Moguda a la dreta i desolació a l’esquerra dels socialistes, on els lideratges sorollosos de fa quatre dies s’estan perdent en un desdibuixament general. Amb casos canònics tant a la política catalana com a l’espanyola, encara que amb formes i estils diferents. Dos exemples de com les estrelles que semblava que trencaven barreres s’apaguen: Pablo Iglesias, convençut que amb la seva presència n’hi havia prou, no va voler entendre que la política té una part de feina pesada i poc vistosa darrere l’escenari, li van fer mandra els embolics orgànics i es va encallar a l’hora de passar de la retòrica a l’acció. Resultat: cada dia està una mica més fora de joc. En el cas català, Ada Colau, que va entrar amb empenta a l’alcaldia, es va anar desdibuixant com si no trobés lloc en el món de la política institucional i es perdés en el pas de les il·lusions verbals a la concreció pràctica. La deriva de Podem i Comuns i la consegüent fragmentació del seu espai, en camí directe a la insolvència, obliguen a interrogar-se sobre l'anomenada extrema esquerra. I no és només un problema de Catalunya o d’Espanya.

El sadisme de la creença. 601 dies ha hagut d’esperar Noelia Castillo per fer efectiva l’eutanàsia que havia sol·licitat i li havien autoritzat. Un calvari imposat pel seu pare, que es va posar en mans de l’associació ultrareligiosa Advocats Cristians per impedir que la seva filla morís. És a dir, ho va fer en nom de la fe, que com totes les creences està fundada en una veritat indemostrable –l’existència de Déu i l’autoritat que d’ell emana–, figura de dominació que acompanya i condiciona l’espècie humana amb la identificació amb un ésser superior del qual no tenim cap constància objectiva. Una idea que, en la diversitat cultural del món, no ha quallat en una sola figura, sinó que ha generat infinitat de creences, sovint en estreta rivalitat entre elles. Tant és així que el mateix cristianisme –del qual els catòlics es consideren representants genuïns– s’ha concretat en un ampli aparador de propostes en subtil competència. La diversitat del món és tan gran que fa difícil acreditar la pretensió catòlica de ser l'única autèntica i universal.

La política té sovint raons que la raó no entén. Sembla que PSC i ERC estan d’acord a intentar pactar uns pressupostos que el país necessita després de tanta frustració. No hi hauria d’haver discrepàncies fonamentals en el contingut, però Junqueras posa una condició que depèn del govern espanyol: la transferència de la gestió de l’IRPF al govern català. Una vella i raonable aspiració que a més de valor econòmic no deixa de tenir valor simbòlic, que el PSC sembla compartir, i que genera irritació a les comunitats autònomes hispàniques.

Fake news, notícies falses: n’hi ha hagut tota la vida, per ignorància o per manipulació, dos atributs recurrents entre humans. De fet, els sistemes de poder s’han construït sovint sobre falses notícies convertides en veritats incontestables, que han anat generant els diferents mecanismes de submissió i dominació. L'entrada en el món de la comunicació digital, amb una immensa capacitat de propagació, ens ha dut a un moment en què l’ús de les fake news és tan aclaparador que opera com una mena de realitat paral·lela que porta a la gran confusió. Fins al punt que els que n'han fet la manera d’estar al món corren el risc de ser atrapats en la contradicció, que és el que li està passant a Trump amb les seves anades i vingudes, que cada cop el posen més en evidència. Tant és així que sectors del Partit Republicà que fins ara havien viscut a la seva ombra li demanen que acabi la guerra perquè s'adonen que les fabulacions presidencials estan perdent credibilitat de manera accelerada.

La desclassificació dels papers del 23-F confirma el que ja vàrem intuir en aquell moment: que la precipitació de Tejero, el colpista intemperant, va ser una sort. Va aixecar el teló abans de temps, indignat per la falta de decisió dels seus col·legues de conspiració. Massa aspirants a dictador. Només el va seguir Milans del Bosch, deixant els altres en un estrany fora de joc que va tenir la virtut de desfer complicitats i generar una certa desbandada entre els que feia temps que es mobilitzaven i pressionaven per aconseguir un enduriment del règim: buscaven un cop d’estat de saló, amb el rei com a patró, i es van trobar amb una envestida sinistra al Parlament espanyol que no varen saber culminar. I així, la situació es va girar de cop.

“Soc independentista però tinc por com a demòcrata”. Gabriel Rufián apel·la a l’esquerra a mobilitzar-se contra l’extrema dreta en un moment en què un govern PP-Vox és una alternativa real a Espanya. I Abascal cada cop té més atrapat Feijóo: mentre Vox puja, el PP està estancat, instal·lat en una lògica inercial a l’espera que el PSOE toqui fons. ¿L’apel·lació a la por de Rufián té un valor d’advertència que comparteixo? Què em fa por? Que triomfi l'intent, cada cop més estès arreu, de posar la política per sobre del dret com pretenia Carl Schmitt en un dels moments més tràgics d’Europa. I que avui té en Trump un dels seus grans propagandistes, que ho ha conduït fins a un grau caricaturesc que, afortunadament, el pot acabar descavalcant pel nivell de ridícul al qual ha arribat, com ara mateix en la seva negació de la ciència i de l'escalfament global. I certament, aquí no estem lliures d’aquest risc en un moment en què els governants europeus van claudicant davant d’una dinàmica que amenaça substancialment la democràcia.

“La veu de la democràcia no serà doblegada pels tecnooligarques de l'algoritme”, diu Pedro Sánchez en una nova i desafiant posada en escena. Fa quinze dies va ser la immigració, l'espantall preferit de les extremes dretes per mobilitzar la ciutadania. El president va anunciar la regularització de tots aquells que portin com a mínim cinc mesos aquí. Reconeixement dels drets i de la dignitat de les persones que, com era previsible, va provocar el rebot d'Abascal i Vox i la indignació del PP, amb l’argument patètic de sempre: venen a prendre la feina als ciutadans i a diluir els valors essencials de la pàtria. Tothom sap que l’economia els necessita i que seguiran venint perquè les empreses hi compten. Però, per a alguns, tot s'hi val si creuen que els dona vots.

Com més greus són els problemes, més insuportable es fa la tendència dels dirigents polítics a conduir-ho tot cap a la simplificació, que acaba generant grotesques desqualificacions de l’adversari que sovint deixen en pitjor posició el que les fa que el que les rep.

La política és la lluita pel poder. I en democràcia es regeix pel principi de la meitat més u que dona la majoria parlamentària. És l’escenificació civilitzada del que en dèiem la lluita de classes, amb l’esquema dreta/esquerra com a eix del sistema, sovint amb una tendència a la caricatura, a la satanització de l’adversari, i amb una oratòria que es belluga a partir de la lògica del nosaltres i els altres, per fer del rival un enemic. Una brega per sobre de les idees, les propostes i les decisions que sovint, a cada bàndol, deriva en expressions més pròpies de la psicopatologia de les petites diferències.

En aquesta època en què l’espectacle gira sobre Trump, els seus padrins i els seus epígons, rarament es fa la pregunta: i l’esquerra què? La dretanització de la dreta, que s'espolsa impunement les responsabilitats que exigeix una societat democràtica, està generant una radicalització conservadora que desdibuixa les dretes democràtiques i porta autèntics fantasmes al poder. Però alhora sembla com si passés desapercebuda una altra realitat que amenaça la dialèctica dreta-esquerra que confegia les democràcies europees: el desdibuixament de les socialdemocràcies, que és un clamor que ningú vol sentir. El PSOE de Sánchez és un dels darrers resistents, almenys en les formes, i tanmateix la seva pràctica està sovint més a prop de les exigències del liberalisme econòmic que dels valors de la socialdemocràcia clàssica. I si mirem la resta de l’esquerra, el desdibuixament és cada cop més patent.

L’any que acaba ha servit perquè Trump seguís desplegant la seva insolència com a manera de ser al món i contribuís poderosament a l’erosió de la democràcia. Si la seva segona arribada va ser un senyal inquietant, l’exacerbació de les seves maneres de fer i d’estar té efectes de contagi que configuren una sospitosa regressió política. No ens enganyem. La democràcia està en perill. I, tanmateix, no és nou. Oblidem sovint que un 72% dels ciutadans del món viuen sota règims autoritaris.

En democràcia, ¿l’obligació del polític responsable és atendre les persones amb el mateix respecte o jugar a la construcció de l’enemic i fomentar la confrontació entre els nostres i els altres? La imatge de l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol, en mode mascle del patriotisme local (badalonisme, en aquest cas), presumint d’haver desallotjat quatre-centes persones de l’antic Institut B9, quedarà com una icona del feixisme de la insolència. Una exhibició d’una idea excloent de la ciutat, sempre a partir de la discriminació –els autèntics i els de fora– i buscant fer de la immigració el cap de turc dels problemes de tots.

“Després del que hem vist, la lliçó de feminisme l'hi devien explicar als prostíbuls”, va dir, en seu parlamentària, Alberto Núñez Feijóo dirigint-se al president Sánchez, amb el rictus tens de qui creu haver fet diana. La política espanyola viu una situació complicada, amb l’extrema dreta guanyant presència i iniciativa arreu, capitalitzant un malestar que debilita la resistència de Sánchez. I Feijóo, atrapat en els seus complexos, en comptes de donar consistència a una alternativa, limita tota la seva presència pública a la criminalització del president del govern amb una escalada grollera que frega el ridícul. Enmig dels procediments judicials oberts recentment contra socialistes i exsocialistes, ha fet del sexe el seu tema. Fins on pensa arribar?

Anem a una guerra? Com acabarà tot plegat? Ja fa temps que en les converses es nota la inquietud i el desconcert sobre el futur d’un món que no és com ens l’havien explicat. I per si no n’hi havia prou, Donald Trump acaba de posar lletra a la inseguretat amb un document –Estratègia de seguretat nacional dels Estats Units– en què proclama que “Europa s’enfronta a la desaparició de la seva civilització", desbordada per la immigració i "a punt de perdre la seva identitat”, i “que no està clar que tingui economies i exèrcits prou forts per seguir sent aliats fiables”. La pèrdua d’identitat, la immigració, la caiguda de les taxes de natalitat i la censura de la llibertat d’expressió són, segons Trump, algunes de les plagues d’Europa. Conclusió: “Els Estats Units han de seguir sent la nació més gran i exitosa de la història de la humanitat i el lloc de la llibertat” i el nostre objectiu ha de ser “ajudar Europa a corregir la seva trajectòria actual”.

Malament rai quan les decisions judicials es llegeixen com si fossin un partit de futbol: conservadors 5, progressistes 2. Així s’encapçalen les cròniques de la sentència del Tribunal Suprem que condemna el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació. I el que és més greu és que si les lectures polítiques dels alts tribunals s’han convertit en costum és perquè els senyals de politització de la justícia no decauen, fins i tot alguns jutges s’autoidentifiquen amb naturalitat per les seves disposicions ideològiques.

La memòria del franquisme torna a l’escena mediàtica per mor del ritual dels cinquanta anys de la mort del dictador. Aquell va ser un dia de celebracions contingudes, en un clima d’expectació perquè eren grans els dubtes sobre com es decantarien les coses. Recordo que amb els companys de la revista Por Favor ens va donar per jugar a ping-pong a la terrassa de casa meva, fins que d’algun balcó veí van començar a sorgir senyals d’indignació per la falta de respecte.

A què juga Junts? Després d’un llarg estira-i-arronsa amb el govern socialista de resultats discrets, tot d’una els ha entrat el neguit. I han començat els focs d’artifici. Primer va ser el solemne anunci, amb benedicció de Puigdemont, de donar per acabada l’etapa de negociació i suport a la majoria que governa Espanya. Ara fa un pas més en la retòrica catastrofista: Miriam Nogueras proclama, amb la tensió expressiva que la caracteritza quan vol demostrar indignació, que Junts vetarà la cinquantena de lleis que en aquest moment el govern espanyol té en vies de tramitació a les Corts. Probablement perquè s’han adonat que la primera amenaça estava passant sense pena ni glòria, com si la idea no acabés de ser creïble. Algú es podia imaginar que Junts obrís camí al recentment consolidat tàndem PP-Vox?

Ha passat un any de la dana i el president Mazón encara s’està pensant què ha de fer. En quin món viu? Un any i encara no ha entès per què el seu comportament genera tant de rebuig? I Feijóo, el president del PP, tot just ara comença a pensar que potser li hauria de clavar una empenta. El que per decència s’hauria hagut de fer des del primer moment. Sembla que el poder alimenta la insensibilitat. Tot el que Mazón treu de les manifestacions d’indignació ciutadana és que s’ha de retirar a reflexionar. Quant de temps necessitarà per fer l’únic gest de decència que els fets reclamaven des del primer moment: plegar, demanar perdó i sortir de l’escena? És un cadàver polític ambulant. No té gens de credibilitat, per la seva negligència, per la seva irresponsabilitat i sobretot per la incapacitat de no entendre que el seu comportament el desautoritzava per sempre. Quan un dirigent s’enroca i perd tota noció de realitat, la responsabilitat es trasllada al partit. Les estructures orgàniques no hi són perquè sí. Forma part de les responsabilitats dels que manen actuar quan algú s’encapsula en un ego que li impedeix percebre la realitat. Feijóo ha estat incapaç de fer-lo plegar. I s’ha viscut un dels més miserables espectacles de la política espanyola: un president enrocat en si mateix i incapaç de connectar amb una ciutadania tocada per la tragèdia.

“Comencem a parlar de l’hora del canvi”, aquesta frase dita amb visible tensió facial per Míriam Nogueras al Parlament espanyol ha disparat les especulacions segons el que cadascú tenia ganes de sentir. I si es llegeix literalment, més aviat invita a la perplexitat: obrir la porta del canvi a les Corts significa configurar una alternativa. I l'única opció possible passa per un bloc a partir de Vox i PP. No és impensable que puguin arribar a sumar ells sols, malgrat que cada dia sembla menys evident. Però el que és segur és que qualsevol combinació imaginable deixaria la dreta depenent de Vox.

Encara soc aquí. Feia uns minuts que havia saltat la notícia del fracàs de l’ofensiva del BBVA sobre el Banc de Sabadell –aquest conte s’ha acabat– i Carlos Torres, el president del banc agressor, ja estava en escena. Tenia pressa. Les dimensions de la desfeta, després de la seva hiperbòlica campanya, podien fer-li pensar que si tardava massa a sortir potser ja seria un altre el que donés el condol als qui li havien fet confiança.