mostrava una foto feta per l’autor de la crònica entre les dotze de la nit i les dues de la matinada, que va ser l’hora en què Live Nation es va dignar a servir les imatges oficials (també una mala solució, perquè va en contra del principi bàsic de ser tu qui escullis la fotografia que millor representa aquell xou).

No pot ser casualitat l’eclosió de la ultradreta i el neoautoritarisme a mig món i el canvi radical del panorama comunicatiu, fruit de l’imperi de l’algoritme. I, amb tot, encara n'hi ha que consideren que els gegants d’internet tenen una tendència política progressista. Newsbusters és un lobi MAGA tronat que intenta adoptar les formes d’un servei de verificació. L’últim dels seus informes és un despropòsit en què s’assegura que, de vora 200 notícies analitzades de les quals recull el servei Google News, 183 ho són de mitjans que consideren esquerranosos, però només sis pertanyen a mitjans conservadors. De fet, només Fox News aconsegueix que li seleccionin material. En el cas de marques progressistes, assenyalen mimtjans tan diversos com The Guardian, la CNN, Associated Press, Al-Jazeera i la BBC. Posar-los tots en el mateix grup és d’un atreviment palmari, però el que fa enrojolar és que no vegin que la gran diferència entre Fox News, i posem per cas la BBC, no és pas d’ideologia, sinó de praxi professional. Mentre la corporació britànica, amb tots els seus biaixos i imperfeccions, conserva encara un prestigi i els seus professionals majoritàriament observen els principis bàsics del periodisme factual, la cadena preferida de Trump fa temps que ha doblegat qualsevol principi de realitat al seu programa polític i ideològic. Google News no està escollint segons ideologia –poca cosa més amoral que l’algoritme–, sinó en funció d’una sèrie de criteris, entre els quals hi ha el prestigi, ai las.

L’alcalde de Londres, Sadiq Khan, ha reclamat als ministres britànics que es posin les piles contra els gegants de les xarxes socials perquè aturin la desinformació. La petició arriba després de la publicació d’un estudi segons el qual s’han disparat les narratives hostils contra la immigració, i la vinculen amb un (fals) increment de la criminalitat a la ciutat. En concret, en els últims dos anys els missatges en què es descriu Londres com un lloc particularment perillós han augmentat entre un 150% i un 200%, i els continguts que denuncien l’impacte de la migració en la capital del país han pujat un 350%.

María Rey és presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid (APM). És, també, la principal presentadora del magazín matinal 120 minutos a Telemadrid, un canal criticat pel comitè d’empresa i els sindicats per seguir una línia desvergonyidament afí a la presidenta Ayuso. El programa el fa la productora d’Ana Rosa Quintana. Abans havia estat gairebé un quart de segle a Antena 3, cadena de perfil conservador. Mónica Tourón Torrado és secretària general de l’APM. En la seva trajectòria en premsa escrita destaquen les etapes en els conservadors Abc i Faro de Vigo. Francisco Sierra és el vicepresident de l’APM. Manté una columna setmanal a The Objective on, setmana sí, setmana també, critica els socialistes. També té una trajectòria de dècades a Atresmedia. Luis Ayllón Alonso és vicepresident primer i portaveu de l’APM. Ha estat corresponsal diplomàtic del diari Abc i col·labora a mitjans hostils amb el PSOE, com ara el Confidencial Digital. En fi, crec que el patró queda prou a la vista. O, aprofitant les sigles d’aquesta entitat, també podríem dir –amb permís del programa produït per Antoni Bassas– allò de... Alguna Pregunta Més? Doncs no, no hi ha més preguntes.

Ni el Com si fos ahir de TV3, ni la millor de les telenovel·les turques: el serial de la setmana ha estat l’estira-i-arronsa entre José Manuel Villarejo i Javier Ruiz. “Javierito, con lo buenos amigos que hemos sido en el pasado... ¡Parece mentira!”, li etzibava l’excomissari en directe. L’altre saltava com un ressort i assegurava que allò era mentida i que ni es coneixien. Però Villarejito ho té tot guardat i, al cap de poques hores, el seu amic Eduardo Inda publicava a OK Diario un fragment brevíssim d’una conversa telefònica en què el periodista, quan el seu interlocutor li deia que li deixava de donar-li la tabarra, li engegava: “No me das el coñazo. Hablamos y, si hay alguna novedad que vayamos a sacar, te aviso”. El presentador de Mañaneros 360 a La1 va haver d’admetre que havia oblidat aquesta conversa.

El verb confirmar no s’hauria de fer servir a la lleugera. En el titular de l’Abc “La trama Ábalos confirma en el Suprem els sobres de Ferraz” es comet l’habitual trampa d’agafar un testimoni que ens regala les orelles, editorialment parlant –en aquest cas, el germà de Koldo–, i convertir el seu relat en veritat mitjançant el poder d’aquesta parauleta màgica. En realitat, el germà declara, acusa, assegura, manifesta o afirma, però confirmar ho hauria de fer algú altre. La Razón també s’agafa a una declaració claríssimament de part per convertir-la en aparent veritat confirmada: “El germà de Koldo agita els pagaments en sobres de Ferraz”. Pel camí, els ha caigut la partícula presumptes, abans de pagaments. No nego l’existència dels sobres, només dic que un testimoni no pot donar-se per bo d’aquesta brava manera.

S’està jutjant el cas Kitchen i un dels acusats és qui en aquesta columna vaig anomenar durant un temps Ministre de l’Anterior, pels sinistres ecos d’èpoques pretèrites que m’evocava. Ara el fiscal li demana 15 anys de presó i 33 d’inhabilitació i el diari La Razón ha activat tota la seva maquinària per intentar diluir la seva possible responsabilitat. Recordem que l’exministre col·labora al rotatiu i que el director del mitjà, Francisco Marhuenda, va ser nomenat comissari honorífic durant el seu mandat. La peça més hilarant, per desesperada, es titula “El cas Kitchen evidencia la X política que mai seu al banc dels acusats”. És evident que la X, en aquest país i univers, remet indefugiblement a Felipe González, de qui molts van donar per fet que era ell qui encarnava la incògnita en l’equació dels GAL. Per tant, el titular és una punyalada trinxeraire al president d’aleshores, Mariano Rajoy, amb l’intent de fer creure que Fernández Díaz era tan sols un camàlic –un mandao– que va executar l’ordre d’espiar Bárcenas, sorgida “de Moncloa” segons suggereixen.

El pas de l’anècdota a la categoria és massa sovint un exercici de funambulisme periodístic, en el qual el mitjà s’estimba en l’abisme dels prejudicis. El Español publicava la següent peça: “Lola va haver de tancar el seu restaurant per la baixa d’un treballador: «Em va costar la salut, 25.000 euros i vendre'm la casa»”. La intenció editorial que s’endevina darrere aquest titular es podria formular com: “Mira tu, pobres petits empresaris del país, arruïnats pels desaprensius que, aprofitant el règim socialcomunista sanchista, s’agafen baixes que els acaben deixant sense sostre”. Però alguna cosa no quadra, en tota aquesta història, perquè en una baixa llarga els tres primers dies no els cobra el treballador, del quart al quinzè sí que els paga l’empresa i a partir de llavors ho assumeix l’estat o la mútua (i el contractador només satisfà les quotes de seguretat social, cal suposar que d’uns pocs centenars d’euros). Llegint la peça un intueix que no haver pogut assumir un substitut és el que va fer petar la responsable de l’establiment, amb els problemes de salut posteriors, que devien agreujar la situació econòmica. Per molta empatia que puguem manifestar envers la Lola d’aquesta història, haurem de convenir que el seu era un negoci extremadament precari, gens preparat per superar la petita maregassa que suposa una baixa laboral: una eventualitat que respon a un dret social bàsic com és no haver de treballar si un no està en les condicions de fer-ho.

Arturo San Agustín explicava les tribulacions d’un reporter que després de passar-se mitja hora decidint si s’escrivia Gorbatxev o Gorbatxov –era abans d’internet, esclar– va acabar adjudicant-li el càrrec de president dels Estats Units. L'anècdota és una faula sobre la inevitabilitat de l’errata: quan mires a una banda, ella para l’emboscada just al costat. El New York Times ha publicat un titular a banda i banda que deia: “Una Organització del Tractat de l’Amèrica del Nord sense Amèrica?” Un cop ja imprès, s'han adonat que la A d’OTAN no és d'Amèrica, sinó d'Atlàntic. Amb la qual cosa, bona part de la intenció del titular decau.

Els gegants de la intel·ligència artificial s’enfronten al mateix dilema moral que es va plantar als morros de les xarxes socials fa dues dècades, quan van començar la seva ràpida expansió: responsabilitat o beneficis. I ja sabem què van triar. Llegeixo que OpenAI ha decidit retirar Sora2, l’aplicació que permetia crear vídeos realistes amb summa facilitat. El resultat d'aquesta facilitat? Segons el verificador brasiler Aos Fatos, quatre de cada deu vídeos fets amb aquesta eina que aconseguien ser virals difonien desinformació diversa, sovint sobre desastres sobrenaturals o qüestions de seguretat pública. Però la companyia també responsable de ChatGPT no ha cancel·lat el servei fruit d’un atac de responsabilitat: tan sols vol posar els ous en una altra cistella, la d’intentar integrar la IA en robots perquè resolguin tasques físiques. Almenys, com que els requisits de computació no són tan intensius com centenars de milers d’energúmens intentant intoxicar les xarxes, hi haurà també un benefici mediambiental, a banda de l’informatiu. 

L’aparició de la web anomenada Menjòmetre, que permet quantificar fàcilment subvencions i altres entrades de diner públic d’una empresa o entitat, ha generat algunes crítiques de mitjans periodístics. Se l’acusa d’afavorir els discursos populistes de l’extrema dreta i de crear confusió barrejant els naps de les menjadores amb les cols de les aportacions imprescindibles si es vol mantenir la cultura o el tercer sector. No em semblen crítiques infundades, però sí que trobo que és topar de morros amb els arbres tot buscant el bosc. 

Eureka! Per fi he trobat el desllorigador d’aquella cançó de Mecano que deia “Y ese algo que soy yo mismo es un cuadro de bifrontismo que solo da una faz”. José María Cano parlava de la premsa espanyola, específicament a l’hora de parlar d’economia. La marxa d’un país, des del punt de vista dels pèmpins, es pot expressar amb tantes xifres diferents que només cal triar l’adequada segons les flaques editorials de cadascú per poder pintar un quadre lluminós de Monet o un paisatge tenebrós de Caravaggio. A La Vanguardia, avui sonaven alegres violins per anunciar que “El dèficit cau al 2,2%, el més baix des de fa 18 anys”. En canvi, a La Razón vibraven els metalls més apocalíptics amb el titular “El deute públic va assolir el 2025 la marca històrica anual: 1,689 bilions”. Totes dues dades són correctes, però és evident que impacten de manera oposada en l’estat d’ànim.

És una mena de síndrome d’Estocolm de la premsa: les víctimes tendeixen a voler assemblar-se als seus botxins, a veure si per imitació s’estalvien la dalla que temen. En el seu intent de congraciar-se amb les noves generacions, el Washington Post fa dos anys que impulsa, amb diversos noms, el que en diuen "la tercera redacció". Se suposa que les dues primeres són les dedicades a la informació i a l’opinió –dos fronts que, en el periodisme anglosaxó, solen estar separats per un tallafoc més ample que el bigoti d’Aznar–, i que aquesta tercera correspondria a allò que solem anomenar creadors de continguts. S’afanyen a dir que els estàndards de rigor i verificació han de ser els mateixos, en una mostra clara d’excusatio non petita. És evident que els periodistes d’avui han de saber adaptar-se als nous formats audiovisuals i que hi ha personalitats de les xarxes ben capaces d’actuar amb mètode periodístic. Però que el diari ara s’infli a contractar gent resultona a les xarxes mentre li marxen periodistes reconeguts és, com a mínim, inquietant. 

Bill Keller va dirigir el New York Times entre el 2003 i el 2011, una època convulsa en la qual la premsa va entomar la sotragada extrema que va suposar per als mitjans de comunicació la popularització d’internet entre el públic generalista. Entre les seves singularitats hi ha la d’haver escrit una carta al director... al seu propi diari. La va escriure com a resposta a una columna d’opinió que ell mateix havia encarregat. El rotatiu l’havia nomenat màxim responsable de la redacció arran de l’escàndol de Jayson Blair, que havia comès fabricacions i plagis a desenes dels seus articles. Per mirar de començar la nova etapa fent net va demanar-li al jutge conservador Richard Posner que tracés un diagnòstic dels mals que assolaven la premsa. L’article, ai las, no li va agradar: en un dels passatges, el jutge assegurava que els blogs tenien mètodes de correcció d’errors més bons que els mitjans convencionals, més grans i, per tant, més lents i subjectes a una complexa xarxa vertical d’interessos. Com és comprensible, vetar la columna hauria suposat donar-li la raó, així que va escriure una carta al director, o sigui a ell mateix, criticant l’article del jutge per “tendenciós i cínic” i recordant-li que, de fet, la publicació del seu àcid comentari era el desmentiment més clar de les seves tesis, segons les quals la premsa silenciava el que no li convenia.

El diari Abc entrevista el general Fernando Alejandre, que va ser cap de l’estat major de l’exèrcit amb Dolores de Cospedal i Margarita Robles, que el va destituir de manera fulminant tot just constituït el govern amb Podem. El ressentiment contra Sánchez travessa tota la conversa, que és un requisit no imprescindible, però sí recomanable si aspires que el rotatiu amplifiqui el teu missatge en portada. “Tenim una amenaça certa i clara del Marroc”, diu l’ex-Jemad, que recorda com cap instància internacional va moure ni mitja falange quan allò de l’illa de Perejil i, per tant, segons la seva lògica particular, el mateix podria passar si ara Ceuta i Melilla passessin a ser marroquines per la via invasiva. La culpa, esclar, és de Pedro Sánchez per tensionar l’OTAN (i per no donar prou diners a l’exèrcit). 

Els diaris de la dreta tenen una dèria bastant entranyable a l'hora d'anticipar desgràcies si mana el PSOE. Només cal veure les successives apocalipsis que han vaticinat cada cop que s’ha apujat el salari mínim i que, com la fi del món anunciada pels maies, han acabat fent llufa. Avui cal parlar de l’efecte contrari. Diversos diaris consignen avui la inflació del 3,3% registrada al març, a conseqüència dels capricis narcisistes de Donald Trump i la conseqüent pujada dels preus del combustible. En canvi, el titular d’El País era “El Banc d’Espanya alerta d’una altra crisi d’inflació si la guerra s’allarga”. És ben curiós obrir amb una previsió condicionada a una realitat que ja està impactant en la butxaca del poble i que per primer cop s’apama en una xifra. Fins i tot La Vanguardia, que acostuma a posar benes abans de les ferides sanchistes, titula a partir de l’ensurt de la inflació i s’espera al subtítol per posar-hi la mercromina: “Les mesures anticrisi han evitat un impacte econòmic més gran”. Això no vol dir que la caverna no cavernegi: tothom explicava que és la guerra, la que disparava la inflació, menys El Mundo. No fos cas que li estalviessin una culpa a Sánchez. 

No hauria de costar tant deixar els morts en pau, especialment aquells que han decidit voluntàriament abandonar la vida. Però l’eutanàsia de Noelia Castillo s’ha convertit en mediàtica i, també, en política: la dreta més conservadora ha sortit en tromba per criticar-la. Alguns ho feien quan la jove escurava les seves últimes hores al món, com un individu del digital ESdiario que, convidat al programa de Sonsoles Ónega, s’atrevia a jutjar si la sol·licitant patia prou o no, o si estava prou impedida físicament. Aquest divendres, a l’Abc, Carlos Herrera s’abonava a la pràctica de penjar el pes moral d’aquesta mort a les espatlles del govern. “Que l’única ajuda que l’Estat ofereix a algú que pateix sigui la mort és una derrota ètica”, escrivia. Però poques frases després, ell mateix se sabotejava l’article, quan recordava que “la mateixa Generalitat de Catalunya que la va operar, la va rehabilitar i la va ajudar a pujar escales ara la mata”. És a dir, admetia sense voler que l’Estat sí que havia ajudat la jove de múltiples maneres, que va estar en centres d’acollida diverses vegades. I l'eutanàsia, que venien quasi com a execució, no deixava de ser un ajut final. Suposo que criticar la Generalitat era una temptació massa gratuïta com per deixar-la passar.

Escric aquestes línies quan falten poques hores perquè, si no hi ha cap imprevist, Noelia Castillo vegi complert el seu desig de morir assistidament. La jove va concedir una entrevista a Antena 3, i per tant accepta la mediatització del seu cas, però hi ha cobertures que resulten difícils de digerir. A Ok Diario, ensumant la sang i el clic, s’han llançat a fer continguts a dojo. Alguns intenten passar com a periodisme d’investigació, com quan titulen “Noelia Castillo rebrà avui l’eutanàsia tot i no ser paraplègica: camina amb dificultat i els vídeos ho demostren”. El patiment d’aquesta noia va molt més enllà de les seqüeles del seu intent de suïcidi llançant-se des d’un cinquè pis, però suposo que el mitjà no podia concedir-li una mica d’empatia. A l’article critiquen El País per haver dit que la noia és paraplègica. No calien que busquessin tan lluny: diversos articles també a OK Diario la descriuen així. Però citar l’enemic és una manera de seguir l’argumentari de Vox, que ha aprofitat per culpar Pedro Sánchez de tot plegat.

L’assumitis és un mal comú de la premsa, consistent en expressar els propis desitjos editorials en base a presumptes estats d’ànim de persones allunyades del credo del mitjà. Quan El Mundo titula “Montero assumeix que Andalusia serà un plebiscit per a Sánchez” no hi ha notícia estricta, perquè el que la ministra sortint pensi o deixi de pensar té un valor informatiu primíssim. Aquesta mena de formulacions, en realitat, es tradueixen com “Les coses són com les dic jo i tu calla, empassa i assumeix”. L’avanttítol funciona en la mateixa direcció: “Examen al govern en les eleccions autonòmiques del 17 de maig”. De nou, la premsa de Madrid esborra qualsevol traça d’autonomisme en unes eleccions autonòmiques, la qual cosa té un mèrit considerable. No negaré la influència de l’estat d’ànim estatal en els comicis andalusos, però estic convençut que si algú se sotmet a un plebiscit és, precisament, qui ha estat governant allà des del 2019, és a dir, Juanma Moreno, del PP. Fins i tot en la seva cita de la jornada que encapçala l’exemplar el diari recorre a l’ex primer ministre Harold Wilson i la seva frase “No hi ha res més perillós per a un governant que convertir una elecció en un referèndum sobre la seva pròpia cara; pot descobrir que el mirall està trencat”. Seguim sense rastre de proximitat en la mirada.

Les principals cadenes de televisió del món han escrit una carta a la Unió Europea en què demanen que reguli les grans tecnològiques perquè no puguin abusar de la seva posició de domini en els televisors intel·ligents. Cada cop són més els espectadors que consumeixen els seus continguts a partir del menú d’entrada que ofereixen sistemes impulsats per Google, Amazon, Apple o Samsung, i això dona a aquestes empreses una gran capacitat per destacar uns canals –sobretot els propis– per sobre d’altres. Un factor interessant és que la queixa no només la secunden televisions europees com RTL, Canal+ o Mediaset, sinó també operadors americans com Disney, Warner, Paramount o Universal. La UE, en crisi d’identitat i legitimitat, pot capitalitzar-se aquí com a refugi mundial davant l’onada desreguladora.