Quan jo era Superman corresponsal que cobria tot Lleida de dalt a baix, si enfilava les escales cap al cel parava a esmorzar a Cal Farré de Baró. Amb el temps m’anava mimetitzant com un ésser més de la fauna d’aquells entaulats de fartanera del Pallars. Allà em vaig relacionar amb un dels orcs més mitològics d’aquell país. En J.C. em va fer veure el futur i em va parlar del que passaria. Tot era al revés: el retorn de la mandonguilla a la carn picada. Una que va encertar abans d’internet: “Tothom viurà en granges de persones”. Amén.

Hi ha uns herois. Són herois reals i morals. Al quadrat. No els veureu. Tampoc els sentireu. Us els presento: són els professors de les aules d’acollida. Però, ei, els que sempre parlen en català. Hola (en català). 

A la Catalunya R. Real, reiterativa, reincident, rebotada… Rrrrrr. Va arribar la furgoneta i va dir que no existíem. Rellegeixo: “Oops! Tu envío no se ha podido entregar por Dirección Incorrecta”. Tota la vida vivint en un lloc incorrecte. R: revisem. Reiterem: adreça correcta. La de sempre. Res a dir? Ni rellegir el paper. Ni rastrejar els carrers. Ni remirar amb els ulls. Res de rascar. Racionalitat 0 - Irracionalitat 10. Si el GPS posa que no és aquí: no és aquí. Ho diu ell. Vostè: no existeix. El destí? No, senyor, l'important és el viatge. Rrrrrr.

Aquesta és la història d’una noia dormilega i un peix saltimbanqui. Fa molts anys, en un lloc anomenat Catalunya, uns senyors amb posat malhumorat i amb bigotis i barbetes de color betum, o detergent nuclear, creien que el català no estava mort sinó que era una Bella Dorment. Van muntar botigues amb franquícies a tot el país i les van batejar com “La Renaixença”. Què volien vendre? Salfumant! No, és broma. Creien que el català despertaria després de la narcolèpsia de 1714 tenint una llengua literària, de cultura. I com ho farien això? Amb sexe.

La Barcelona d’avui neix d’un bum-bum. Hiroshima mon amour. L’enderrocament de les muralles al segle XIX. Sense explosió nuclear no hi ha amor. Ja ho va dir un barceloní de 1854: Barcelona salta pels aires i nosaltres ens enamorem… d’una nova Barcelona. Sense el primer gran barrabum no hi hauria els altres dos grossos borroboms: la Guerra-Dictadura que és el pas del patapum de la ciutat lliure a la ciutat ocupada. I el darrer barrabom: el gos atòmic Cobi olímpic. Fi de festa que ens du a la Barcelona oberta en canal d’ara amb trossos esbarriats per la pell de la ciutat. I el cordó umbilical?

A Barcelona els restaurants italians reals estan plens d’italians reals. Obres la porta i ja surt un cambrer, un ajudant de cambrer, un cuiner, un ajudant de cuina, un gestor de fonètica, un ensinistrador de toponímia… Tots italians. I la farina és italiana i et parla en italià pels descosits. També la tomata, el formatge, les olives, la farigola, el llorer, el vi, la cervesa… Fins i tot l’aire que respires s’ha envasat a Castelvetro di Modena o Pieve di Teco. Si això passés a un restaurant de cuina catalana de seguida el tancarien (amb alguna llei de la dictadura de la moral-letal) per racista, discriminador, no acollidor, etc. És més fàcil ser italià a Barcelona que català. O… no. 

Hi havia un moment del viatge que la meua filla fotia un bot de la cadireta. Ella ha madurat i ha entès que això és natural. Som nosaltres. És el nostre caràcter, identitat, cultura. Acceptar-se és una forma d’amor. El sentim quan passem per aquell punt exacte, precís, únic de l’A-2 que et diu que entres a la “provincia” de Lleida i canvia l’asfalt. Somrius: ja som a casa. Immediatament no pares de fer cabrioles mode càpsula espacial ballant twist a l’espai, i dins ets un astronauta dentadura postissa que no encaixa gravitant. El cotxe es transforma com una mula esnifant cocaïna i convulsionant d’eufòria per tornar a la llar després d’una jornada de suor esclava. La tremolor de la veritat.

A la Barcelona de 1761 la gent feia anar una metralladora de murmuris. El plet de Maria Badia contra el Gremi de Fusters i el fuster Pere Campañà era guerrilla urbana. Ella era revenedora i defensava el dret de comprar i vendre fusta de pi. Hi va haver litigi. No va ser l’única: Isabel Surroca, Gertrudis Rius, Agnès Capella, Teresa Prats, Eulàlia Alabern… Hi havia moltes dones. I abans. I després. I no hi eren pels pollastres. Perquè les que tenien el restaurant eren elles.

Espanya és un estat nacional guerracivilista. La pega és la Guerra Civil. Enganxats al conflicte com ionquis. Atenció al darrer narcòtic. Ha saltat pels aires el congrés 1936: La Guerra que Todos Perdimos. Volia ser una samfaina agermanada de la-guerra-que-nos-dimos-entre-todos. L’escriptor David Uclés ha dit que no s'asseia al costat d’Aznar i Espinosa de los Monteros. Les dues Espanyes engomades amb el sabre i la bomba. Va, microhistòria de la Guerra.

Rafael Campalans, que no és un nom de carrer, veia llumetes polimòrfiques i sentia catacracs i xiu-xius. Ell en deia “senyals”. Hi va haver un moment que Catalunya era absolutament extraterrestre. Per ser terrenals cal ser marcians. I aquells selenites ho eren.

El català l’han anat enfonsant persones que diuen que el català no estava enfonsat. Mentiders. Farsants. Caguetes enllustrats i no il·lustrats. Flipats pel més enllà. Escolliu la mort. Lo pitjor que hi ha en aquesta vida és que algú t’intenti explicar la teua vida quan no en té ni punyetera idea, ni de la vida ni de la teua vida. Es diu fotre la merda sota l’estora: la vas fotent perquè no es vegi res fins que es va enlairant aquella serralada, aquells Pirineus… I entropesses i tot s’emmerda. Sí, el català és la caca atòmica.

El 1944 la família de Robert Surroca es va traslladar del carrer Muntaner 108 al carrer Rocafort 128 de Barcelona. Ell tenia 10 anys. El van dur a estudi a una acadèmia del barri. Entrem-hi…

L’altre dia Antoni Gaudí va ressuscitar una estoneta. Va baixar pel tobogan del cel. Va fer una tombarella i va rodolar fins a la Sagrada Família. Es va muntar la bastida portàtil que sempre du a la butxaca. Va treure l’entrepà embolicat amb paper d’estrassa i li va fotre mossada a l’arengada oliosa. I, au, a treballar.

Hem de tirar enrere. 4 de novembre de 1926, que no havia de ser però va ser. Pati de la caserna de Perpinyà. Mireu-los: “Tots els presos són concentrats, en formació i amb la bandera. Quan, acompanyat de Bordas de la Cuesta, Macià apareix, es fa un impressionant silenci. Tots els ulls fits en ell, que avança a poc a poc. Després s’atura i comença a parlar. Són paraules d’afirmació, són paraules d’esperança, superadores de l’ingrat present. Inviten a esperar, reclamen de no defallir. L’ideal resta ardent i el principal de la tasca per fer. «Catalans! Hem lluitat per una gran, per una noble causa que ha fracassat… Però hi tornarem. Jurem sobre la bandera que lluitarem fins a la mort». I mentre la bandera voleia per sobre els caps dels homes, tots junts, com una sola veu, amb una sola voluntat, criden: «Fins a la mort! Fins a la mort!»”

Els homes riuen sincronitzats amb els daus de gel de les copes. Remenen. Hi ha sort. Surt un número guanyador: una altra! Tornen a riure, tornen a beure. És aquella setmana abans de Nadal, quan el Nadal és com la tempesta calamitosa que ha de venir irremeiablement, i tothom es prepara, amb escafandre i artefactes defensius de festa abans d’hora. Salut!

La guerra freda ha tornat. Els espies tenen més feina que mai (CV, aquí). Avui el teló no és d’acer. Els murs no són de ciment. No hi ha fronteres de filferros. Però les encriptacions, els codis xifrats, els llenguatges invisibles sense fotosíntesi estan més vius que mai. La informació real, de veritat, bona, mana avui com els dies del Big Bang, Adam i Eva o l’Homo habilis fent bricolatge endiumenjat al xalet cova. La informació és com l’aigua de l’aixeta: si en bec i no és potable em desoriento per anar per la vida, emmalalteixo, moro. La informació és salubre o tòxica. Hi ha molt contaminat. Molta merda al cervell. Molt porc senglar humà empestat. M’ho fa arribar un dels espies que tenim escampats pel país no ocupat.

Els porcs senglars són la nova divisió territorial de Catalunya. Aviat hi haurà vegueries porc senglar, conill, cabirol, gat, gos, hàmster, marsupial… Els bub-bub, meu-meu, coc-coc, glu-glu, nyic-nyic... Nyam-nyam.

S’apropa la Missa del Gall. N’hem parlat amb ell. Què passarà, aquest any, xiquet? Diu que no ho sap, que a ell li toca cantar igual. Segles així. Anunciant el naixement de Jesús, els pastissets de crema liofilitzada o l’invent de la roda octogonal. Cada any faig la Missa del Gall. Quiquiriquic!

Franco visita Lleida el 1963. Hi ha un moment de dolça pera llimonera surrealista ilergeta. Lleida rep el dictador i hi ha cartells com aquest: “Franco benvingut a Lleida”. No és una protesta lingüísticocultural: és la cerimònia de la confusió d’un país substituït i al qual li surt, genèticament, el que és realment. Franco veu els cartells mentre travessa el pont amb el Rolls-Royce. Llisca a velocitat puça per la banqueta del carrer Blondel que mira el Segre. Banderetes espanyoles. Aplaudiments. De tots aquests lleidatans que no saben ni parlar castellà i que piquen de mans al que els està matant. 

Què fem? És la pregunta dels pares que encara tenen neurones quan senten que el seu fill no parla català ni amb els que també parlen català de famílies que xerren en català. Els crios repeteixen com una metralladora (estem en guerra i els hi han donat armes): “El català no està de moda”. El català deu ser l’única llengua d’aquest planeta i la galàxia que no està de moda. Està en voga l’islandès? El malai? El portuguès? Eh?