Setmana Santa. A Espanya significa processons, passos, saetas, confraries i ciutats senceres organitzades al voltant d'un calendari que no és només religiós, sinó també cultural. A Catalunya significa també bufones, palmes i palmons, escapades familiars i visites a llocs emblemàtics lligats a la tradició cristiana. Molts catalans d'origen andalús tornen aquests dies a la seva terra per retrobar-se amb la Setmana Santa, que continua tenint una força enorme.

Jo no sé vostès, però fa temps que surto de casa sense efectiu. I no em refereixo a baixar a comprar el pa. Em refereixo a agafar un AVE, anar-me’n a Madrid, passar-hi tot el dia i tornar sense una sola moneda a la cartera. Ni un bitllet. Res. Com a molt, una targeta. I moltes vegades ni això: el mòbil. Suposo que això era el progrés. Per això té alguna cosa de comèdia que ara el Banc Central Europeu ens recomani tenir diners en efectiu a casa. No gaire. Entre 70 i 100 euros per persona, més o menys el que caldria per aguantar 72 hores en cas d’emergència. És a dir, el mateix sistema que fa anys que ens empeny cap a un món cada cop més digital, més traçable i més dependent de pantalles, xarxes, bateries, claus i plataformes, ara ens demana que guardem uns quants bitllets en un calaix per si tot aquest prodigi tècnic se’n va en orris durant tres dies. La notícia té gràcia. Primer ens acostumen a no tocar diners. Després converteixen l’efectiu en una relíquia una mica incòmoda, fins i tot sospitosa i mal vista. Després tanquen caixers, redueixen oficines, naturalitzen que pagar sigui lliscar un dit sobre una pantalla. I, quan el procés ja està força avançat, ens adverteixen: “No s'oblidin de tenir una mica d’efectiu per si de cas”. Per si de cas què. Per si de cas falla just allò de què ara depèn gairebé tot.

El petroli torna a tensar-se. El Brent es mou a la zona dels 110 dòlars i ha arribat a fregar els 120. No és un pic puntual. És un salt que pot mantenir-se durant mesos.

A la vista dels titulars sobre el conflicte amb l’Iran, hi ha por que Occident entri en guerra i acabem en una tercera guerra mundial. Tanmateix, quan s’observa el sistema internacional des de l’economia, apareix una altra conclusió: una guerra àmplia i prolongada és profundament irracional per a gairebé tots els actors.

Faig avui un petit parèntesi en els meus articles d’economia. Dissabte al vespre, al Palau de la Música, es va estrenar l’espectacle sobre Maragall que he tingut el privilegi de compondre i que el diari ARA ha coproduït. Abans de tornar als meus temes habituals, sento que he de dir simplement gràcies. A tots.

Creixen els ingressos. Creix la despesa. El dèficit continua aquí. Els pressupostos del 2026 preveuen uns ingressos no financers de 48.231 milions i una despesa total de 49.162 milions. La diferència és petita en termes relatius (dèficit del 0,1%), però el missatge econòmic és més profund: en plena fase expansiva del cicle continuem sense generar superàvit. La despesa augmenta en 9.126 milions respecte als darrers comptes aprovats. És un salt del 22,8%. Els ingressos, impulsats per la bona marxa econòmica i el model de finançament, també creixen amb força, tot i que el Govern no presenta la dada comparativa amb la mateixa contundència política que la de la despesa. La clau és aquesta: pràcticament tot l’augment d’ingressos s’absorbeix en més despesa estructural. En termes econòmics, això significa que la mida permanent del sector públic s’eleva aprofitant el vent de cua del cicle. És prudent?

El govern espanyol ha creat un registre únic d’habitatges turístics. Número obligatori. Finestreta única. Traçabilitat digital. I ja hi ha recursos davant el Suprem per invasió de competències. Andalusia i associacions del sector l’han impugnat. Les comunitats defensen el seu terreny. L’Estat vol centralitzar dades.

L’or torna a estar en màxims històrics. Més de 4.200 euros per unça. Des del juliol de l’any passat, encadena un ascens meteòric. Qui hi va entrar aleshores gairebé ha doblat la inversió. Just tres mesos abans, un majorista del sector joier em va recomanar invertir en or. No ho vaig fer perquè mai especulo ni inverteixo en coses que no donen rendiments explícits.

Diversos bancs han anunciat que al llarg del 2026 enduriran les condicions de les hipoteques. Apujaran preus i seran més estrictes en la concessió. El gir arriba després d’un 2025 rècord. L’explicació oficial apel·la a la prudència i a la necessitat d’evitar riscos futurs al mercat immobiliari.

Aquesta setmana han aparegut nous anuncis de pobles sencers en venda per cinc-cents mil euros. Ho confesso: soc dels que dedica temps a mirar aquests anuncis, mogut per una mena de fascinació, de somni i d’estupor alhora. “Venem el pis i marxem cap allà?”, acostumo a dir a la família, sabent que plantejo un impossible.

L'ARA es feia ressò aquesta setmana d’un estudi de quatre economistes alemanys que analitzava milions de transaccions d’importacions als Estats Units. La conclusió era demolidora: entre el 94% i el 96% del cost dels aranzels imposats per Washington no l’han assumit els exportadors estrangers, sinó els mateixos americans. Els preus no han baixat. Han pujat. Els aranzels han funcionat com un impost intern encobert. Un gol en pròpia porta. Llegit així, el missatge sembla tranquil·litzador per a Europa. Si els aranzels els paguen els americans i tot continua més o menys igual, el dany és limitat. Aquesta lectura és incompleta. I, sobretot, enganyosa.

Imaginem que l’OTAN és una comunitat de veïns de tres xalets amb piscina, jardins, pistes esportives i un sistema de seguretat car. Tres grans propietaris paguen les quotes principals: els Estats Units, Europa i el Canadà.

El govern català vol que mengem més porc. I per aconseguir-ho ha decidit parlar molt del porc. Moltíssim. Declaracions, comunicats, rodes de premsa. I ara, una campanya de publicitat institucional. Tot porc, tota l'estona. És una estratègia valenta. Tan valenta com recomanar paracaigudisme el mateix dia que els informatius obren amb un accident d’avioneta.

Un va a un restaurant a menjar. I, si hi va acompanyat, a conversar o a compartir un bon àpat, una sobretaula. La restauració és, entre moltes altres coses, un acte social. Tanmateix, cada cop és més habitual entrar en un local i trobar-s’hi una música tan alta que obliga a cridar per demanar el pa a un dels comensals.

L’economia del “gratis” s’ha convertit en el miratge més gran del nostre temps. No paguem amb diners, paguem en espècies. I molt. Cada clic, cada registre, cada actualització “sense cost” és una invitació a entregar alguna cosa més valuosa que els nostres diners: minuts de vida, temps d’atenció, fragments d’identitat. La gratuïtat digital ens ha entrenat en una mentida: si no fa mal al moneder, no fa mal enlloc. I és fals. La indústria tecnològica va descobrir abans que ningú que el nostre recurs més escàs no són els diners, sinó l’atenció. I va organitzar un sistema perfecte per capturar-la. El preu d’entrada és zero euros. El preu de sortida mai no és clar: són els usuaris atrapats.

No afecta els humans. Repeteixo: no afecta els humans. Però ja ha fet saltar totes les alarmes, ha paralitzat exportacions i amenaça el sector ramader espanyol. Benvinguts al nou episodi de pànic econòmic: la pesta porcina africana (PPA). Aquesta setmana s’han trobat sis senglars morts als boscos de Collserola, a Barcelona. La causa: un virus animal que fa dècades que s’escampa des de l’Àfrica i que ha arribat (ningú no sap ben bé com) fins a una reserva natural sense explotacions porcines, granges ni transport de bestiar. Collserola és un pulmó verd, un espai acotat on hi passegen excursionistes i ciclistes. Cap lògica industrial justifica que la PPA hi hagi arribat. Però hi és.

Sí, era un baby boom, però ja es desinfla. No escric bluff en el sentit de decepció o fracàs, sinó referint-me a una generació que comença a desinflar-se en la mesura que inicia (de fet ja ha començat) la seva retirada del mercat laboral.

La visita del rei d’Espanya la setmana passada a la Xina no ha estat un simple gest diplomàtic. En termes econòmics, representa una normalització absoluta de les relacions comercials amb un país que, des de fa més de vint anys, ha desplaçat milers de llocs de treball industrials europeus a còpia de competir de manera deslleial.

Avui voldria parlar d’un fenomen que fa temps que s’observa i que, lentament, ha anat entrant per la porta del darrere fins a instal·lar-se en les nostres vides.

He llegit en diversos mitjans que Amazon planeja acomiadar 1.200 empleats a les seves oficines de Madrid i Barcelona. I que Google, Microsoft, Meta… van pel mateix camí. S’esgrimeix “una correcció del sector tecnològic” després del boom de la pandèmia. Com si el món digital s’hagués desinflat. De debò?