L’any 2005, davant un miler de persones que havien pagat per escoltar la seva conferència a Loveland, Colorado, Donald Trump confessava com li agraden “els perdedors”, perquè el fan sentir “magníficament satisfet” amb ell mateix. En poc més d’una hora, Trump va explicar de manera inconnexa la importància de la “venjança” com a política empresarial, i recomanava desconfiar de tot i de tothom, sobretot dels “bons empleats”, mentre s’esplaiava sobre com s’havia dedicat a fer la vida impossible a una antiga col·laboradora que no havia volgut fer servir les seves influències per ajudar-lo en un negoci. Tota una filosofia que després va recollir en el seu llibre El secreto del éxito. Trump ha fet de la venjança un dels motors del seu exercici del poder. Amb la mateixa frivolitat que acomiadava aspirants a emprenedors de telerealitat a principis dels 2000, ara aprofita la presidència per acomiadar els funcionaris del departament de Justícia que el van investigar, i per retirar la protecció a tres antics alts càrrecs de la seva primera administració que se li han girat en contra: John Bolton, Mike Pompeo i Brian Hook. La doctrina Trump està feta d'amenaces grandiloqüents i venjances mesquines. 

Elon Musk ha encetat l’any exercitant, al màxim, el seu múscul polític en l'escenari global. En menys d’una setmana, el propietari de la xarxa X ha demanat, amb les seves piulades, l'alliberament d'un activista d'extrema dreta britànic empresonat a l’octubre; ha compartit una publicació que pressionava el rei Carles III perquè dissolgués el Parlament del Regne Unit i ordenés noves eleccions generals mentre publicava una sèrie d'atacs dirigits al primer ministre Keir Starmer; ha elogiat una entrevista amb Pierre Poilievre, el polèmic líder del Partit Conservador del Canadà que aspira a succeir Justin Trudeau; i ha anunciat una pròxima conversa en directe amb Alice Weidel, la candidata a la cancelleria per Alternativa per a Alemanya, el partit ultra que segons Musk és l’únic que pot “salvar” el país, que celebrarà eleccions anticipades a finals de febrer.

El front de guerra ucraïnès està, cada vegada, en una situació més precària. La dificultat de reclutar efectius, els problemes de producció d’armament i les esquerdes polítiques entre uns aliats que comencen a notar la fatiga de la guerra i la imprevisibilitat de l’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca han obligat Volodímir Zelenski a fer un gir estratègic. Amb almenys 200.000 víctimes mortals en tres anys i una economia devastada, la guerra a Ucraïna entra en una nova fase. El món ha comprat el relat del nou inquilí de la Casa Blanca. El president ucraïnès ha assumit que s’acosta l’hora de la negociació. Però, més enllà dels anuncis de Trump i de les seves vagues promeses de solucionar la guerra “en 24 hores” i imposar per la força un ordre de pau, tot està per decidir. Per imaginar. 

El cicló electoral del 2024 ens ha deixat una democràcia una mica més masegada i un nom propi: Elon Musk. El magnat tecnològic ja exerceix de poder polític global, a les recepcions de Mar-a-Lago, en les trucades diplomàtiques a potències estrangeres, i en l’aposta estratègica i financera per les agendes ultraconservadores internacionals. Musk ha irromput en la campanya electoral alemanya, després de l’atemptat al mercat de Nadal de Magdeburg, per demanar la dimissió del canceller Olaf Scholz per “incompetent” i assegurar, en un missatge a X, que “només Alternativa per a Alemanya” pot salvar el país. L’home més ric del món també s’ha ofert a ajudar al nou partit de Nigel Farage, Reform UK, i el govern britànic ja s’ha afanyat a avisar que reforçaran les normes i els controls sobre el finançament a partits polítics.

L’onada guanyadora, que assisteix amb crispetes i certa satisfacció al desplegament per fascicles del nou aterratge de Donald Trump a la Casa Blanca, mira amb expectació la sacsejada que pot arribar des de l’altra banda de l’Atlàntic per desestabilitzar la Unió Europea.

Per primera vegada, Donald Trump ha guanyat en vot popular. El republicà va saber llegir aquest 73% de nord-americans que es declaraven insatisfets o enfadats per com li van les coses; va entendre que les classes mitjanes, que fa anys que perden poder adquisitiu i oportunitats de progressar, temen la pèrdua d’estatus i anhelen seguretat; que hi ha un malestar generalitzat –no només entre els joves– perquè accedir a un habitatge digne s’està convertint en un luxe per a molts. Trump va entendre que estem en l’era de l’ansietat. El seu discurs de la por i la ràbia, de revenja i assenyalaments, es va imposar de manera transversal, abocant els demòcrates a una angoixa existencial que els obliga a analitzar primer per què han perdut les eleccions –malgrat tenir les xifres macroeconòmiques de cara i l’atur històricament baix–, abans de decidir com reconstruir-se.

La transició de poder a la Unió Europea es va complicant per moments. Falten només unes setmanes per al relleu al capdavant de les institucions comunitàries, però les herències de les fractures institucionals i polítiques se superposen i s’aprofundeixen. Divisions sobre les guerres a Ucraïna i el Pròxim Orient i divergències sobre el poder institucional d’una Unió que acumula cada vegada més competències en una Unió cada cop més intergovernamental. 

Campanya. La retirada de Joe Biden ofereix als demòcrates, com a mínim, una oportunitat. El partit frena, per ara, la caiguda en picat d’una campanya agònica. El president dels Estats Units ha pres la decisió històrica de renunciar a una reelecció fallida. Biden s’havia convertit en un llast per al seu propi partit. La polarització extrema eclipsava qualsevol valoració de la gestió de govern feta en aquests quatre anys, i els lapsus de memòria i el comportament erràtic del president feien impossible transmetre cap mena de confiança en un futur mandat.

Atemptat. En els primers segons de caos i por desfermats pels trets contra Donald Trump a Pensilvània, amb el micròfon del faristol encara engegat, se sent l’expresident republicà reclamant les seves sabates. Trump crida reiteradament als agents del servei secret, que estan a punt de treure’l de l’escenari, que vol les sabates (que deu haver perdut en el desconcert del moment). Ho diu diverses vegades. Enmig del descontrol i la incertesa, l’expresident està pensant en la imatge de la sortida. Tot passa ràpid i, vist de lluny, el simbolisme empetiteix. Però la fotografia d'un Trump ensangonat amb el puny enlaire, envoltat pels agents que l’empenyen cap al cotxe, s’ha convertit en la icona del  seu retorn polític definitiu. 

Consolidació. Marine Le Pen ha tastat els límits –per ara– de la seva reconversió. L’extrema dreta de Reagrupament Nacional, vestida d’agenda social, encara fa por a una gran majoria de francesos. Però la força parlamentària dels lepenistes a l’Assemblea ha assolit un màxim històric. L'extrema dreta i els seus aliats han guanyat terreny de manera constant durant l'última dècada: la seva base electoral s’ha ampliat entre les dones, els treballadors qualificats i la gent gran, i han passat de ser un vot de càstig a recollir un vot de confiança. Insuficient, però indiscutiblement fort. El 2012 van entrar a l’Assemblea amb només dos escons. Diumenge en van consolidar 143.

Sentenciat. Emmanuel Macron ja ha perdut. Passi el que passi a la segona volta de les eleccions legislatives, diumenge que ve, el president francès és avui un líder derrotat. El Macron que va arribar a l’Elisi, l’any 2017, com a antídot contra la crisi existencial que afeblia la Unió Europea i contra l’extrema dreta d’una Marine Le Pen en plena reconversió política que s’acostava perillosament al poder, és avui l’ombra cansada i histriònica d’aquella grandeur presidencial. L’hiperlideratge de Macron s’ha menjat el personatge.

Seriositat. Europa continua pendent de les urnes; de la reacció d’uns electors desbordats per una realitat que els fa sentir insegurs i d’uns governs incapaços de gestionar-la. Brussel·les mira estràbicament cap a Londres i París. A banda i banda del canal de la Mànega hi ha dos processos electorals en marxa cap a destinacions oposades.

Armament. Aquest interregne global és cada cop més bel·ligerant. De la contestació de les normes internacionals a la guerra comercial; del rearmament i la impunitat militar a la feblesa de la diplomàcia. “No havíem vist les armes nuclears exercir un paper tan destacat en les relacions internacionals des de la Guerra Freda”, afirma Wilfred Wan, director del Programa d'Armes de Destrucció Massiva del SIPRI. L’Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm acaba de publicar el seu informe anual, i alerta contra la “normalització” de l’amenaça nuclear. La diplomàcia del desarmament passa per hores baixes, mentre l’escalada retòrica de l’amenaça atòmica ha entrat a formar part dels escenaris hipotètics dels conflictes, com a Ucraïna o el Pròxim Orient. Mentrestant, el nombre de caps nuclears continua creixent a escala global, sobretot per l’accelerada ampliació de l’arsenal xinès.

Influència. Si la portada de The Economist d’aquest mes de juny és premonitòria, les tres dones que definiran Europa són Ursula von der Leyen, Giorgia Meloni i Marine Le Pen. L’Europa dura s’imposa. La del control tecnocràtic, la seguretat i la vehemència retòrica. Una combinació d’Europa possibilista i retallada de drets. Seria la claudicació definitiva d’una idea humanista d’Europa, llevat que comprem l’argumentari del primer ministre hongarès, Viktor Orbán, quan assegurava que no hi ha res més “humanitari” que fer entendre als migrants que no han de venir a la Unió Europea perquè no s’hi podran quedar. I aquesta és la política que s’ha imposat.

Violència. Només dos dies després que el Tribunal Internacional de Justícia ordenés a Israel decretar un alto el foc immediat a Gaza, la resposta del govern de Benjamin Netanyahu és un bombardeig aeri sobre un camp de desplaçats de Rafah. L’atac i l’incendi que va desencadenar, que van matar, sobretot, dones i nens, són injustificables. Com ho és la destrucció de Khàrkiv amb l’atac directe a població civil, en zones que no tenen cap valor militar. Arrasar una botiga de bricolatge en un barri residencial de la segona ciutat més gran d’Ucraïna o destruir la vida refugiada sota la fragilitat dels plàstics i les xapes d’un camp provisional que ha estat declarat zona segura són crims de guerra.

Exhibicions. El bany de masses a Vistalegre i la fatxenderia de Javier Milei són el soroll i l’ostentació del desafiament. Banderes i demostració de força. Retòrica incendiària per mobilitzar l'electorat. Des del 2017, amb aquella primera cimera a la ciutat alemanya de Coblença, l’extrema dreta europea ha après el valor que tenen les exhibicions d’una unitat que després es matisa en grups polítics diferents a l’Eurocambra. Vox hi ha afegit ara la connexió transatlàntica. L’onada ultra continua creixent.

Suports. Aliança Catalana irromp al Parlament i Vox consolida els seus 11 escons. El discurs antiimmigració ha fet forat a Catalunya, com ho fa a tota la Unió Europea des de fa anys. Cada cop més present; més majoritari. El Partit de la Llibertat d'Àustria, d'extrema dreta, lidera les enquestes d’intenció de vot ininterrompudament des de fa més d'un any, i li auguren prop del 30% dels vots a les eleccions al Parlament Europeu del juny. Això és 10 punts més respecte a les europees del 2019. És l’empenta definitiva a les esperances del seu líder, Herbert Kickl, d'una victòria a les eleccions legislatives austríaques del setembre.

Dependències. L’estiu passat el govern alemany va segellar el final de la seva il·lusió xinesa. “La Xina ha canviat i nosaltres també hem de canviar la nostra posició respecte a la Xina”, admet la nova estratègia oficial de l’executiu d’Olaf Scholz. No només Berlín; la Unió Europea ja havia qualificat, molt abans, la Xina de Xi Jinping de “rival sistèmic”. Brussel·les té una relació complicada amb Pequín: dependències econòmiques, desconfiança política i, una vegada més, divisions internes entre estats membres.

Censura. L’exercici de la llibertat d’expressió s’ha convertit en un problema a la Unió Europea. Molesten les paraules. Preocupen les idees. D’uns i d’altres. D’una banda, la televisió pública italiana RAI pot decidir vetar la presència de l’escriptor Antonio Scurati, que havia de llegir un monòleg sobre l’aniversari de l’alliberament del nazisme i el feixisme. De l’altra, les autoritats locals de Brussel·les van intentar prohibir, el 16 d’abril passat, la celebració d’una convenció nacional conservadora a la capital belga, amb Viktor Orbán, Nigel Farage o Éric Zemmour com a estrelles convidades, que es van afanyar a declarar-se víctimes de la cancel·lació i del bolxewokisme.

Geopolítica. La Unió Europea es va fent a cop de moments decisius; de crisis que l’obliguen a fer un salt endavant; de pors compartides que serveixen per reforçar la idea d’una integració feta de renúncies i necessitats. Des de fa anys la UE viu instal·lada en les urgències: geopolítiques, sanitàries, financeres, climàtiques... Potser ja és el seu estat natural. I, una vegada més, assistim a un nou llistat de reptes pendents i desafiaments existencials. Amb la guerra d’Ucraïna en hores baixes, esperant els 60.000 milions de dòlars d'ajuda dels Estats Units que es traduiran, sobretot, en obusos d'artilleria i municions antiaèries, la UE intenta apagar un altre foc al seu veïnat sud. Davant l'escalada entre Israel i l'Iran, amb Gaza patint una crisi humanitària sense precedents i el front ucraïnès amb cada cop més dificultats, els líders de la UE malden per bastir un lideratge creïble, internament i davant el món.