El desllorigador dels resultats del proper 23-J ens el proporcionaria saber què s’hi votarà. No, no vull dir quins partits ni amb quines proporcions, sinó quina serà, o quines seran, les motivacions diguem-ne profundes dels electors. Dit d’una altra manera: els electors votaran principalment el que se’n sol dir “allò que importa a la gent”, o votaran “allò que alarma la gent”?

He estat llegint d’una tirada, atrapat per l’alta qualitat de l’escriptura d’Ivan Mambrillas, el llibre De la cuina i la vida. Converses amb Josep Lladonosa i Giró, publicat fa poc per Viena Edicions. Esclar que el personatge amb qui conversa Mambrillas té el seu què, i sobretot fascina. Com les engalta! Quin “homenot”, que diria Pla. Però si ara esmento el llibre és per com Lladonosa –atenció: a primers de 2016– va respondre a l’autor sobre si volia la independència.

Dues qüestions prèvies per si l’amable –i alhora enrabiat– lector d’aquest article prefereix estalviar-se’l. La primera, tot i l’enorme mandra que em fa anar a votar a les eleccions espanyoles del 23-J, si no es torcen encara més les condicions, ho faré. La segona, a més de creure que l’abstenció està justificada, en comparteixo l’estat d’ànim i moltes de les raons que portaran molts independentistes a practicar-la. I, tanmateix, vull explicar les deu raons que a mi m’arrossegaran a votar.

Dissabte passat va acabar el dirty dancing políticament obscè de flirtejos, canvis de parella i allitaments discrets per a l’elecció dels nous alcaldes. Un espectacle de promiscuïtat descordada, fins i tot de prostitució política: sexe per cadires. De falta de fidelitat als principis i als compromisos. I tot, amb una manca de respecte a la voluntat dels electors, de qui es vulnera les preferències, i a una llei no escrita segons la qual es feia alcalde el més votat. Un mal exemple que sobretot va posar en circulació Ada Colau, primer guanyant Trias sota el paraigua de les clavegueres de l’Estat, fa quatre anys expulsant el vencedor Ernest Maragall amb el suport de la dreta extrema, anticatalana i racista de Manuel Valls, i ara faltant als seus compromisos, votant al costat del PP. Després de tot això, visca la Pepa.

Entre l’independentisme –seria més precís dir entre una part dels independentistes– es debat sobre el valor i el sentit del vot a les properes eleccions espanyoles. És a dir, sobre si participar-hi, per anar a fer què i a qui votar. I en un sistema electoral en què el vot no és obligatori, és balder dir que totes les possibilitats són legítimes: des de l’abstenció per indiferència o per desconfiança fins a l’abstenció per escarmentar algú, el vot nul o en blanc, i qualsevol altre tipus de vot, a favor d’un partit per consciència, per convicció o amb el nas tapat, o encara en contra per càlcul de qui es vol perjudicar.

¿Tan diferent és la gent de Badalona de la de Santa Coloma de Gramenet que el 55,7 per cent dels primers han votat el PP d’Albiol i el 51,3 per cent dels segons el PSC de Parlon? ¿I tan diferent és la gent de Ripoll de la de Campdevànol que el 30,8 per cent dels primers han votat l’Aliança Catalana d’Orriols i el 33,6 per cent dels segons Sumem per Campdevànol de Lázaro, franquícia de Junts? No m’ho crec. Per tant, i primera observació, caldria vigilar molt a l'hora de qualificar els partits al marge dels contextos socials i dels lideratges particulars de cada municipi. En política, les coses tampoc solen ser el que semblen a primer cop d’ull, i menys si el punt de vista és aclaparadorament barceloní.

Joan Capri, en el seu monòleg El casament, té una frase humorística que en el seu temps va fer fortuna, tot i que ara seria mal vista. Parlant de com evolucionen els matrimonis, deia: “L’amor se’n va... però ella es queda!” Doncs bé, això és el que ens haurà passat amb Ciutadans/Ciudadanos, creat el 2006. Ells, segons totes les previsions demoscòpiques, tard o d’hora desapareixeran. Però el mal que hauran fet a Catalunya es quedarà. 

Un dels aspectes més decebedors –per no dir irritants– de les campanyes electorals i les seves promeses és que cap candidat adverteix del cost que tindran per al ciutadà els seus compromisos. Contractarem tants més policies municipals, crearem un nou organisme públic per atendre la vulnerabilitat de tal col·lectiu, promocionarem com ningú l’ús del català, agilitzarem la burocràcia administrativa, multiplicarem l’oferta de transport públic, farem habitatge públic, enjardinarem més carrers, facilitarem la instal·lació de noves indústries...

Si aquest país, ara mateix, té un problema alhora molt greu, terriblement urgent i de solució dramàticament difícil és el de l’aigua. És cert que, en darrer terme, la sequera és conseqüència de l’escalfament global. Però, més enllà de prendre grans decisions mundials amb efectes a molt llarg termini, de moment cap govern local no té la culpa immediata del fet que no plogui. I no plou.

És inquietant el clima d’opinió resignat que es va creant al voltant del marc repressiu que s’aplica no tan sols a l’independentisme, sinó al conjunt de la nació. Com també ho és l’acceptació passiva de la depredació fiscal, de la mal dissimulada voluntat de genocidi lingüístic i, en definitiva, de la reducció de l’autonomia política en una mera delegació regional del poder central. Dit d’una altra manera, alarma que es vagi diluint la consciència nacional i, per tant, la futura possibilitat de reclamar, assolir i exercir la sobirania política necessària per tenir el país radicalment democràtic, pròsper i just que podríem ser i que molts voldríem i havíem imaginat.

L’independentisme, a finals del 2006 i sobretot els anys següents, va abandonar la fase reactiva –la del “cap agressió sense resposta”– i en va encetar una d’afirmativa, la del “tenim dret a decidir”. Això explica què el va portar a un creixement tan ràpid com inesperat, fins al 2017. Col·lectivament, es va anar substituint allò de “ja m’agradaria, però és impossible” per sentències inspiradores, com aquella de Ghandi: “Primer t’ignoren, després s’enriuen, després et combaten i llavors guanyes”. I, a poc a poc, es va abandonar el victimisme que durant anys havia abocat a la resignació, i es va anar guanyant una autoconfiança que transmetia esperit de victòria.

El que té de fosc l’acord de claredat proposat pel president Pere Aragonès no és pas la voluntat de fer clares les condicions per a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El que és absolutament obscur és el fet de preveure que pugui ser resultat d’un acord. De manera que, per molt que els experts i tota aquesta mostra aleatòria de ciutadans a qui es consultarà siguin capaços d’establir criteris de claredat, el que no té cap futur és que l’altra part acordi alguna cosa voluntàriament.

Que el ministeri fiscal espanyol, en el seu informe de 2022, qualifiqui l’independentisme català de “terrorisme nacional”, s’inventi el nom d’un “Moviment Violent Independentista Català” per etiquetar-lo amb els desapareguts Grapo i ETA, i li atorgui fins a 54 accions suposadament violentes –incloses 8 pancartes, 32 talls de carretera, 5 danys pirotècnics i 11 cremades de banderes i símbols–, és un fet molt rellevant que cal valorar correctament.

Allò que va ocórrer la setmana passada a Las Cortes espanyoles amb la moció de censura de Vox al govern de Pedro Sánchez és un bon exemple de com, en política, hi ha fracassos que són victòries, i victòries que són fracassos. I aquesta aparent contradicció es pot aplicar a la perfecció a la realitat política catalana, si més no, dels dos darrers anys. Vegem-ho.

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya acaba de publicar l’Enquesta sociopolítica 2022, que ha generat un cert rebombori segons com se n’hagin llegit els resultats. Així, a La Razón li ha faltat temps per agafar el rave per les fulles –un rave plantat per l’enquesta, tot s’ha de dir– i ha titulat l’edició digital del passat 11 de març: «'Procés' en declive: más de la mitad de los catalanes, orgullosos de ser españoles». Qui té gana somia pa!

No és que em mami el dit sobre la política de partits i sobre les lògiques que expliquen les aliances i els combats parlamentaris o les preses de decisió –també la deixadesa– governamentals. No cal haver estat dins de l’olla, ni ser procliu a les interpretacions conspiratives, per poder intuir més coses de les que expliquen oficialment els respectius assessors de comunicació. A la política sempre se li ha pogut aplicar amb molta exactitud el conte de Hans Christian Andersen El vestit nou de l’emperador.

Cada vegada que es diu que cal despolititzar la ràdio i televisió públiques catalanes recordo el vell consell que donava el dictador Franco: “Haga como yo, no se meta en política”. Encara que de veracitat incerta, Jaime García Añoveros –antic ministre d’Hisenda d’Adolfo Suárez– suggeria que Franco ho havia dit a l’escriptor José María Pemán. Però, sigui com sigui, la frase és molt bona: la millor manera de fer invisible un statu quo polític és acceptar-lo passivament, “no ficar-s’hi”. Despolititzar, doncs, és acomodar-se a la política del règim, i no fer nosa.

Ara que ja s’han pactat els pressupostos, la pregunta que cal fer-se és aquesta: quin dels preus a pagar pel Govern d’ERC era més car, complir les tres condicions –de fet, els acords de legislatura– que posava Junts al mes de setembre per seguir al Govern, o que ara s’hagi hagut d’humiliar fins a empassar-se el projecte Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i la B-40?

Opino que l’independentisme està massa atrapat en la lògica política partidista, tant la parlamentària com la governamental, tant en l’espanyola com en la catalana. Fatalment, s’alimenta de les provocacions exteriors i s’ennuega amb la política interior. I així es va fent mala sang. Es mostra ara irritat, ara abatut. Torna a aquell estat hipocondríac de fa anys, on cada matí es posava el termòmetre i es prenia el pols. Només parla a la defensiva. I repeteix una vegada i una altra el mateix. Cansa.

L’últim cas de què he tingut notícia dels molts que es coneixen en aquest camí esbojarrat en contra de la llibertat d’expressió és el del psicòleg canadenc Jordan Peterson. Arran d’uns tuits, i després per la participació en un podcast en què expressava idees que alguns considerarien políticament incorrectes, ara el Col·legi de Psicòlegs d’Ontario obliga Peterson a signar un text d’acceptació de culpa i de penediment públic i a seguir un programa de teràpia si no vol que li sigui retirada la llicència per exercir la professió.