Com deia Shakespeare: la resta és silenci. Tots som la resta a la piràmide esotèrica/social, ja que el lloc que ocupem no acaba de ser mai el nostre. Els rics es consideren el poble, els qui no tenen res es diuen classes mitjanes, els qui treballen per gust es creuen artistes, els artistes voldrien ser admirats com els reis, i els reis ens feliciten cada any per Nadal com el sereno. Surt a la cançó de Raimon, tots venim d'un silenci. I s'infereix de l'Evangeli de Joan, quan diu que al començament va ser la Paraula. Avui ja no hi ha silenci, sinó xarxes socials. Hem perdut la paraula pel camí. Tota paraula té una part de silenci, i qui millor parla és també qui millor sap fer els silencis. Agustín González portava les frases a tota castanya fins a deixar-les tremolant al límit de l'abisme. Els seus eren silencis de fi de camí, els quals ens retornen al silenci còsmic original. Per la seva inclinació cosmològica, ningú ha alçat els ulls, el cap i els braços cap amunt com l'Agustín González.

Ens volen fer creure que hi ha gent que ha vingut al món a aguantar-ho tot. De vegades se'n diu resignació i, d'altres, conformisme, depèn del punt de vista. Aguantar la piràmide té més a veure amb suportar-la que amb sostenir-la. Es pot suportar sense cap ganes de donar-hi suport. Tota piràmide és per essència elitista. No comprèn el total de la societat, sinó tan sols els estrats dels quals en pot treure un profit. Una piràmide no és més que una catifa amb punxa en una casa on la neteja es fa de cara a la galeria. Hi ha món més enllà de la piràmide. Allò que es feia al programa Gran Hermano d'expulsar de la casa la gent fins que només en quedava un és una caricatura no gaire exagerada de com va la cosa. Per no formar part de la piràmide, n'hi ha prou amb haver nascut a fora. Com de més lluny s'hi arribi, més difícil resultarà ser acceptat pels residents de la piràmide. L'única porta oberta és la dels diners. El més semblant a la construcció (i destrucció) d'una piràmide és el que es conta a The Wall, de Pink Floyd. Una piràmide és un sistema de murs amb vèrtex. Tot allò que no és vèrtex és vòrtex (turbulència, remolí, desordre).

On abans hi havia intel·lectuals, ara tenim influencers. Els camins de l'evolució humana són inescrutables. Fa anys, es va celebrar al CCCB un cicle d'instal·lacions que mostrava l'obra de figures emblemàtiques com Marx, Freud, Nietzsche, Edison, Einstein, Le Corbusier, Orson Welles, Duchamp i Virginia Woolf, sota el títol genèric de Fars del segle XX. La cultura ja no és així. Ha perdut solemnitat, i poder. Ha guanyat, però, en igualtat, i avui suposaria un escàndol que a una exposició com aquesta hi hagués únicament una dona. El gran repte del segle XXI no és, així i tot, democratitzar la cultura, sinó culturitzar els demòcrates. Per propagar la cultura, cal abans escampar amor a la cultura. Comparant Nietzsche amb un youtuber a l'atzar potser es farà palès que tots dos estan igual de guillats, però això no és impediment per dir coses importants. Així mateix, podrem constatar, però, que el que abans es deia reconeixement avui es diu fama. El reconeixement ha desaparegut perquè per tal de reconèixer cal primer conèixer.

Igual que abans es llegien vides de sants, caldria avui llegir vides de polítics. N'hi ha molts que s'apareixen als seus després de morts políticament. I d'altres estan predestinats a una mena de vida institucional eterna. Al polític, el que més li agrada és sortir a la televisió. I també als diaris, però com que avui només llegeixen diaris els polítics, els semblen poca cosa per a les seves pretensions. Sortir en un diari és com sortir a l'àlbum familiar. Abans, la gent llegia el diari per saber què passava a la política, però ja ningú no vol saber res de res, i les poques persones que continuen informant-se ho fan més perquè li donin la raó que per tenir notícies. El polític vol sortir per la tele a cada hora perquè està convençut que fa grans coses, però que no sap comunicar-les. Als escriptors els passa el mateix quan diuen que han escrit una obra mestra però ningú no l'ha entès.

A la cúspide de la piràmide hi ha el rei. Això passa perquè sempre són aquests els que encarreguen les piràmides. Per exemple, al més semblant que aquí vam tenir a una piràmide social, i que es deia 13, Rue del Percebe, també hi havia un rei instal·lat a les golfes del terrat, al damunt del tot. Era el rei del món bruguerià: el gran Vázquez. La seva relació amb els diners era la mateixa que té qualsevol rei amb més ambició que fortuna, i que s'ha mantingut sempre d'aquesta manera. Al cap i a la fi, un rei no necessita diners, només li cal fer gasto. En la història moderna, es diferencien dos tipus de llinatge reial: el que sempre hi és i el que entra i surt. Això no defineix pas els llinatges sinó els seus països. Fins no fa gaire, l'alternativa a tenir un rei era tenir una república, però actualment també hi ha països on en comptes de tenir un rei el que han fet és tenir-ne dos. Aquesta situació és coneguda com l'efecte Manuel Luque. Amb els papes, que són reis de Roma, passa el mateix. I amb els presidents de govern i, fins i tot amb països sencers, es pot donar així mateix aquest cas de duplicitat. Vivim en un món d'oferta.

Una cosa és que a algú li agradi la seva feina i una altra és que cada dia li vingui de gust anar-hi. La vocació és al treball com l'enamorament al matrimoni. Hi ha la creença que a les anomenades professions liberals tothom treballa del que li agrada. Però si un pobre es veu captiu per les seves condicions econòmiques, qui les té mínimament resoltes viu atrapat per un llaç que, encara que canviï de forma, mai no canviarà de nom: la família. Actualment, la societat pot fer-se seus ben diversos tipus de família, perquè, al cap i a la fi, el fonamental, el nom, es manté indemne. Lampedusa never dies. Les nissagues de professions artístiques, artesanals i liberals són el revers fosc, tot i que privilegiat, d'una espontània llibertat de subsistència que es troba en qui, quan li arriba l'hora de començar a treballar, no té opcions, però tampoc condicionaments, i ho confia tot a la seva sort i a la seva invenció. És més fàcil sortir del no-res que de la família.

Un artista no forma part de cap piràmide social. L'artista fa les piràmides, però no s'hi fica dintre. Si ho fa, ja ha begut oli. Les piràmides són un lloc perjudicial per als artistes. A les institucions públiques els agrada, però, oferir als artistes tota mena de piràmides per tenir-los arreplegats. Administrativament, això rep el nom d'ajuda. Un artista, nogensmenys, mai no reclama ajuda pública, sinó que abans la menysprea. Perquè, amb la mà al cor, l'ajuda rebuda mai no està a l'altura de l'artista. I encara ho està menys la institució o l'autoritat que té l'atreviment d'oferir-la. Tots els artistes són rics, el que passa és que el seu capital no serveix en el món civil. Per això, més aviat que ajudes, el que necessiten els artistes són llocs on guanyar-se la vida amb el que fan. A una institució pública li convé més repartir ajudes que crear circuits i estructures on els artistes puguin desenvolupar la seva tasca, perquè amb aquesta segona mesura els artistes són independents i ja no llepen les institucions. Un artista, però, morirà de set abans que llepar ningú.

Els qui no tenen res estan al marge de la política. Això implica que se'ls hagi d'entendre en estat pur, és a dir, religiosament, ja que la política és la religió per uns altres mitjans. Tot el qui no té res es troba més a prop del Sermó de la muntanya que del Manifest comunista. Dir les Benaurances a la multitud, però, no és populisme, encara que es pugui creure que tot allò que no forma part de la política institucional és populisme. La diferència entre el populisme i, per exemple, aquells cristians que anaven i venien de Cafarnaüm a Galilea és que els miracles d'aquests eren de veritat. Si més no, ho eren des de dintre del relat. Populisme no és fer coses inversemblants, sinó predicar-les. Molt sovint, s'ha emprat el terme pària com a sinònim d'algú que no té res a la vida, i al món (valgui la redundància). Però els pàries originals (els de l'Índia), encara tenien un timbal. Val a dir que, en llengua tàmil, pària significava els del timbal. La figura del timbaler ha quedat fixada en l'imaginari dels profetes i de tant en tant surt en les seves paraules i cançons, com és el cas del timbaler del Bruc, o d'El pequeño tamborilero, de Raphael (nota: no confongueu pas “ropopompom” amb “porrompompón”, què és de Manolo Escobar, i per tant llengües diferents), o de la peça Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan, el darrer dels profetes del segle XX. Abans, als profetes els feien sants, però actualment els donen qualsevol premi Nobel. Els premis Nobel de Literatura i de la Pau són els equivalents a Literatura i Gimnàstica en les notes.

Cada dia hi ha més rics al món. Això passa perquè cada dia hi ha també més pobres. Aquesta sèrie d'estiu, com vau veure al capítol anterior i primer, tracta tant dels uns com dels altres, ja que està dedicada a la piràmide social. Una piràmide és un polígon; amb tot, no tots els polígons són piràmides. Des dels temps dels faraons, la piràmide és el polígon dels poderosos. Per a la resta, el que queda és el polígon sense piràmide i sense res. Fins fa poc, els qui més sabien de polígons, per damunt dels matemàtics, eren els camioners; avui, però, l'estudi dels polígons s'ha vist emparat per la crítica musical. A un ric, la crítica musical no l'importa gaire, perquè tot el que se li diu a la vida li sona igual. Encara que vagin al Liceu (només a les estrenes, però), a Catalunya els rics no ho són per la música sinó pels diners. No només pels seus calés, sinó també pels de tothom. Hi ha dues maneres d'arribar a ric mitjançant aquesta subscripció popular: amb un banc i amb el joc. Nosaltres hem tingut èxit en les dues modalitats. Així, quan parlem de negocis, el que no és CaixaBank és Cirsa. Estalvi i malbaratament. El seny i la rauxa. La nostra condició.