Malgrat que alguns vulguin guardar les aparences i mantenir viva la frontera entre la dreta i l’extrema dreta, la realitat és que les dretes es busquen, i cada cop més desvergonyidament. El tabú del pacte amb els neofeixistes està caient a tot Europa a mesura que les dretes conservadores o liberals no aconsegueixen aturar les fugues cap a l’extrema dreta. Cada dia incorporen més elements del pensament reaccionari: tornen els replegaments patriòtics, símptoma d’un moment de confusió creixent, amb absència d’autoritats referencials. Temps de desconfiança.

1. La política francesa viu amb l’ai al cor per l’amenaça de l’extrema dreta, que es trasllada a tot Europa en forma de por a una escalada generalitzada del neofeixisme. És una inquietud conforme amb la lògica d’uns temps en què les dretes semblen donar per bona la deriva cap a l’autoritarisme postdemocràtic, i els neofeixistes ho capitalitzen amb el clàssic joc de l’original i la còpia. I ja fa temps que els noms de Marine Le Pen –en funció del procediment penal que té pendent– o Jordan Bardella apareixen com a aspirants potencials a la presidència de la República. Tanmateix, les eleccions municipals i regionals d’aquest cap de setmana, sense ser determinants, han evidenciat la distància que hi ha entre les paraules i les coses, i han donat a França senyals que poden induir a creure que el suflé reaccionari no és tan potent com podria semblar, sempre que les dretes no li donin un cop de mà.

“No aprenem les lliçons de la història perquè no sabem quines preguntes fer”. Lea Ypi ha passat per Barcelona aquesta setmana. Podria presentar-la com una intel·lectual albanesa amb ciutadania britànica, com a filòsofa, com a professora a la London School of Economics, com a autora de llibres com Libres i Indignitat; en fi, les coses que diuen els seus currículums. Però prefereixo posar l’èmfasi en les raons per les quals la seva obra em captiva: la manera d’estar en el món, la necessitat de donar veu a les idees però també a la vida, a la condició humana i a la seva complexitat.

1. Ara ataco, ara plego. Trump diu que la guerra s’està acabant; els iranians, que això ho decidiran ells. Patètic espectacle. Timothy Snyder veu dues raons creïbles per a l’atac a l'Iran: "Destruir la democràcia americana o enriquir-se a si mateix”. Aquest és el nivell amb què s’està fent trontollar el món. Com s’explica que a la primera potència mundial ningú posi fre a aquests deliris? Deia Paul Ricoeur que reflexionar en política vol dir ser capaç d’operar en dues dimensions: “l’entrellaçament inesgotable del mal i de la racionalitat”. És racional la maldat de Trump? O és l’expressió d’un desfici: l’acceleració bèl·lica com a manera d’estar al món? La llista inclou Veneçuela, Iran, Groenlàndia, Cuba i embolica que fa fort. No hi ha límit?

Timothy Snyder ho ha dit amb contundència: “Tot el que pot oferir Trump és militarisme, autoritarisme i corrupció”. I de fet tota la seva gestió és una escalada en aquesta direcció que culmina amb la guerra de l'Iran. Un estadi més en la seva crueltat que interpel·la tot el món. I que de moment ha deixat Europa en el desconcert i Rússia i la Xina evitant aixecar la veu (probablement perquè creuen –i desitgen– que Trump s’ha passat de frenada). En aquest context, Pedro Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat anticipant la incomoditat de les dretes europees, que saben que les guerres no agraden a la majoria de ciutadans però que, al mateix temps, no gosen rebel·lar-se contra Trump, malgrat que els ha menystingut sempre.

Cada nou deliri de Trump remet a la mateixa doble qüestió: com pot ser que un personatge fet d’insolència, desmesura i desconeixement del ridícul pugui haver estat conduït a la presidència de la —fins ara— primera potència mundial? L’ha presentat el Partit Republicà, l’ha votat una majoria per segona vegada —és a dir, amb ple coneixement del personatge— i ha vingut emparat per bona part de les elits econòmiques tecnològiques que condicionen, a través de l’espai digital, la societat americana. Des del primer dia, Trump ha exhibit la seva convicció que està per sobre de les lleis nacionals i internacionals, i que només té un criteri de conducta, que és fer el que li doni la gana. No és cap interpretació: és com ell ho expressa reiteradament. I ningú s’ha plantejat un potencial impeachment. Els Estats Units a remolc dels capricis d’un personatge sense cap sentit dels límits, convençut que la llibertat —la seva— i la democràcia són incompatibles.

“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Semblava un acudit de l’univers trumpista per fer soroll i legitimar el nihilisme del president i la convicció dels oligarques que l’acompanyen que, per a ells, no hi ha límits: s’ho poden permetre tot. Però la idea s’està desplegant amb un efecte contagi inquietant, com si hagués de ser el marc d’aquest canvi d’època, és a dir, de les noves relacions de les forces econòmiques, socials i de comunicació.

“La llibertat és incompatible amb la democràcia”. Aquesta memorable frase de Peter Thiel explica perfectament el que està passant als Estats Units, amb el trumpisme com a forma d’expressió política. Per als que creuen, com l’amo de PayPal, que la llibertat s’exerceix sense consciència dels límits, fent cadascú el que li dona la gana (principi directament proporcional al poder de qui s’ho vol permetre), és evident que la democràcia és un obstacle, perquè es funda en el reconeixement d'una sèrie de drets i deures que configuren una cultura fundada en el principi d’igual dignitat entre les persones, dins d’un marc legal de referència que evidentment no hauria de permetre el comportament nihilista dels que creuen que tot els està permès. L’exhibició i exaltació d’aquesta conducta per part de Trump l’ha convertit en doctrina d’estat, i el president s’ha dedicat sistemàticament a violar la legalitat i els consensos adquirits en les democràcies liberals. Des de la violació de les fronteres internacionals i l’abús sistemàtic del poder menystenint o eliminant qualsevol principi legal que l’incomodi fins a la pretensió d’estendre a tot el planeta la seva arbitrària concepció del món, el despotisme de Trump és una descarada aplicació del principi de Thiel.

1. Ens volem creure que Catalunya és diferent, però a l’hora de la veritat acaba generant els mateixos tics que l’entorn europeu del qual formem part. Semblava que l’extrema dreta catalanista no afloraria mai i resulta que ara mateix està en procés de creixement accelerat de la mà d’una Sílvia Orriols que juga les cartes de l’autoritarisme, amb el discurs contra la immigració com a principal bandera i amb la independència com a objectiu, trencant, d’aquesta manera, una creença infantil: que no hi hauria mai una extrema dreta catalana, que aquí el neofeixisme només podia ser espanyolista. I resulta que sí, que, com arreu d’Europa, l’autoritarisme postdemocràtic creix, desafia i sovint arrossega les dretes democràtiques. És el problema de les ingenuïtats ideològiques, de donar per fet que som millors que els altres i que serem diferents pel fet d’haver estat víctimes de la dominació espanyola.

Enfoquem és el títol de les jornades que ha organitzat l’ARA. Enfocar bé un problema és el primer pas per poder-lo afrontar. I és una via per obrir escletxes en el pessimisme creixent a la societat. Cal construir espais de confiança inspirats en l’esperit crític per contribuir a recuperar la iniciativa que s’intenta expropiar a la ciutadania.

1. El segon mandat de Trump ha desbordat per complet les expectatives. Des del primer moment ha governat des d’un autoritarisme sense límit, d’aquell que se situa per sobre de la legalitat i dels altres poders de l’estat o de les institucions internacionals. Dona per entès que tot li està permès, en una actitud nihilista que comparteix amb els superpoders econòmics americans que li van fer costat, encara que aquests, amb alguna excepció com la d’Elon Musk, la practiquen amb més eficàcia, és a dir, amb més discreció.

1. Dilluns passat, en un debat sobre “El futur del treball i el sentit de la vida”, a l’Escola Europea d’Humanitats, Sara Berbel va insistir en la importància del reconeixement i dignificació del treball com a element articular de la societat, i en la necessitat d’afrontar des d’aquesta perspectiva els canvis tecnològics, que sovint són vistos com una amenaça, i que obliguen a reformes profundes que afecten la mentalitat col·lectiva. Si en els darrers temps ja s’han obert bretxes importants en la lògica de la cultura del treball, ara els instruments del progrés del coneixement fan vertigen. I en aquest sentit la IA, el gran mite en ple desplegament, genera grans inquietuds.

1. No té límits. A ell tot li està permès. El món és seu. No hi ha sobiranies ni fronteres a respectar. Qui sap si algun dia sabrem la lletra petita de tot plegat: com s’explica que s’assalti un règim polític, se’l decapiti i l’endemà es reconegui l’hereva del dictador com a interlocutora per fer avançar les coses? ¿Hi ha hagut un acord previ per prescindir de Maduro i girar full? ¿Aquest gest és suficient per evaporar el chavisme? Trump reconeix Delcy Rodríguez, però deixant les coses clares: “Nosaltres estem al capdavant del país” i “volem accés a tot el que demanem”. I l’agenda està escrita: arreglar el sector del petroli, fer endreça i convocar eleccions.

Que lluny aquest canvi d’any de la febre del 2017, quan Catalunya vivia un d’aquells rars moments en què pot semblar –i quan fins i tot alguns arriben a creure-s'ho– que tot és possible, malgrat que en el fons tothom sap que no ho serà. Com passa en aquests casos en què els relats transiten per sobre de la realitat, quan la davallada arriba es produeix un replegament, fruit de veure emergir una evidència que semblava susceptible de ser superada però que està lluny de ser-ho. Immediatament ve el retorn a la discreció, la frustració de verificar que s’havien creat unes expectatives que no estaven a l’abast. La societat catalana està ara en fase de tocar de peus a terra. Més que per desencant, per la constatació d’una certa ingenuïtat.

1. El cap de setmana ens ha regalat un episodi impagable, sorgit de l’Espanya profunda. El president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, arquebisbe de Valladolid, ha exigit al president Sánchez que prengui una d’aquestes tres opcions: “una moció de confiança, una moció de censura o donar la paraula als ciutadans”. L’Església dient-li al president d'una democràcia laica què és el que ha de fer, un exercici de fum que té un deix de malenconia de la vella Espanya tutelada per l’Església catòlica, a la qual sembla que li costa entendre que el seu poder no és el que era.

1. En mans dels que creuen que tot els està permès i que no hi ha límits a la seva ambició, la intel·ligència artificial (IA), a la qual estan disposats a dedicar els recursos que calguin per fer-ne el marc de dominació de la societat, s’està convertint en la gran redempció que apunta a una autèntica mutació de la condició humana. Ara mateix ja hi ha qui diu que la IA pot tenir sentiments i sensibilitat, és a dir, que pot desafiar la singularitat humana. ¿És possible creure que la IA pugui substituir la complexa i arbitrària economia del desig dels humans? Una màquina, per molta capacitat de captar i combinar la informació que tingui, ¿serà capaç de viure l’amor i l’odi, el desig i la fúria, la fascinació i l’horror, el plaer i el sadisme, com és propi dels éssers vius i en particular dels humans, a través del seu complex sistema perceptiu? ¿I què seria d’aquest món si arribéssim en aquest punt, amb poders capaços d'imposar-nos, amb presumpta legitimitat científica, la manera d’estar aquí? No és nou: hi ha hagut tràgiques experiències molt barroeres d’aquestes pretensions. Sense anar gaire lluny, ¿què foren sinó, els totalitarismes del segle XX amb les seves variants nazis, feixistes i comunistes?

1. L'elecció de Zohran Mamdani, un progressista musulmà –encara que pugui semblar una contradicció en els termes–, com a alcalde de Nova York va ser la notícia de la darrera nit electoral americana, un senyal que no tot està comprat als Estats Units de Donald Trump i que les sobreactuacions del president no enganyen a tothom, malgrat que al Partit Demòcrata li costi reaccionar. De seguida, la condició de Nova York va operar com a factor de contenció de certs entusiasmes: una ciutat cosmopolita i singular, amb un món i una vida pròpia, res a veure amb l’Amèrica profunda. I així es repetia un tòpic: el que passa a Nova York no és representatiu del país sinó de consum intern, propi d’una ciutat oberta al món i contenta d’haver-se conegut.

La família està configurada per persones humanes. No hi ha dues persones iguals i, per tant, entre els pares, entre els germans i entre els pares i els germans creixen i es desenvolupen diferències de potencial que constitueixen complexos sistemes de poder i culminen en singulars relacions de dependència. La mateixa figura del germà gran és un clàssic: es creu per davant dels altres i, al mateix temps, amb dret a treure rendiment dels pares (la figura de l’hereu consagrada en aquest país és una institucionalització perversa d’aquesta realitat). Si la família és nombrosa, el joc es complica i les combinacions de les fidelitats també. Hi ha una tendència gens innocent a creure que per l’interès de la família tot està justificat. I és en aquest context que sovint es perd el principi de realitat i es desplega el nihilisme: tot està permès. I al mateix temps es configuren rivalitats i lleialtats internes amb la dialèctica pare-mare com a fil conductor.

“El dictador va morir al llit i la dictadura al carrer”, deia Nicolás Sartorius ja fa alguns anys. La primera part és obvia: va ser així. I expressa la realitat d’una societat sotmesa, instal·lada en la por, incapaç de provocar una ruptura democràtica. La segona ja és més discutible. Si el carrer va haver d'esperar la mort del dictador és perquè ningú va ser capaç de mobilitzar suficientment la població i de guanyar prou complicitats a tots els nivells per tombar un règim –no ho oblidem– construït sobre la victòria militar a la Guerra Civil. És a dir, sobre l’exèrcit i la ideologia feixista. No: al franquisme no el va fer caure el carrer, on les mobilitzacions encara eren prou limitades i la por tenia resignades gran part de les classes socials. El que va posar en evidència la mort del dictador va ser l’encarcarament d'un règim incapaç de construir una continuació. I és aquí on es va produir un interessant procés d’allunyament entre els diferents poders que s’havien acomodat en el franquisme, que van mostrar un cert deix d’adequació a la nova realitat.

1. Límits. “Jo tenia un amic a qui, com a mi, no li interessaven gaire els capellans i els seus ensenyaments, sinó el que ell anomenava «el sagrat que hi ha en mi». Quan li vaig demanar a què es referia, em va dir que el sagrat eren els seus límits com a ésser humà, «que hi ha coses que mai podria fer»". Així va començar Theodor Kallifatides, primer Premi Internacional Diari ARA, la seva intervenció dissabte passat a la Trobada de Cap Roig.