La recent visita de la roja a Catalunya no va ser un èxit publicitari, per dir-ho de forma suau. Tot i els esforços dels governs català i espanyol, del món federatiu i de les plataformes d’activisme espanyolista, la tristíssima exhibició de nacionalisme feixistoide i xenòfob a les grades de l’estadi de Cornellà va posar de manifest que la selecció espanyola, a Catalunya, corre el risc seriós de veure’s convertida en icona de l’extrema dreta. Des del punt de vista del màrqueting, és una derrota del reencuentro que representen el PSOE i el PSC. Tenien entre mans una joguina fabulosa: un equip jove, talentós i farcit de catalans aixoplugat per la simbologia “comuna” i sense competència (perquè la llei prohibeix a Catalunya competir oficialment, i els esportistes catalans s’exposen a dures sancions si es neguen a representar l’equip espanyol). Però ara, la roja pot passar de símbol de l’espanyolisme cool a refugi del torrentisme.

Als anys noranta, a Jordi Pujol li van preguntar en una entrevista per la vigència de la cita de Torras i Bages (“Catalunya serà cristiana o no serà”). “El que es pot afirmar és que Catalunya serà catalana o no serà –va respondre–. Serà una altra cosa, però no serà Catalunya”. Tres dècades després, ens hem de preguntar si els termes Catalunya i catalana tenen el mateix significat, i si anem en camí de ser aquesta “altra cosa”.

Potser la pitjor jugada del govern Illa, en el que porta de mandat, és l’acord fantasma assolit amb els sindicats de mestres. Un acord que només implicava els sindicats minoritaris en el sector —UGT i Comissions Obreres—, però que, malgrat això, va ser anunciat de forma solemne, qualificat d'“històric” i publicitat de forma extraordinària. Això va fer que els docents se sentissin no només desatesos, sinó també burlats, i llançats als peus dels lleons d’una opinió pública massa receptiva a la caricatura del mestre que fa dos mesos de vacances i a sobre es queixa. Ha estat una jugada tàcticament desastrosa, perquè no deixava als sindicats majoritaris cap altra opció que mostrar la seva força als carrers, de la manera més contundent possible.

El periodista satíric italià Michele Serra ha fet fortuna amb aquesta sentència: “Els nord-americans tenen molta sort: quan van a exportar la llibertat a algun país, sempre hi troben petroli”. La frase ens deixa un somriure trist a la cara, perquè amaga una cruel descripció d’una potència decadent i criminal. Els EUA de Trump, en coalició amb el govern militarista d’Israel, i el vassallatge dels seus satèl·lits de l’extrema dreta europea i llatinoamericana, han esdevingut una amenaça planetària. I com que són el país més poderós d’allò que encara anomenem civilització occidental, ens deixa a tots, com a catalans i europeus, en una situació de desemparament i desconcert, observant un camp de batalla geopolític on ja no es confronten idees o principis, sinó que una colla d’homes vells sense escrúpols s'hi disputen la influència i l’accés a les matèries primeres com si fossin autèntics pinxos de barri.

Poc després del cicle electoral 2023-24, que va atorgar el poder autonòmic i municipal al PSC, vaig escriure en aquest diari que els socialistes ocuparien el centre del tauler polític català durant una pila de temps, i que els seus rivals haurien de concentrar-se en substituir la dispersió pel reagrupament, almenys des d’un punt de vista tàctic. Fins i tot em preguntava si el sobiranisme català ja havia arribat al seu El Álamo, és a dir, al punt en què només val fer pinya i atrinxerar-se per fer front a un enemic més fort. En aquell moment, em semblava que aquesta solució a la desesperada era prematura, perquè significava renunciar a dècades de catalanisme integrador i amb voluntat d’hegemonia.

Quan es va produir el cop del 23-F jo era un marrec que feia batxillerat. A casa, vam sentir a la ràdio l’al·locució del president Pujol, i el comentari del meu pare –“ben igual que en Companys el 1936!”– no va ajudar a asserenar el clima familiar. Després va parlar el rei, i vam entendre que la intentona havia fracassat. Però la veritat, amb tots els seus replecs, l’hem anat coneixent de mica en mica, a mesura que els protagonistes de l’època han donat la seva versió. Els llibres i els documentals hi han anat afegint –o traient– capes de misteri. I aquesta setmana, coincidint sarcàsticament amb la mort de Tejero, s’ha tancat oficialment aquesta carpeta de la memòria històrica amb la desclassificació dels documents oficials. Com ja va predir Javier Cercas, no hi ha hagut cap revelació sensacional. Potser perquè molts documents es van destruir; potser perquè moltes coses, qui sap si les més importants, no es van escriure mai.

El fet que Barcelona aculli la gala dels premis Goya poc després de la recent gala dels Gaudí, és un episodi més de la batalla cultural que enfronta dues visions de Barcelona i del seu paper a Espanya. És una batalla que, a nivell polític, es pot equiparar a la dels sobiranistes i els federalistes. Els primers volen que Barcelona exerceixi com a capital de Catalunya i del català; és a dir, que actuï com si fos la capital d’un estat, per garantir la supervivència del fet nacional. Els segons pretenen que Barcelona assumeixi sense complexos la seva quota de capitalitat espanyola, per tal de treure’n el màxim profit i contribuir a una concepció més plural de la realitat peninsular.

Hem llegit versions molt diverses sobre el sentit últim de les maniobres de Gabriel Rufián, la veu d’ERC a Madrid, que ha aconseguit per mèrits propis situar-se al bell mig dels focus mediàtics espanyols. Ell mateix defensa que la seva és una aposta honesta per frenar el previsible ascens al poder de Vox i el PP amb una aliança de Sumar, Podem i les esquerres plurinacionals. Punt. Hi ha qui creu que Rufián va per lliure, sense el suport del seu partit, i que el seu objectiu real és assegurar-se tornar a ser cap de llista, enfront dels sectors que el consideren un independentista “tou”, que té la missió –o l’encàrrec– de diluir el discurs maximalista del partit. També hi ha qui assegura que Oriol Junqueras està encantat que Rufián “complementi” el discurs oficial d’ERC amb un relat més agradós per als sectors no independentistes que fins ara votaven el PSC o Comuns. I finalment hi ha els suspicaços que creuen que Rufián està preparant el seu futur polític fora de les sigles d’ERC per convertir-se en un dels líders de la nova esquerra espanyola, que es troba en l’enèsim procés de reconfiguració.

Un vell adagi recomana unir-te a l’enemic si no el pots batre. En termes de compol: si els valors de l’enemic són millors que els teus, apropia-te'n. I si els teus et fan nosa, aplica’ls a l’enemic. Així, la dreta clàssica ha arraconat els seus conceptes clau –ordre, propietat, família, etcètera– per apropiar-se del terme llibertat, tot i que durant dos segles aquesta paraula màgica ha guiat totes les revolucions contra l’antic règim. Primer se la van apropiar els liberals, en nom del laissez faire econòmic. I ara ho fan els libertarians, seguidors de Trump, que òbviament no tenen res a veure amb el vell anarquisme llibertari, sinó amb l’odi a l’estat enfront del mercat, erigit en garant dels drets dels individus.

Espanya continua migpartida quan debat sobre la Guerra Civil. Arturo Pérez-Reverte ha organitzat unes jornades de debat a Sevilla amb el millorable títol 1936: La guerra que todos perdimos (al final van posar el lema entre interrogants per esmorteir les crítiques). L’escriptor David Uclés, que s’havia compromès a assistir-hi, hi va renunciar al saber que hi prendrien part José María Aznar i Iván Espinosa de los Monteros. I l’inevitable safareig posterior a les xarxes socials, amb amenaces de boicot incloses, ha precipitat la suspensió de les jornades. Pérez-Reverte s’ha lamentat de l’oportunitat perduda per a la “reconciliació” dels espanyols. Però la millor manera de pair el passat és assumir-lo, i assumir la Guerra Civil és admetre que hi va haver vencedors i vençuts, i que els vencedors es van comportar com a tals fins molt després que les armes callessin.

En aquesta setmana horribilis per al sistema ferroviari i per a la mobilitat dels catalans, tothom està tirant d’hemeroteca per constatar la dinàmica circular, sisífica, de la política catalana. El 2007, aviat farà vint anys, una manifestació massiva (la primera amb profusió d’estelades) va denunciar el dèficit en infraestructures. Al mateix any, les elits econòmiques van fer un gran acte a l’Iese per demanar el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat al govern català. Símptomes clars de la tempesta que començava a congriar-se. Ja sabem que la història no es repeteix mai, però també sabem que hi ha algunes constants en el nostre fil temporal que costen de desmentir. Gairebé podríem citar el Francesc Cambó que proclamava a les corts republicanes: “Passarà aquest Parlament, cauran règims, desapareixeran els partits, però el fet viu de Catalunya subsistirà”. La qüestió és determinar en què consisteix aquest fet viu.

Un dels primers cops que vaig poder votar va ser en el referèndum sobre l’OTAN, el 1986. Breu sinopsi per als més joves: Espanya va ingressar a l’Aliança Atlàntica el 1981, per impuls del govern agònic de Calvo-Sotelo. Va ser una de tantes factures pagades als militars i a la caverna espanyola després del fracàs a mitges del 23-F. Felipe González va prometre que sotmetria la qüestió a referèndum en cas d’arribar a la Moncloa. L’esquerra catalana i espanyola tenien cert biaix antiamericà i antimilitarista, fill de la història recent del país: per a l’Europa occidental, els americans eren els que havien acabat amb Hitler, però a Espanya eren els que havien protegit Franco a canvi de la instal·lació de bases militars. Les enquestes deien que, en cas de votació, s’imposaria el rebuig a l’OTAN. El 1982, el PSOE va guanyar amb majoria absoluta, i va iniciar un ràpid viratge cap a l’atlantisme perquè –segons ens deien– sense OTAN no hi hauria ingrés a la Unió Europea. Quan finalment González, arrossegant els peus, va convocar el referèndum, el PSOE va defensar el vot afirmatiu. La permanència a l’OTAN va imposar-se de forma ajustada a tot Espanya, tot i que a Catalunya va guanyar el no, com a Euskadi i Navarra (the same old map). Jo tenia vint anys i em sentia bullir la sang, com cantava en Serrat, i pensava que s’havia perdut una gran oportunitat per fer la punyeta al president Reagan, que era un milhomes, i esquerdar la política de blocs.

L’acord de finançament autonòmic l’han signat el PSOE, que és un partit malalt, i ERC, que és un partit convalescent (pel cap baix). Curiosament, de vegades una suma de febleses dona més bon resultat que una suma de fortaleses. No és la generositat, sinó la necessitat, el que ha permès pactar un seguit de coses que, fa tot just un any, la ministra Montero considerava impossibles i inconstitucionals. L’ordinalitat ad hoc per a Catalunya, l’aportació extra de l’Estat perquè el que guanyen uns no ho perdin uns altres, l’oxímoron de la singularitat plural... i el que ERC encara espera obtenir: la gestió integral de l’IRPF i el consorci d’inversions que retingui a Catalunya tot allò que es deixi d’executar en els pressupostos. És una llista prometedora, però queda lluny del que va acordar el PSC per obtenir els vots per investir Illa, i a més el camí que ara s’inicia serà un autèntic calvari: Pedro Sánchez haurà de defensar aquest acord contra Junts, potser contra Podem, contra el PP i Vox, contra els seus barons... I ho farà sense María Jesús Montero, oferta en sacrifici a l’altar de les eleccions andaluses. Veurem què en queda, de tot plegat. El rellotge corre.

Amb el nou any tot evoluciona, però la política de debò, la gestió de la cosa pública, continua empantanegada perquè als nivells territorials que ens concerneixen (Barcelona, Catalunya, Espanya) els òrgans de govern no tenen ni la força ni la voluntat de pensar a l’engròs, amb mirada llarga; són presoners del tacticisme i de la dispersió, dos grans pecats de la democràcia que, ara fa un segle, van encendre la flama del feixisme. Estem caient en errors del passat i en trampes conegudes, mentre els feixistes fan la seva via mimetitzant-se en les modes, en la tecnologia, en una mena de modernitat ucrònica.

de corazón y de cráneo.

Terrible la situació dels centenars de desallotjats de Badalona. Terrible per a ells, desarrelats i sense sostre en ple hivern, abocats al submon de la delinqüència i de les addicions, amb un futur negre com el sutge. Però no són els únics que demanen la nostra atenció: la seva presència és un maldecap per als badalonins que van arribar abans d’ells, que majoritàriament viuen un dia a dia precari, amb serveis públics deficitaris i a qui només faltava topar-se amb nouvinguts desconcertats i/o violents, que són d’altres races, la qual cosa revifa el xenòfob que tots portem a dins, aquest dimoni interior que alguns intentem subjugar i que la dreta i la ultradreta miren de fer aflorar a la superfície per esdevenir un ideari, una visió del món i de la gent.

Ara sí, caurà el govern de Pedro Sánchez? Les circumstàncies són molt greus, però poden generar miratges en els ulls dels que més pressa tenen. Tot i que sembla que el terra s’enfonsi sota els seus peus, Sánchez és un supervivent nat, i la por a l’extrema dreta continua essent un motor de vot. El que no admet discussió és que el govern espanyol és més feble que mai, més dependent que mai dels vots dels nacionalistes catalans i bascos —entre d’altres— i que aquesta dependència potser ja no només és tàctica: en l’esquerra espanyola algunes veus estan començant a entendre que no hi ha camí del mig entre la dreta autoritària i l’esquerra plurinacional. Iván Redondo ha escrit que "l’amnistia és, si es transforma en motor plurinacional, l’únic instrument que podria frenar a Espanya el factor autoritari que vol capturar la nostra democràcia". Parole parole, sí, però també un símptoma. Alguns sectors de l’esquerra espanyola potser han entès que és hora de prendre riscos que anys enrere semblaven inassumibles. Potser encara no estem a punt per a l’autodeterminació, ni per a la confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de renunciar. Ni tan sols és recomanable una reforma de la Constitució amb l’actual equilibri de forces al Congrés. Però sí que es pot fer un salt endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives), la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través d’una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta.  

Hi ha barcelonins que parlen de la ciutat com de la seva pàtria, i té certa lògica, perquè el nacionalisme ciutadà té més bona premsa que el nacional. Un barceloní pot queixar-se que al seu carrer predominen els estrangers sense por que el titllin de racista. Es pot fustigar en públic els turistes, que són, majoritàriament, gent de classe mitjana a qui els agrada viatjar tant com a nosaltres... Un altre motiu per ser nacionalista barceloní és passar per damunt del conflicte entre catalanitat i espanyolitat. Una mena de tercera via, urbana, global i mediterrània. Aquesta tercera via, però, té tendència a utilitzar el castellà i a veure la catalanor com una cotilla. Però també hi ha barcelonins que estan orgullosos de la seva ciutat justament perquè és capital de Catalunya, un fet que és tan objectiu que, obviant-lo, renunciem a explicar el que és aquesta ciutat, la seva diferència.

L’extrema dreta és, arreu, un problema per articular majories, i aviat ho serà a Catalunya, ja que el vot ultradretà autòcton surfeja les onades globals de desafecció. A Catalunya, aquesta onada té dos components afegits: la crisi demogràfica i la repressió del Procés. Un tercer factor, més inaudit, és l’autodemolició del relat sobiranista. Si el Procés va ser un èxit propagandístic, el post-Procés ha capgirat la truita i la narrativa predominant és la que interessa a Espanya. En un exitós exercici de victim blaming, els partits espanyols han convençut la seva parròquia que la repressió del 2017 va ser una victòria “democràtica” contra els “colpistes”. I, per postres, l’independentisme ha decidit culpar-se a si mateix, de manera que els catalans ja no som víctimes de l’immobilisme i la repressió espanyols, sinó culpables de deixar-nos enredar per la “ingenuïtat”, les “mentides” i el “xantatge emocional” dels líders que van passar per la presó o l’exili. L’autocrítica és molt saludable, però a Catalunya n’hem fet un esport nacional, i aquesta és una victòria moral de l’espanyolisme.

Aquest és el país de la Rosalía però també és el país d’Oques Grasses. La comparació entre artistes sempre és falsa i injusta, i estic segur que hi ha milers de fans de l’una i dels altres que viuen feliços i satisfets de ser-ne coetanis. Però si l’èxit internacional de Rosalía és un fenomen únic, també mereix atenció la capacitat de convocatòria d’Oques Grasses, que ja ha omplert dos estadis de Montjuïc i va camí dels quatre (igualant un rècord que va establir Coldplay, aviat és dit).