Examen. Comença un any completament obert. Convuls, violent i amb el poder en transició, on més de la meitat del món votarà qui ha de liderar tanta inestabilitat. El 2024 serà un any d’urnes i armes. Més de 4.000 milions de persones estan convocades a un cicle electoral sense precedents. Fins a 76 països arreu del món tenen eleccions. Serà un examen global tant per al sistema democràtic com per a la multiplicitat de conflictes que alimenten la incertesa creixent en un món on, en només dotze mesos, la violència política ha augmentat un 27%.

Adhesió. La Unió Europea ha pres una decisió valenta però incerta. Anunciar l’obertura de negociacions d’adhesió amb un país en guerra no té precedents. És arriscat. És, sobretot, una aposta política. Una injecció de futur per al govern de Kíiv, just quan la fatiga de la guerra comença a passar factura i l’ajuda financera i armamentística dels aliats s’afebleix al mateix ritme que les victòries al front. La UE ha fet una demostració de compromís retòric i geopolític amb Ucraïna perquè és el més contundent que li pot oferir en aquests moments. Volodímir Zelenski necessita diners, però, amb la revisió del marc financer comunitari empantanada, Brussel·les llança la pilota endavant i li ofereix un horitzó europeu. 

Retorn. Polònia enceta una esperada transició de poder. Donald Tusk tornarà avui al govern de Varsòvia, preparat per a una complicada cohabitació amb la presidència d'Andrzej Duda, i amb el repte de desminar una cultura política i unes relacions clientelars que han arrasat amb la credibilitat i la independència de les principals institucions del país. I tot això ho haurà de fer amb una societat dividida i una coalició de govern multicolor, liderada per la Plataforma Cívica de Tusk, però que agrupa des del centredreta fins als liberals de Tercera Via i la socialdemocràcia de Nova Esquerra. Entre el compromís i la claudicació, Tusk haurà de buscar la manera d’encaixar moltes agendes diferents. De moment, l’acord de coalició firmat amb la resta de partits que li donen suport no diu res, per exemple, d’avançar en la legalització de l’avortament, o sobre els drets de la comunitat LGTBI o dels refugiats, malgrat que el vot de les dones i els joves, contra les polítiques reaccionàries de vuit anys de govern del PIS, va ser clau en la victòria de l’oposició. En canvi, Tusk ja ha avançat que, com a primer ministre, mantindrà les prestacions per fills, una mesura molt popular entre les famílies poloneses, implantada del PIS.

Suports. La por a l’oblit s’ha instal·lat sobre el front de guerra ucraïnès. Por a una retallada de l’ajuda militar i financera occidental. Por a un desordre global que multiplica les crisis, canvia els focus mediàtics i aclapara la capacitat de resistència d’una opinió pública que no sap com pair tanta exhibició de violència i tan poca resolució diplomàtica. 

Victòries. De cada nova elecció, l’extrema dreta europea en surt reforçada. Sigui quin sigui el context de crisi que marqui el pas de la política, la incertesa econòmica o la vulnerabilitat social, la “radicalització de la dreta radical” –com ho descriu el politòleg Cas Mudde– funciona. Ha tornat a passar a Finlàndia. Diumenge, l’extrema dreta euroescèptica es va consolidar com la segona força del país i una de les guanyadores de la jornada, amb el millor resultat de la seva història i la possibilitat de tornar a un govern de coalició. Amb l’eslògan “Salvem Finlàndia”, el Partit dels Finlandesos ha interpretat els resultats electorals com un “autèntic rebuig a la Unió Europea”, precisament en un moment transcendental per al país, que aquest dimarts es converteix oficialment en membre de l’OTAN.

Simbolisme. Xi Jinping ha anat a Moscou a exercir de pacificador. La visita del líder xinès és un suport simbòlic i polític crucial per a un Vladímir Putin totalment dependent de Pequín. El president rus podrà rendibilitzar la presència de Xi al Kremlin just després que el Tribunal de la Haia hagi decretat una ordre de detenció internacional contra ell per crims de guerra per la deportació forçada de nens ucraïnesos. Mentre la justícia penal internacional inicia el procés per aïllar encara més el líder rus, l’aterratge de Xi li ofereix l’oportunitat de capitalitzar l’amistat “sense límits” entre dos membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU que no accepten la legitimitat del Tribunal Penal Internacional, i que defensen la reconstrucció d’un ordre global fet a mida, fins ara, d’uns Estats Units que, paradoxalment, tampoc reconeixen la jurisdicció del TPI.

Símbols. Vaig trepitjar Tbilisi, per primera vegada, mesos després de la guerra dels cinc dies del 2008 amb Rússia. La popularitat i el poder de l’aleshores president, Mikheil Saakashvili (avui empresonat), estaven cada cop més erosionades i ja havia perdut la confiança dels líders europeus. “El problema del nostre país –em deia una periodista georgiana– és que no escull governants, escull salvadors”. Però, ja aleshores, el discurs d’una Geòrgia europea servia per conjurar l’experiència de la postguerra, encara molt present. El centre de la capital estava ple de banderes blaves amb els estels grocs que onejaven a les places i les grans avingudes. La Unió Europea era una utopia llunyana, però la bandera compartida de la UE amb el Consell d’Europa –del qual Geòrgia és membre– servia per proclamar, des d’una ambigüitat calculada, l’ànima europea del país. Una ànima que la setmana passada es va tornar a fer viral.

Guerra. La invasió russa d’Ucraïna ha estat l’escenari inesperat del 2022, que ha acabat determinant l’acceleració de la confrontació entre els grans poders globals i el procés d’erosió de l’ordre post-1945. L’entrada dels tancs russos, el 24 de febrer d’aquest any, més enllà del Donbass, va transformar un conflicte violent, que el món havia decidit mirar-se de lluny, en una crisi bèl·lica de dimensions globals. La guerra és la força centrífuga que ha accelerat la incertesa geopolítica i el malestar social; que ha impactat en les dependències energètiques, en les persistents disrupcions en la cadena mundial de subministraments, en l’encariment dels preus i en el dret a l’alimentació.

Resistència. Joe Biden i Xi Jinping s’han reunit cara a cara durant tres hores al G-20 de Bali. És la primera trobada presencial entre els dos líders des que el demòcrata ocupa la Casa Blanca, i arriba en un moment en què la rivalitat tecnològica entre els dos països sembla entrar en fase de col·lisió. 

Jair Bolsonaro continua ben viu. El 43% dels vots aconseguits diumenge en la primera volta de les eleccions brasileres i la consolidació del seu partit com la força més votada al Congrés i el Senat demostra l’arrelament del discurs i la connexió d’interessos –ordida amb evangelistes, latifundistes i el lobi de les armes– del bolsonarisme. El Brasil està dividit. El pèndol electoral que ha mogut bona part dels governs de l’Amèrica del Sud cap a l’esquerra està atrapat en la batalla presidencial brasilera, en una confrontació que determina el futur polític, econòmic i mediambiental del gegant llatinoamericà, però també la futura relació entre la regió i la Unió Europea.

Desafiaments. Som a les acaballes d’un estiu extrem abans d’una tardor incerta. El Mediterrani bull perquè la temperatura del mar s’escalfa. Hem vist incendis de prop i hem hagut de bregar amb l’estiu més càlid que s’ha registrat mai a Europa. La petjada del canvi climàtic es nota al camp i a la pell. Ha estat el recordatori definitiu de la intensitat dels desafiaments que vivim. Senyals d’alarma constants. Alguns, naturals; d'altres, provocats; de la sequera xinesa a les pluges torrencials del Pakistan. La urgència d'una acció coordinada a nivell global topa amb la fractura geopolítica provocada per la guerra d’Ucraïna.