Hi ha una edat a partir de la qual, ens han dit, les dones deixem de ser rellevants. Desapareixem, ens tornem invisibles només perquè hem deixat de ser fèrtils. Reproducció o mort, lligat a la imposició del deure de ser agradable a la vista dels senyors. Nosaltres no ens sentim així, és clar, és com ens segueixen representant als mitjans de gran impacte: les sèries, les pel·lícules, la publicitat. La idealització de la joventut (a la qual moltes de nosaltres no tornaríem ni boges), la creació de necessitats derivada de l’anhel de conservar-la costi el que costi i la falta de veus de dones que ens expliquin la vivència real i honesta del que vol dir fer-se gran creen un imaginari terriblement cruel per a les que seguim vives passats els quaranta, els cinquanta, els seixanta. Empastifa’t de potingues, fes exercici, passa gana, mutila’t.

L’últim llibre del lingüista Steven Pinker, Cuando todos saben que todos lo saben..., publicat en castellà per Paidós, tracta sobre el coneixement comú, el sistema cognitiu que ens permet ser conscients del que els altres saben. És a dir, el que sabem que tots saben. Són la mena de facultats de la ment que ens permeten situar-nos en la vida de parella, familiar, social i ciutadana. Sense una consciència del que pensem i el que sabem que pensen els altres és impossible compartir un espai comú, és impossible viure amb els altres. Cal establir consensos tàcits, normes que seguim abans i tot que siguin articulades per llei. És per això que el coneixement comú es converteix en un vector essencial de la llibertat d’expressió, de càtedra i de pensament.

El David Uclés l’he vist una sola vegada, el dia de l’entrega del premi Nadal d’enguany. Quan va fer el seu discurs d’agraïment, vaig trobar que parlava com no he sentit parlar ningú, que s’expressava d’una manera tan singular com vestia. Cosa gens estranya al nostre sector: tots som força originals. Jo, de joveneta, deia que només volia ser una escriptora “normal”, fins que, després de conèixer molts col·legues d’ofici, vaig adonar-me que no existeixen els escriptors “normals”. N'hi ha d’adotzenats, esclar: els eficients mercenaris de la lletra que treuen un llibre cada any i fan novel·les com farien botifarres. Aquests no els considero escriptors –ja em perdonaran el purisme gremial, però ho dic més com a lectora que com a escriventa–. Jo, llegint, vull accedir a una consciència, a un món, a una mirada sobre la vida i a un treball artístic fet amb paraules i amb les peces i engranatges propis de la literatura. Per entretenir-me amb històries explicades amb un estil pla i sense tremp ja hi ha les telenovel·les de sobretaula. De totes maneres, no vull parlar de llibres, donat que no he llegit cap de les dues novel·les que ha publicat l’Uclés; vull parlar dels escriptors, la premsa i tota aquesta part de la feina que solem anomenar “promoció”.

L’ensenyament de qualitat a l’abast de tothom, independentment del nivell econòmic de la família de l’alumne, és una de les grans fites de la humanitat. És imprescindible per construir una societat de ciutadans lliures que pensin per si mateixos i que entenguin les múltiples estratègies d’alienació dels poders polítics i econòmics. L’educació emancipadora no és una instrucció dirigida a fer adults funcionals, eficaços i obedients que puguin incorporar-se fàcilment a l’engranatge productiu del capitalisme. La bona educació dota els infants de les eines necessàries per entendre’s a si mateixos i entendre el seu lloc al món, per ser conscients de la importància dels lligams que ens uneixen als altres, dels valors humans i humanistes que fan que la vida col·lectiva pugui ser una vida bona. És una educació que fomenta el bon tracte, que fa créixer i potencia les capacitats innates de cada criatura, que les “empodera” per poder trepitjar amb fermesa el terra sempre inestable de l’existència. No va de currículums ni de projectes: va de vincles i convivència, de reconeixement i respecte. I va de tenir figures de referència que ens guiïn més enllà de l’àmbit de la família.

La senyora pateix i pateix tot el dia per si li ocupen el pis que es va comprar amb els estalvis de tota una vida. No hi ha dia que no encengui el televisor i no hi trobi imatges d’immobles destrossats, terribles violacions de la propietat privada. Els espantavelles ocupen bona part de la graella matinal. La senyora no veu, esclar, la perversió d’un sistema que especula amb l'habitatge, dominat per grans tenidors i fons voltor que fan impossible l’accés a un sostre digne, i que la fa servir a ella de peó per imposar un clima general en què els desnonaments no només són acceptables sinó que són del tot necessaris. Tant és que els “llançaments” siguin de famílies, de nens. La propietat és més sagrada que la compassió cap als desemparats, i posar-los al mateix sac que als aprofitats i dròpols fa més fàcil la seva deshumanització. O sigui que la por de la senyora és, en realitat, por de la pobresa, dels qui no tenen res. Si no tenen res, no poden perdre res i, per tant, podran arriscar molt més que qui té alguna cosa.

Parlem molt de la violència que es produeix en la intimitat de les relacions, però molt poc del desig, del que ens passa a les dones en el terreny pantanós de la sexualitat. Com qualsevol altra vivència humana, el sexe, l’amor i l’erotisme també s’aprenen, no sorgeixen de manera instintiva sense més ni més, deslligats de la cultura. Per les representacions disponibles, en la literatura, en el món audiovisual, en les històries que expliquen sobre nosaltres, sabem molt bé com és el desig dels homes, en què consisteix, com s’expressa i fins on pot arribar. O més ben dit, coneixem el desig dels homes que se senten amb el dret de mostrar-ne les dimensions, de fer-ne una exhibició de força no només per impressionar les seves possibles preses amoroses sinó per competir amb altres mascles com ells, per demostrar-los que la tenen més llarga, que són més potents i que tenen més poder. La sexualitat que domina l’imaginari col·lectiu és, doncs, la sexualitat dels depredadors que viuen la conquesta com una cacera. Per no quedar com febles i desvalgudes criatures davant dels seus companys de sexe, persegueixen, assetgen, dominen i, de vegades, domestiquen fins a l’aniquilació les dones, que converteixen en trofeus.

Només la mala fe o la més absoluta ignorància poden donar crèdit a Vox i la seva proposta de prohibir el burca i el nicab als espais públics. Parlen de “la nostra cultura” com si la seva fos la de tots. El seu patriotisme ranci, la seva nostàlgia franquista, la seva misogínia radical i el seu tarannà lliberticida sí que no és “la nostra cultura”. Però el que resulta sorprenent no és el racisme de Vox sinó la ineptitud d’una esquerra que no sembla veure-les venir, i per mandra, per mediocritat o covardia deixa que alguns temes espinosos es vagin covant fins a fer eclosió en polèmiques com la d’aquests dies.

Els joves d’avui no tenen espais propis i comuns on puguin relacionar-se amb llibertat i autonomia sense la intervenció dels adults. Hi ha l’espai dedicat a l’educació reglada i els de les activitats extraescolars, però fora d’aquest ampli ventall de temps organitzat, què els queda? En el món físic i analògic, només el consum: carrers plens de botigues i centres comercials. Els parcs disponibles estan pensats per a nens molt petits. En algunes places, escasses, encara hi ha alguna taula de ping-pong. Sigui com sigui, hi ha un moment en què els nens i nenes desapareixen de la ciutat. Si fem un cop d’ull a la mena de gent que trobem al carrer, fora de les hores d’entrada i sortida dels centres educatius, veiem gent gran o nens molt petits, però es diria que els adolescents no existeixen. On són? Tancats a casa seva, esclar, i, en molts casos, a les seves habitacions, on s’ha desplaçat tota la vida social que abans tenien de manera presencial, real, essent un cos de debò i no pas un avatar digital. La virtualització de la infantesa i l’adolescència és un fenomen inèdit del qual no coneixem les conseqüències a llarg termini. De moment, les dades sobre els problemes de salut mental en aquesta franja d’edat són tan alarmants que ens haurien de portar a revisar aquest canvi social que ni hem decidit ni hem avaluat detingudament. Als pares que vam tenir fills al caire del mil·lenni després ens van dir que no hi podíem fer res, que no ens podíem oposar a la digitalització i virtualització dels nostres propis plançons. Estar-hi en contra és ser rancis, tecnòfobs i, pràcticament, uns amish d’internet.

He anat a la presó unes quantes vegades, sempre convidada com a escriptora en els centres de formació d’adults que solen tenir. La visita que em va colpir més va ser la del centre penitenciari de joves, que abans era a Trinitat. Era un centre antic i atrotinat amb unes portes gruixudes de metall. El simple fet de ser allà dins ja em provocava una certa angoixa, i em sembla admirable la feina dels professionals que hi van cada dia a treballar. Quan els edificis són nous, com el de Lledoners o el de Puig de les Basses, l’espai és més asèptic i l’arquitectura menys carcellera, però el nus a l’estómac hi és de totes totes. Sobretot quan vas entrant i les portes es van tancant darrere teu i et poses en la pell dels qui no surten mai d’allà. Dic que la presó que em va colpir més va ser la de joves perquè estava plena de nois que em resultaven molt familiars. De fet, n’hi vaig trobar del meu barri, que em donaven records per als meus germans, i alguns no van voler assistir a l’acte perquè els feia vergonya que els reconegués. Entre aquells nanos hi devia haver delinqüents vocacionals, autèntics dolents de pel·lícula, però em va fer la impressió que molts eren allà per males decisions, per embolicar-se en il·legalitats sense calibrar gaire bé les conseqüències a llarg termini dels seus actes. Els nois del meu carrer que acabaven a la presó –aquests sí que els coneixia– eren producte de la pobresa, de l’abandonament en què els deixaven els pares (amb allò que els nois són del carrer i les noies de casa, ells sortien perjudicats pel masclisme) i, en molts casos, de la drogoaddicció. Recordo el Musta, per exemple, afable i simpàtic, el nom del qual vaig trobar un dia en una nota breu d'El 9 Nou. Havia mort per sobredosi.

De tant en tant arribava el rumor: "Estan a punt d’obrir, obriran aviat”, i jo no entenia res. Per als papers, deien, obriran per als papers, i això volia dir que en donarien a qui no en tenia. Que la legalitat administrativa de les persones depengués d’un verb tan mundà, que s’aplica a les portes, em feia alçar la cella amb escepticisme, però el llenguatge burocràtic es trasllada a la parla quotidiana de les llengües orals en símils i metàfores útils i efectius. Que “obririen” els papers volia dir que hi hauria una regularització extraordinària d’immigrants. Per ser la nena intèrpret que vaig ser també havia d’aprendre a trobar les correspondències entre la llengua de l’ordenament jurídic i els mots triats per familiars i veïns per fer-hi referència. En tot cas, quan s’anunciava que “obririen”, es contagiava una sensació d’eufòria, d’alegria, l’esperança d’arribar a assolir la condició de ser legals, tenir drets, cotitzar i, sobretot, deixar enrere la possibilitat de ser duts a un centre d’internament d’estrangers o de ser expulsats. Tot i que aquí no hi ha brigades especialitzades com l’ICE dels Estats Units, no tenir permís de residència vol dir viure sempre als marges, en la inseguretat dels pàries, trepitjant un terreny sempre inestable. La intempèrie administrativa és intempèrie fins i tot si la persona té un sostre i una feina. La condició d’il·legal comporta una vulnerabilitat específica, que aprofiten explotadors de tota mena.

De tots els mitjans de transport que existeixen el tren sempre m’ha semblat el més còmode. Et porta sense que l’hagis de conduir, si les vies serpentegen no les notes com en un autocar, els vagons llisquen com si tot el terreny fos pla. A diferència de l’avió no t’aboca al vertigen de les alçades i encara que el viatge sigui llarg no t’has de despullar de la dignitat al passar el control de seguretat com en els aeroports. M’hi he passat mitja vida, als trens, des de la pitjor línia de Rodalies fins a Aves en els quals m’oferien cava. Sempre s’hi produeix una convivència única, és un espai on es poden observar vides alienes, actituds i maneres de fer allunyades de les que ens són properes. En l’últim que vaig agafar, la setmana passada, una dona amb accent brasiler demanava ajuda per col·locar la seva enorme maleta tot cridant “és que no hi ha cap home, aquí?”. "No soc home", li vaig dir, "però la puc ajudar". Altres vegades me l’han ofert a mi, el cop de mà. Que algú estigui disposat a fer-ho m’omple d’esperança i confiança. Mentre ens ajudem a pujar maletes, a baixar cotxets de nadó, a col·locar la cadira de rodes i oferim un braç on pugui recolzar-se una dona gran conservarem el tret evolutiu més important i més humà de tots: l’empatia.

Quan els meus fills eren petits i els portava a jugar al parc sempre em sorprenia trobar-me amb la mateixa escena: mares que es ficaven a dins del sorral amb els seus plançons, ocupant un espai enorme del poc que tenien les criatures per esbargir-se al mig de la ciutat; mares que pujaven fins al començament dels tobogans, que es tiraven per acompanyar aquell projecte de persona que ara deu tenir greus problemes per gestionar les frustracions normals de la vida. Tantes teories sobre criança, tanta informació i tants esforços per fer el que no hauríem hagut de fer els pares del present: robar-los als nostres fills la capacitat de fer-se robustos enfrontant-se gradualment a les dificultats, privant-los sistemàticament de la sensació de poder que dona el fet de resoldre per un mateix els problemes.

No és que no li parlin de vostè, és que la tracten com si fos idiota. O pitjor encara, com si fos una nena petita. Ella, que ha perdut el compte de les dècades que porta treballant, esforçant-se, adaptant-se contínuament a una realitat canviant, ha d’aguantar aquest parell de barbamecs que li mostren un menyspreu de covards. Sí, covards perquè ben segur que no s’encararien de la mateixa manera ni amb qui té la seva mateixa força vital ni amb un home, per molt gran que fos. És edatisme però també masclisme, formant un aliatge repugnant que cau com una brea enganxifosa damunt les senyores que la pateixen. Imagina’t tenir seixanta, setanta, vuitanta anys i que ara vinguin els marrecs a donar-te lliçons. O pitjor encara: a explicar-te les coses com si no hi entenguessis o com si no hi toquessis o com si no tinguessis ni idea de com va el món. En el seu dia ja vas fer prou educant els homes que t’envoltaven per mostrar-los, ben pacientment, ben pedagògicament, com t’havien de ben tractar a tu i a la resta de dones. Parar-los els peus, esquivar-los i defugir-los quan intuïes que eren perillosos era una cosa, però ara, ara que ja fa tant que vas sortir a manifestar-te contra la penalització de l’adulteri, que vas calçar-te les botes per entrar, amb tantes altres companyes, a les oficines, a les universitats, a les administracions, als sindicats, als partits polítics, a les feines de tota mena per conquerir la teva pròpia independència, ara que ja fa tant que vas guanyar-te el dret de ser persona, arriben aquests mitjamerdes i et tracten amb aquest menyspreu. Que no tenen mare? Que no tenen àvies? Que no els ha educat ningú per comportar-se en societat? No és que t’hagis tornat invisible com diuen que passa quan et fas gran. Tant de bo que ni et veiessin i et deixessin en pau, però és encara pitjor. Els fas nosa. Ho notes en com et miren, com arrufen el nas. No és tan diferent del que passava abans, quan la condició d’eixorca que porta aquesta etapa no reproductiva et convertia en un trasto vell digne de ser arraconat. Riuen, mofetes, si t’equivoques en una paraula quan t’atenen en qualsevol establiment, et parlen a poc a poc i cridant com si totes les velles fossin sordes i curtes, et diuen iaia sense que els puguis contestar “iaia ta tia” perquè encara et prendran per dement. Si t’han de venir a arreglar un aparell a casa, prepara’t per rebre tot d’explicacions carregades de tecnicismes per anar-se aplanant el camí de la clavada que et fotran. L’últim imbècil que va venir et parlava de tu i en diminutius: “Veus aquest cargolet, iaia?” Què has de fer? Mossegar-te els llavis i passar, o et passaries el dia discutint i indignant-te. “Quina decepció”, t’escriu un altre quan li reclames que compleixi amb les seves obligacions. Xantatge emocional edatista i masclista és el que practiquen sovint amb tu aquests carallots, perquè es pensen que tenen dret a aprofitar-se de dones grans com tu. Encara més si et troben sola.

Aquest any no caldrà que les televisions emetin cap versió del Conte de Nadal de Dickens per mostrar-nos la falta d’humanitat d’un avar capitalista. A Badalona tenim un alcalde, triat pels votants, que exhibeix sense complexos, i es diria que amb una certa satisfacció, la seva crueltat sense límits. Amb el món dominat per psicòpates que ostenten el poder tant a la política com a les grans corporacions, sembla que s’ha obert la veda i els mediocres cabdills locals s’han empoderat. Ja no els cal dissimular i traspassen límits que no havien traspassat mai. Per això, Dickens és un bon mirall: ens volen fer tornar als temps en què el sentit de justícia encara no s’havia vertebrat en invents tan revolucionaris com els drets humans.

Dins del moviment feminista la frase és tan coneguda que ha adquirit categoria d'eslògan: "Res no s'assembla més a un masclista de dretes que un masclista d'esquerres". Des de sempre, les dones que han batallat per la igualtat des del progressisme s'han trobat amb el dilema de la doble militància: formar un partit propi o afegir-se a les files d'aquells que, per la naturalesa dels seus principis de justícia social, podien acomodar el feminisme. La primera opció pot semblar radical i excloent, però, si tenim en compte l'hostilitat sistèmica que ha caracteritzat els partits polítics i el peatge que han de pagar tantes dones per tenir-hi un paper rellevant, no és estrany que sigui valorada.

Hi ha una diferència abismal entre viure en una societat secularitzada i fer-ho en una que no ho és. Desfer-nos de la dominació teocràtica i separar el poder religiós del poder polític és sens dubte un dels moments culminants de la història de la humanitat. Els qui hem nascut en democràcia ja ens hem trobat un món en què cap religió no és llei, però qualsevol amb una mica de memòria pot recordar el que era viure sota l'obscurantisme del nacionalcatolicisme.

Milions de tones de petroli creuen continents i mars per anar a parar als armaris atapeïts dels ciutadans occidentals. El polièster en totes les seves formes, fibres sintètiques que només poden ser destruïdes si són cremades, teixits tractats amb substàncies tòxiques que enverinen rius, plantes, animals i persones. Vivim en petroli, dormim en petroli, suem petroli. Bona part d'aquestes peces de roba presentades com a atractives i desitjables als aparadors físics i virtuals de les botigues no són gaire diferents de les bosses d’escombraries. Però tan mones, tan lluents. La publicitat massiva fa que dipositem en aquest embolcall insostenible, lleig i incòmode tots els nostres anhels de bellesa i seducció. A la roba li atribuïm infinitat de significats vinculats a la personalitat, l'atracció sexual, l'estatus (emmascarat ara amb paraules com estil, glamur o bon gust), l'èxit amorós i el laboral i, per damunt de tot, creiem que hi resideix la nostra individualitat, l'expressió única del que som. Només que, amb un cop d'ull a la passarel·la quotidiana dels carrers de qualsevol ciutat, resulta que anem vestits tots de la mateixa manera: no som més que obedients soldats del poderós exèrcit del sistema moda.

Una de les coses que més costen d’entendre quan prenem consciència feminista és el paper de les mares en la transmissió dels valors del masclisme. M’ho han dit infinitat de vegades noies que, per avançar en el seu alliberament, no només s’havien d’enfrontar a la figura del pare autoritari sinó també a una altra dona, la que els va donar la vida. La pregunta que ens hem fet sempre és: per què ens imposen les mateixes normes que les van perjudicar a elles? Per què, si han patit els estralls de la manca de drets i llibertats, volen sotmetre les pròpies filles al mateix sistema? Potser és que les mares no poden ensenyar a les filles a ser rebels, que no poden convertir-les en pàries si el context general no és propici al canvi. Per això la igualtat només és possible quan és col·lectiva. En el cas de les dones d’origen musulmà, aquesta transformació s’està veient estroncada i frenada per diferents elements. Un dels que ara acabaran de soterrar-nos en la misèria del patriarcat islàmic serà precisament l’extrema dreta, que brama contra els practicants de la religió de Mahoma pel seu masclisme però ens expropia la veu i planteja mesures racistes que afectaran especialment les dones. Assisteixo amb impotència a l’auge d’Aliança Catalana i em sento més estrangera que mai al país que considero meu i que creia dotat de recursos més intel·ligents per combatre el fanatisme que no pas un altre fanatisme, en aquest cas identitari, supremacista i excloent. Valgui la redundància.

L'administració de Donald Trump ha decidit denegar visats d'entrada al país per raons econòmiques o de salut i, de manera específica, a persones que pateixin obesitat o diabetis. És una nova manera de nodrir el boc expiatori en què s'han convertit els estrangers per al populista taronja, ara assenyalant una de les condicions més estigmatitzades dels nostres temps. Ser o estar gras en les societats desenvolupades comença a considerar-se una veritable heretgia, un estat inacceptable per a un món basat en el moviment continu, la productivitat constant i la mecanització dels éssers humans per convertir-los en engranatges perfectes. ¿No hi ha estudis i més estudis sobre alimentació i exercici que permeten tenir a l'abast les eines per domesticar el cos i no traspassar els límits marcats per l'IMC? Doncs què feu que no us aprimeu? El greix corporal s'associa avui amb la ganduleria i la falta de voluntat i ambició. El descontrol que s'atribueix a qui presenta una massa corporal per sobre del que estipulen els cànons salubristes i estètics és una ofensa per a un món en què la tecnologia permet tenir un poder gairebé absolut sobre les coses i la natura. Sí, deu ser que algú gras és massa material, una mena de salvatge que, en comptes d'abraçar i practicar una ètica estètica del domini dels instints, es deixa endur per les seves apetències. I gaudeix, i això sí que és una ofensa intolerable. Al gras se li atribueix un gaudi en la seva manera de menjar que és tota una provocació per als qui mantenen la línia a base de règims estrictes i privacions d'aliments considerats pecat per la religió de les dietes. Per això, les imatges més transgressores que es poden difondre avui no són ni de nuesa ni de sexe explícit. Avui, el que provoca onades d'indignació i tota mena d'insults i amenaces és una dona menjant en públic. Sempre que no sigui, esclar, una trista amanida o qualsevol plat que es consideri lleuger i saludable.

El flamant alcalde de Nova York s'ha guanyat l'electorat descontent d'un dels centres urbans més importants del món. Ho ha fet amb un estil comunicatiu dinàmic i, pels canals més potents de capacitat massiva d'atenció, ha aconseguit convèncer els habitants de l’antiga New Amsterdam. El Saturday Night Live de fa deu dies parodiava un Mamdani encara en campanya que volia oferir als votants atenció sanitària gratuïta, habitatge assequible i wifi gratis. Seguidament, ell mateix es feia la pregunta: "Com a alcalde, ho puc fer possible? Encara no ho sé, la veritat" i, després d'una pausa, afegia: "Però junts descobrirem... que la resposta és no".