Diumenge a la nit, el 30 minuts va condensar el drama de Rodalies, tant des d’una perspectiva històrica com des de l’anàlisi de la situació actual. Que la cronologia del mal servei de la Renfe es remuntés al 1988 va ser un acte de justícia amb tots els usuaris que van patir les greus deficiències de la Renfe en silenci i amb resignació en aquella època. De fet, el reportatge anava jugant amb els salts al passat i mostrava com, des d’aleshores, tot ha anat de mal en pitjor. Les imatges del 1988 i el 2026 de Josep Maria Romeu, el portaveu de la primera plataforma d’usuaris de la Renfe, ho demostraven. Un recurs excel·lent. Les imatges d’arxiu de TV3 esdevenien una prova demolidora dels greuges que han patit els catalans amb la precarietat del servei. Les notícies per accidents, desgràcies, incendis i avaries s’anaven acumulant i succeint, i això ho convertia en una pel·lícula dels fets molt reveladora. De fet, t’adonaves de fins a quin punt el progrés tecnològic a l’abast dels ciutadans ha sigut el que ha permès denunciar les incomptables deficiències de la Renfe. Les xarxes socials i les càmeres dels telèfons mòbils han permès que els usuaris s'organitzin entre ells i denunciïn públicament el cúmul de despropòsits que han d’aguantar cada dia. Els testimonis estaven molt ben escollits. L’exercici de seguir el trajecte d’uns quants usuaris habituals també era molt revelador, perquè qualsevol viatge de seguiment era un cúmul d’incidències que reflectien el caos. La seqüència del passatger esperant l’autobús alternatiu a Sant Cugat esbroncat pel conductor i la gent creuant temeràriament la rotonda és boníssima per constatar la mala organització i com es posa en perill la seguretat de l’usuari.

L’amaratge de la càpsula Orion dissabte a la matinada que suposava el final de la missió de l’Artemis II va ser d’una espectacularitat i un suspens extraordinaris. En l’etapa més perillosa de la missió entren en joc altres elements, com la bellesa de les imatges, la violència del contacte amb l’atmosfera i l’eventual pèrdua de connexió amb la tripulació.

Aquest dijous, als protagonistes del programa La revuelta els van servir l’humor amb safata de plata. Havien rebut la resolució de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre una denúncia que havia interposat la UTECA, la Unió de Televisions Comercials en obert. El conflicte té un origen estrictament normatiu: RTVE no pot emetre publicitat convencional i només pot incorporar anuncis en forma de patrocini en programes de contingut cultural o esportiu. La denúncia partia de la premissa que La revuelta vulnerava aquest marc legal. La CNMC ho contradeia amb un redactat desconcertant que justificava l’emissió com a cultural. “El programa está presentado por su director en clave de humor y tiene un gran dinamismo”. I afegia que Broncano apareixia a l’escenari “con gran energía y viveza”. El text de la resolució era tan delirant que el mateix presentador i el col·laborador Jorge Ponce es reien de les filigranes argumentals, per exemple a l’hora de descriure els continguts: “Se habló de los capibaras, del 'walking football' o del síndrome de Angelman y se entrevistó al actor Salva Reina y a la selección española de rugby”. Per tot plegat, l’ens regulador considerava que tot i ser un espai d’entreteniment, el format no era incompatible amb la dimensió cultural i, per tant, el patrocini no contravenia la normativa.

Dijous al migdia, Helena Garcia Melero portava un expert a la taula del Tot es mou per valorar la situació econòmica i geopolítica mundial. Només començar, la presentadora activava el marc emocional atribuint a l’investigador del CSIC, Antonio Turiel, una angoixa visible fins i tot abans que comencés a parlar: “T’he saludat fa un moment i res... amb una mirada la teva preocupació era evident...”. Més que presentar l’especialista va arrossegar l’audiència a un estat d’ànim.

Els 11 del Raval, que TV3 va estrenar dimarts al Nits sense ficció, despertava moltes expectatives. Una investigació ben definida i ambiciosa sobre la desarticulació, l’any 2008, d’una cèl·lula jihadista que pretenia atemptar al metro de Barcelona. El documental aprofundeix en el paper d’un confident, conegut com a F1, que es va convertir en testimoni protegit. El podeu recuperar a la plataforma 3Cat, en format sèrie de quatre capítols. Enganxar-los per emetre’ls com un sol documental, però, va tenir conseqüències en l’eficàcia del relat, amb reiteracions i arcs narratius dilatats.

Dilluns al matí, quan arrencava el judici pel cas Kitchen, els periodistes que eren davant de l’Audiència Nacional empaitaven alguns dels imputats. L’únic que se’ls va posar bé va ser el comissari José Manuel Villarejo, que, amb la gorra i les ulleres de sol que el caracteritzen, tenia ganes de fer bullir l’olla mediàtica. El personatge s’encarrega de tensar l’ambient perquè sempre es mou millor en contextos crispats. Enmig de l’eixam de micròfons, la periodista de Mañaneros 360 li va fer una pregunta i va especificar que era per al programa de Javier Ruiz de Televisió Espanyola. El nom del presentador va provocar una reacció immediata del comissari: “¡Ah! ¡Don Javierito!”, va exclamar amb sarcasme. “Dígale a Don Javierito que a mí no me contrató el PP, como él dice. Esto es mentira. Además, Javierito, con lo buenos amigos que hemos sido en el pasado... ¡Parece mentira!” Javier Ruiz, alarmat, va interrompre la connexió i, tot i que Villarejo no el podia sentir, va voler aclarir l’atzagaiada: “¡No! ¡No! ¡No! ¡No, comisario! No vamos a tener un diálogo en directo, pero buenos amigos usted y yo... ¡Ni nos conocemos! ¡Nunca en la vida! ¡Usted es amigo de otros presentadores! ¡Se está equivocando usted! Usted intentó contactar conmigo, lo hizo a través del teléfono móvil cuando contamos una información sobre usted. Y no nos hemos tomado ni un café. ¡No nos hemos visto en la vida!”

L’arrencada del judici pel cas Kitchen ha provocat que els programes que carreguen cap a la dreta busquin estratègies narratives i visuals per minimitzar l’impacte sobre el PP. La filigrana més enginyosa va ser la d’Antena 3 Noticias. A l’hora d’obrir l’informatiu van optar per un relat de dispersió: anunciar el calendari judicial de la primavera. Primer feien referència al cas Kitchen, però a continuació recordaven tots els casos que afecten el partit socialista: el de les mascaretes, que es començarà a jutjar aquest dimarts; el del germà de Pedro Sánchez, que s’iniciarà el 28 de maig, i afegien també els casos del finançament del PSOE, de Leire Díez i de Santos Cerdán que encara no tenen data de judici. Feien evident, així, la descompensació de la balança entre el PP i el PSOE. Projectaven el calendari a la pantalla de l’informatiu, i entre els rostres imputats hi destacava, en vermell, el logotip del PSOE. El del PP no sortia per enlloc. Sandra Golpe anunciava: “Intenso calendario judicial que va a reactivar el choque entre PP y PSOE”. Més tard insistia: “¡Esta primavera judicial viene intensíssima!”

La missió lunar de la NASA amb el llançament de l’Artemis II ha provocat que alguns informatius hagin recuperat d’una manera o altra aquella teoria conspirativa que assegura que l’arribada dels humans a la Lluna el 1969 va ser un engany.

Hi ha imatges que tenen una càrrega simbòlica que perdura en el temps. Ha sigut inevitable pensar-hi durant el llançament de l’Artemis II, sobretot a partir de la retransmissió de la CNN. Fa poc més de quaranta anys, el gener del 1986, la cadena nord-americana de notícies només tenia sis anys de vida i el model de 24 hores d’informació contínua encara despertava dubtes. L’explosió del transbordador Challenger només 73 segons després del llançament va ser explicada en directe i va capgirar el relat periodístic que tenien previst. La tragèdia –amb la mort dels set tripulants– va passar davant de centenars de milers d’espectadors, i amb el desconcert i els dubtes dels mateixos informadors.

Des de fa setmanes, tant a Antena 3 com a La Sexta apareixen de manera abrupta unes pauses publicitàries que trepitgen el contingut televisiu. No es tracta de les pauses de tota la vida, en què els presentadors donen pas als anuncis. Tampoc són les interrupcions amb l’avís d’una cortineta que separa dos blocs d’un programa. Ni la clàssica transició entre dues emissions diferents. És un anunci de vint segons que irromp violentament sobre qualsevol esdeveniment que s’estigui emetent en aquell moment, aixafant-ne el contingut. La setmana passada, en plena tensió informativa i sensacionalista sobre la petició d’eutanàsia de Noelia Castillo durant l’emissió del Y ahora Sonsoles i del Más vale tarde, hi va haver diverses interrupcions d’aquestes característiques. Si s’estava emetent un reportatge, debatent en una tertúlia o fent una connexió en directe, aquells vint segons de publicitat trepitjaven el directe. Aquest dimecres, a Espejo público, Lorena García entrevistava Iñaki Anasagasti en una connexió en directe. Li preguntava per les fotografies de presos d’ETA que havien aparegut en una cursa popular i, per tancar la conversa, ho va aprofitar per demanar-li què en pensava de la petició del lehendakari de portar durant uns mesos el Guernica al Guggenheim de Bilbao com una forma de reparació simbòlica. Just en aquell moment va aparèixer de manera sobtada un anunci sorollós de vint segons que va tapar les seves paraules. Quan el tall publicitari violent i molest va arribar al final, Anasagasti ja estava acabant la frase. Ens vam quedar sense la seva resposta. Són inserts publicitaris que es fan al marge del senyal de l’emissió del programa. Ho injecten directament a la TDT. Si recuperes l’emissió a la plataforma digital d’Atresmedia o a través de la graella de Movistar+, aquell tall publicitari no apareix. Només és per als espectadors que miren la TDT. Òbviament, aquests inserts no t’estalvien la publicitat habitual. La fórmula podria vulnerar la llei general de comunicació audiovisual del 2022 perquè no respecta la integritat del programa –la publicitat no pot tallar respostes, frases, escenes ni cap continuïtat narrativa–. A més, aquesta pràctica es podria utilitzar com a forma de censura velada, trepitjant instants televisius a conveniència. El mètode s’inscriu en aquesta tendència cada vegada més estesa de la manca de consideració amb els espectadors. És una forma de transformar el model: l’audiència deixa de ser la destinatària del contingut per convertir-se en un simple dispositiu de recepció d’impactes publicitaris. L’experiència televisiva és cada vegada més fragmentada i poc acurada. Tenint en compte la facilitat de conquesta de determinades pràctiques comercials, el mètode pot acabar envaint les graelles televisives. Del tot per l’audiència al tot per la pela.

Aquest dilluns, Crims aprofundia en el cas de l’assassinat d’una dona a Parets dels Vallès. El capítol es titulava Traïció, però era alguna cosa més greu. Carles Porta ho plantejava com un misteri: “Els Mossos sospiten de seguida que l’autor és el seu marit, però els familiars de la Jennifer no s’ho creuen perquè per a ells és com un fill més. ¿Estan equivocats els Mossos? ¿O estan equivocats els familiars?”. És inimaginable que Crims tracti un cas com una errada dels Mossos perquè lloar la seva tasca és part essencial de la sèrie. El seu material i testimonis són indispensables per al programa. Es tractava d’un cas de violència masclista, però com ja ha passat anteriorment a Crims, Porta no ho va verbalitzar. Era implícit. En tot el relat només es va pronunciar una vegada violència de gènere, perquè ho va escriure el mateix assassí en una carta per fingir la seva innocència i es llegia el text.

Enguany, el programa Signes dels temps de TV3 celebra els quaranta anys d’emissió. S’emet els diumenges al matí i aprofundeix en l’actualitat social i pastoral de l’Església catòlica. El títol fa referència a una expressió del Concili Vaticà II sobre el deure de l’Església d’estar atenta als canvis i les evolucions de la societat. Potser estaria bé que també fos TV3 qui estigués atenta a l’evolució de la graella, perquè, valgui la redundància, aquesta franja ha quedat una mica deixada de la mà de Déu. Cal dir que Signes dels temps és formalment correcte amb Montserrat Esteve al capdavant. Hi ha un cert esforç per donar-li una pàtina de connexió amb la realitat social. Els continguts s’ajusten a l’objectiu del programa, i està fet amb cura i professionalitat. Cal destacar la feina de postproducció per donar-li una relativa modernitat visual. Segur que satisfà les expectatives de la Conferència Episcopal, però aquesta centralitat del catolicisme i un enfocament amb un estil tan propi del catequisme no s’ajusten gaire a la funció d’una televisió pública.

The Madison és una sèrie que sembla haver-se estrenat per Setmana Santa amb el propòsit de redimir-nos, especialment a les dones que viuen en zones urbanes. Protagonitzada per Michelle Pfeiffer i Kurt Russell, té una trama que el menú de SkyShowtime ja explica més del compte. Està creada per Taylor Sheridan, l’arquitecte del western contemporani. Però si us agraden les sèries sobre gent rica, ambients luxosos i paisatges extraordinaris, The Madison no us fallarà. Una dona de Nova York es veurà obligada a refer la seva vida lluny del seu món. El títol de la sèrie ja determina la importància que tindrà el paisatge en tot plegat. Agafa el nom del riu més emblemàtic de Montana, que travessa zones pròximes al Parc Nacional de Yellowstone. La natura i el territori seran tan determinants que esdevindran dispositius moralitzadors de les protagonistes. L’entorn del riu es convertirà en una mena d’àrbitre silenciós com a activador del drama familiar.  

Si aquesta Setmana Santa no teniu l’oportunitat de viatjar, ho podeu fer a través de la plataforma CaixaForum+. És gratuïta, només us hi heu de registrar, i està plena de continguts culturals que us oferiran una alternativa a exposicions, museus, concerts o òperes. Documentals que us transportaran al món de múltiples artistes i escriptors, les seves vides i les seves obres.

TV3 va estrenar dimarts una nova entrega de La fugida, la sèrie documental que recull els treballs d’investigació del periodista Guillem Sánchez sobre els abusos sexuals comesos en entorns religiosos. El 2024 en vam veure una primera temporada. Però cada emissió interpel·la noves víctimes i, per tant, també es denuncien altres agressors. Aquesta vegada, els tres nous episodis (que trobareu a la plataforma 3Cat) es van centrar en casos vinculats als Escolapis i a l’Escola Pare Manyanet de Barcelona.

Feia temps que sentíem parlar del cas de la Noelia als mitjans de comunicació. Un comitè d’experts va autoritzar, fa gairebé dos anys, el seu dret a rebre una mort assistida a causa del seu patiment. La lluita judicial del pare, però, ho ha impedit fins ara. Dos dies abans de la data de l’eutanàsia, Sonsoles Ónega va anunciar una entrevista amb la Noelia. Va ser ella mateixa qui va sol·licitar participar al programa.

Diumenge, TV3 va estrenar Dia u, la sèrie que van promocionar en el context del Mobile World Congress per aprofitar l’atmosfera futurista que ens satura durant aquelles dates. Es tracta d’un thriller tecnològic de diàlegs simples i precaris, ple de clixés i amb interpretacions afectades perquè a l’espectador li resulti més fàcil connectar amb la història. Aspira a l’efectisme del suspens, però amb tot molt ben trituradet perquè s’entengui. La trama es desenvolupa a Barcelona, amb la participació d’actors catalans. Una postal grandiloqüent i moderna de la ciutat, però amb una singularitat: no hi ha ni rastre del català més enllà del doblatge que s’hi ha afegit després. Dia u és una sèrie concebuda plenament en castellà, en tots els sentits, i TV3 només sembla haver-hi aportat el doblatge. És a dir, és una capa afegida a posteriori que provoca aquella artificialitat que grinyola. Els actors catalans treballen en castellà i només uns quants s’han doblat a ells mateixos. Els altres apareixen amb una veu prestada i un to impostat que et distancia de l’acció. La desaparició del català va més enllà de la llengua dels personatges. Totes les pantalles i interfícies que hi apareixen, que són moltes, tenen els textos escrits en castellà. Per tant, ja no es tracta només dels condicionants del rodatge: les pantalles són una qüestió de postproducció, i ni així s’ha pogut incorporar el català. Ja podem anar reclamant el català en els ginys tecnològics, que la sèrie vinculada al Mobile normalitza el castellà com a llengua per comunicar-se amb les màquines. A més, a Amazon Prime Vídeo, la plataforma que distribueix la sèrie internacionalment, no es dona l’opció del doblatge en català. S’entén que l’exclusiva se l’ha quedat 3Cat, però aleshores el català queda fora del circuit, relegant la nostra llengua a l’àmbit local. Queda clara, doncs, la jerarquia que s’estableix entre els dos idiomes.

D’aquí sis setmanes, Sir David Attenborough farà cent anys. El divulgador i naturalista britànic ha transformat la manera com mirem el planeta a través dels seus documentals. Són més de setanta anys dedicats a la televisió, des de la BBC, viatjant arreu del món per ensenyar-nos la vida salvatge i conscienciant-nos de la crisi climàtica i la pèrdua de biodiversitat. Per celebrar l’aniversari, però, Sir David s’ha quedat a casa per descobrir-nos la fauna de la ciutat de Londres. Wild London (Londres salvaje) el trobareu a Movistar+. A l’estació de Hammersmith comprovareu com els coloms han après a viatjar en metro per buscar menjar a l'andana següent i contemplareu el creixement i els primers vols de les cries d’un falcó peregrí davant de l’Hospital de Charing Cross. També veureu una petita daina aprenent a caminar entre els arbres de Harold Hill i els riscos d’una parella de gripaus travessant la carretera d’Ealing.

Louis Theroux és un periodista i documentalista britànic conegut per les seves entrevistes aparentment inofensives que li han permès accedir a personatges controvertits o entorns extrems i hostils: nazis i supremacistes, sectes, comunitats fonamentalistes i homòfobes, explotadors sexuals... Bona part de la seva carrera l’ha desenvolupat a la BBC, amb un estil proper que evita la confrontació i deixant que els protagonistes es posin en evidència ells sols. Però aquesta ambigüitat entre l’observació i la complicitat també l’han fet relliscar alguna vegada. El cas més paradigmàtic és la seva entrevista amb el presentador Jimmy Savile. Theroux es va veure obligat a revisar sota una òptica crítica la seva pròpia feina, i la seva ceguesa, després que es descobrissin els centenars de casos d’abusos i pederàstia comesos per Savile. 

Mentre la resta de magazins matinals comentaven les agres desavinences dins de Vox, a Espejo público es feien ressò d’un fet aparentment anecdòtic. Susanna Griso va aturar la seva conversa amb Albert Rivera, que és analista polític del programa, per preguntar-li si ja havia vist la pel·lícula de Santiago Segura. L’exlíder de Ciutadans va respondre que ho tenia pendent. La presentadora explicava que qui sí que hi havia anat era Santiago Abascal, a qui havien pescat sortint del cinema. "Ok Diario sorprende a Abascal viendo Torrente, presidente", deia el titular a la pantalla. Però aquella exclusiva del mitjà digital d’Eduardo Inda semblava qualsevol cosa menys una sorpresa. Era clarament una posada en escena: feia pudoreta de pacte entre Vox i Inda. Una reportera amb el micròfon d’Ok Diario a l’entrada de la sala informava: “En breves momentos, Santiago Abascal saldrá del cine tras ver Torrente, presidente y no nos hemos querido perder su reacción”. Immediatament, apareixia Abascal acompanyat d’un grup nombrós d’homes tallats pel mateix patró: la barba, el tallat de cabells, la roba i la rigidesa corporal que els caracteritza. Els adlàters envoltaven el líder de Vox controlant amb suspicàcia la zona, i Abascal es va dirigir ràpidament al micròfon de la reportera. La suposada gràcia d’aquella situació és que el film de Santiago Segura fa una paròdia de Vox amb Torrente al capdavant.